El cicle Austen, complet

Porto llegint Jane Austen des que estudiava batxillerat a la universitat, i em vaig empassar Emma, després em vaig meravellar amb Orgull i Prejudici, vaig llegir Sentit i Sensibilitat, i ho vaig deixar estar tot després de Mansfield Park. Ja vaig comentar abans que després de llegir aquest darrer llibre, que llavors no em va agradar gens, em vaig desenganxar del món Austen i vaig continuar per altres camins, tot i que els primers tres volums sí que els he revisitat sovint. Fa poc més d’un any vaig descobrir que la biblioteca de Tarragona tenia la col·lecció completa de l’obra de Jane Austen (malauradament, només en català i castellà, i no en anglès) i vaig començar a recuperar el temps perdut amb Northanger Abbey i Mansfield Park, ara amb uns altres ulls.
Doncs bé, ara fa poques setmanes vaig completar el cicle amb l’últim llibre que tenia pendent: Persuasió. Ja l’havia començat a l’estiu, però el viatge a EUA em va obligar a deixar-lo a mitges, i fins aquesta tardor no el vaig poder recuperar. En aquest cas, l’he devorat en tan sols quinze dies, i he completat el final de la lectura d’obres de Jane Austen amb la minisèrie que la ITV va fer sobre aquesta història l’any 2007.
Persuasió és potser un dels llibres més diferents en quant a estructura de l’autora. Ens trobem una família de molta dignitat vinguda a menys, que ha de llogar la seva casa a una família vinculada a la marina i marxar a Bath. La protagonista és l’Anne, que de joveneta es va enamorar també d’un home de la marina, però la insistència de la seva família la va obligar a trencar el compromís. El destí vol que aquest home sigui el germà de la dona que a partir d’ara ocuparà la seva casa, ara llogada.
L’Anne és una barreja de l’Elinor de Sentit i Sensibilitat i la Fanny de Mansfield Park: en principi discreta i callada, sense una bellesa que cridi a primera vista, però molt intel·ligent, i és de fet qui dirigeix els fils de tota la seva família, però amb tanta elegància que ningú se n’adona. A casa seva no se l’estimen gaire, però sí a casa de la família política de la seva germana. Des d’una perspectiva moderna s’odia potser una mica aquella Anne que no apareix al llibre que es va deixar persuadir per una família amb molt poc seny, però el creixement del personatge al llibre fa que tot això s’acabi oblidant i perdonant.
L’obra ofereix algunes escenes inoblidables, especialment la mítica de "la carta", però n’hi ha moltíssimes més. De la minisèrie, em va agradar sobretot el treball de construcció dels personatges: crec que els dos protagonistes són perfectes, i les localitzacions són sovint com jo les imaginava mentre anava girant planes. L’únic però és que és una minisèrie que té massa poc temps per desenvolupar la història en condicions, i, sobretot, que sacrifica esenes clau en favor d’un final precipitat i esgotador tant per la protagonista com per l’espectador (s’està deu minuts de metratge corrent sense parar per Bath!).
Ara el meu repte literari, un cop acabi amb la història de l’Antic Egipte que tinc entre mans, està en ser capaç de llegir-me Cims Borrascosos en anglès, que ja he intentat dues vegades i sempre he abandonat. A veure si per fi arriba la definitiva!

El dia de la tragèdia

Sempre la pitjor part de fer vacances és haver de tornar a treballar!! Avui em toca aquesta desgràcia quotidiana, amb l’afegit que a més tinc classe a l’EOI al vespre, pel que les hores fora de casa seran encara més, i l’estrés diari també una mica més elevat. Per endolçar-ho tot plegat, però, avui tinc dues coses a comentar. La primera, la de la foto, i que correspon a la recepta estrenada aquest passat cap de setmana. Palmeretes de pasta de full! (bé, el meu pinxe em diu que se li diuen també orelletes, o sigui que constin les dues versions). Vaig descobrir la recepta al bloc Café con leche, por favor i a aquest fòrum, i la veritat és que em va semblar molt senzilla, i, a més, tenia tots els ingredients necessaris (pasta de full, aigua, sucre i ou) a la cuina. Els vam preparar en poc menys de mitja hora, més el temps extra de cocció, i el resultat va ser boníssim. Ahir tan sols van sobreviure tres palmeretes, que seran el meu segon esmorzar d’avui.
D’altra banda, i seguint amb la línia d’animar els dilluns als que treieu el nas per aquí, us deixo aquest vídeo que últimament està triomfant a la xarxa. Suposo que sereu pocs els que no el coneixeu encara, però per si de cas aquí teniu aquesta obra mestra del frikisme john williams-star wars combinat.

