El cicle Austen, complet

Porto llegint Jane Austen des que estudiava batxillerat a la universitat, i em vaig empassar Emma, després em vaig meravellar amb Orgull i Prejudici, vaig llegir Sentit i Sensibilitat, i ho vaig deixar estar tot després de Mansfield Park. Ja vaig comentar abans que després de llegir aquest darrer llibre, que llavors no em va agradar gens, em vaig desenganxar del món Austen i vaig continuar per altres camins, tot i que els primers tres volums sí que els he revisitat sovint. Fa poc més d’un any vaig descobrir que la biblioteca de Tarragona tenia la col·lecció completa de l’obra de Jane Austen (malauradament, només en català i castellà, i no en anglès) i vaig començar a recuperar el temps perdut amb Northanger Abbey i Mansfield Park, ara amb uns altres ulls.
Doncs bé, ara fa poques setmanes vaig completar el cicle amb l’últim llibre que tenia pendent: Persuasió. Ja l’havia començat a l’estiu, però el viatge a EUA em va obligar a deixar-lo a mitges, i fins aquesta tardor no el vaig poder recuperar. En aquest cas, l’he devorat en tan sols quinze dies, i he completat el final de la lectura d’obres de Jane Austen amb la minisèrie que la ITV va fer sobre aquesta història l’any 2007.
Persuasió és potser un dels llibres més diferents en quant a estructura de l’autora. Ens trobem una família de molta dignitat vinguda a menys, que ha de llogar la seva casa a una família vinculada a la marina i marxar a Bath. La protagonista és l’Anne, que de joveneta es va enamorar també d’un home de la marina, però la insistència de la seva família la va obligar a trencar el compromís. El destí vol que aquest home sigui el germà de la dona que a partir d’ara ocuparà la seva casa, ara llogada.
L’Anne és una barreja de l’Elinor de Sentit i Sensibilitat i la Fanny de Mansfield Park: en principi discreta i callada, sense una bellesa que cridi a primera vista, però molt intel·ligent, i és de fet qui dirigeix els fils de tota la seva família, però amb tanta elegància que ningú se n’adona. A casa seva no se l’estimen gaire, però sí a casa de la família política de la seva germana. Des d’una perspectiva moderna s’odia potser una mica aquella Anne que no apareix al llibre que es va deixar persuadir per una família amb molt poc seny, però el creixement del personatge al llibre fa que tot això s’acabi oblidant i perdonant.
L’obra ofereix algunes escenes inoblidables, especialment la mítica de "la carta", però n’hi ha moltíssimes més. De la minisèrie, em va agradar sobretot el treball de construcció dels personatges: crec que els dos protagonistes són perfectes, i les localitzacions són sovint com jo les imaginava mentre anava girant planes. L’únic però és que és una minisèrie que té massa poc temps per desenvolupar la història en condicions, i, sobretot, que sacrifica esenes clau en favor d’un final precipitat i esgotador tant per la protagonista com per l’espectador (s’està deu minuts de metratge corrent sense parar per Bath!).
Ara el meu repte literari, un cop acabi amb la història de l’Antic Egipte que tinc entre mans, està en ser capaç de llegir-me Cims Borrascosos en anglès, que ja he intentat dues vegades i sempre he abandonat. A veure si per fi arriba la definitiva!