De tornada al 100%, per fi

Ja tornem a estar en marxa per terres tarragonines després de l’aventura egípcia. De fet, un dels viatges més interessants que es poden fer, i que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi, com li passa a tothom que tasta una mica de les terres del Nil. Tenim moltes coses a explicar, però per fer el relat pormenoritzat faré cas a la nemui i m’esperaré a acabar el que tinc pendent aquí sobre la nostra odissea nord-americana. I als que no coneixíeu encara aquesta pàgina, us convido a fer-hi una ullada, ara que tornarem a actualitzar (tan sols ens queden 5 dies per acabar!).
Aquests dies també m’han deixat algunes experiències inoblidables, com per primer cop perdre la meva maleta en un avió. De fet, a gairebé tota la meva família li havia passat alguna vegada (ma mare és tota una experta en aquest tipus de trasbalsos...) però jo me n’havia salvat, potser, pensava, protegida per alguna mena de voluntat divina. Doncs bé, els déus de l’Antic Egipte van dir prou i de tornada a Barcelona, el passat dilluns, vaig haver d’esperar mitja hora a la cinta d’arribada d’equipatges sense que la meva pobra maleta aparegués. I aquí comença tota una altra odissea, ni molt menys tan divertida com la que suposa fer un viatge.
Primer, els mostradors d’equipatges perduts estan tancats. On anem? Mirem la resta de cintes per si s’han equivocat i no la veiem per enlloc, així que anem a informació d’Aena. D’aquí, ens envien a un mostrador d’Iberia mig amagat, on, per sort, som els primers en arribar i no hem de fer cua (ens segueix una companya de viatge i una japonesa prou boja per fer Tokio-Barcelona via El Cairo i que ara paga les conseqüències....). La dona, tan tranquil·la que semblava que s’hagués pres una capsa sencera de vàliums, em diu que no saben on és la maleta. "I si s’ha perdut al Caire, com a mínim fins dijous no arribarà a Barcelona". El que vol dir que a Tarragona no arribarà, com a mínim, fins divendres, i tenint en compte que era dilluns i les meves úniques sabates disponibles eren unes bambes amb tres dits de pols a sobre, la cosa es complicava.
Després del disgust, arribem a casa i truquem a la companyia amb qui hem volat, Egyptair. Em diuen que la buscaran (que, per si de cas, guardi tota la documentació per fer la reclamació) i que no, no em compensaran pels dies que trigui en arribar la maleta ja que, com que sóc a casa, se suposa que allà hi tinc de tot i no em fa falta res de la maleta (!). No importa que jo hagi de gastar-me 60 euros de cop en productes de necesser (líquid de lentilles, xampú, raspall de dents, altres sabons) i un sostenidor. I sort que sóc la dona amb més mitjons del món, que si no...
Però al final el destí es va apiadar de mi. Quan ja estava resignada a no tornar a  veure la maleta, com a mínim, fins divendres, em vaig decidir a trucar dimecres a informació d’Iberia sobre equipatges perduts per saber si l’havien localitzat per algun dels racons caòtics del Caire o Luxor i calia fer guàrdia a casa a finals de setmana per rebre la meva filla pròdiga. I llavors, per la meva sorpresa, em diuen que la maleta ja havia arribat dimarts a Barcelona (des d’on? perquè des d’Egipte era impossible...) i que arribaria a casa durant el matí de dimecres. Genial! Bé, al final va arribar a les 5 de la tarda després d’haver estar tancada des de les 10 del matí mirant pel balcó, però com a mínim ja podia dir que estava de tornada al 100%.
O sigui que aquesta és la història de la meva maleta que es va decidir prendre unes mini-vacances no pagades i sense el meu consentiment, sense que ningú encara no sapiguem quins nous llocs va anar a conèixer. Això sí, i malauradament per ella, seran les seves últimes vacances. La pobra, que ja estava bastant fotuda, va arribar bastant cascada, amb cintes trencades i la nansa per arrossegar-la, que ja estava a punt de trencar-se, del tot morta ja. Els meus pares han decidit llençar-la a les escombraries, així que descansa en pau, companya de viatges pel món!

Walk like an Egyptian

Des d’avui i fins d’aquí una setmana estarem de viatge per Egipte, batallant contra dialectes àrabs, restes de l’Edat Antiga i mesquites. Tornarem carregats d’aventures per explicar!