Frankenstein (Mary Shelley)

Si feia unes setmanes em mostrava orgullosa d’haver aconseguit acabar-me Dracula en versió original anglesa, ara he d’afegir a la llista dels llibres llegits aquest 2008 un nou clàssic, també de la literatura anglesa: Frankenstein, de Mary Shelley. Llegir aquest llibre va ser com un impuls, en veure’l a la prestatgeria en la secció de novel·les en anglès de la biblioteca (no gaire cuidada, per cert...), i me n’alegro molt d’aquest rampell, perquè és un llibre que he disfrutat moltíssim.
Sempre m’ha interessat força la història dels autors romàntics, ja que tots ells tenen unes vides dignes també de les seves històries de paper. En el cas de Mary Shelley, es va introduir al món de la literatura amb el seu matrimoni amb Percy Shelley. El 1816 el matrimoni va passar uns dies d’estiu a prop de Ginebra amb Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont, i durant una setmana de pluges, van decidir entretenir-se inventant cadascú d’ells una història de por. I la de Mary Shelley va ser l’única que va acabar convertida en novel·la.
I així va néixer Frankenstein, la història sobre el monstre creat a partir de cadàvers i a qui dona vida en Victor Frankenstein (per cert, mai li posa el seu cognom a la seva bèstia, sinó que aquesta assimilació s’ha fet històricament al marge de la novel·la). El llibre es narra a través de les cartes d’un mariner en ple Oceà Àrtic, que es topa amb un Victor totalment desfet i a punt de morir d’esgotament. Després de recuperar-se lleument, li comença a narrar la seva terrífica història.
La novel·la analitza fins on pot arribar l’ambició humana en intentar controlar la vida i la mort, i creure’s per damunt de les lleis de la natura. I, evidentment, de les greus conseqüències dels seus actes. El millor de tot, però, és la caracterització del propi monstre. Perquè, en les primeres escenes on apareix, és això, un monstre, però no és fins que ell mateix comença a explicar la seva història que un descobreix un dels millors personatges de la literatura.
Jo, em quedo amb dues parts de la novel·la: primer, quan la criatura observa dia a dia una família francesa exiliada a Alemanya, aprèn a parlar i a llegir, i un dia es troba amb un munt de llibres abandonats: Werther, Plutarc... i les llegeix amb passió. I segon, aquesta escena final, on el propi monstre plora la mort del seu creador, i ens parla del penediment al cor com la seva rutina diària.
Per cert, que Mary Shelley és de les poques autores de la seva generació que no va tenir una mort "romàntica". El seu marit va morir ofegat al seu vaixell de vela quan ella encara no tenia ni 30 anys. Mary va morir als 53 d’un tumor cerebral.

Ressaca nadalenca

No pot ser! Des que vaig tornar de Barcelona, on vaig passar els dies intensos d’aquest Nadal, que visc enganxada al meu regal de Pare Noel: una nintendo DS!!! La criatura, que de moment només té sis jocs carregats, no para de donar-me la tabarra i a dures penes em deixa temps per navegar per internet. O sigui, que ha nascut una nova joguina a la qual ja he decidit que li haurem de col·locar horaris, o restringir-ne l’ús als caps de setmana, que si no, no avançarem ni amb l’àrab ni amb el nivell D de català.
Portava gairebé una setmana sense actualitzar, però tot té una raó de ser: primer vaig estar molt constipada, i tot plegat em va allunyar força del món on-line, perquè amb vuit hores davant d’un ordinador a la feina una ja en té prou per agafar un carregament que a dures penes li deixa caminar. Per això començo aquest post amb la imatge que faltava de les meves espelmes d’advent: les quatre llums enceses. Després, del 24 al 27 al migdia hem estat per ca mons pares, amb obligacions nadalenques i altres afegits. I dic "afegits", perquè hem pogut aprofitar bastant els dies, i no sols menjant i obrint regals i destripant la bossa de caramels que Santa Claus ens va obsequiar!
El dia de Nadal, mentre una onada de fred treia el cap per Barcelona, vam anar al teatre a veure Spamalot. En realitat, volíem anar a veure l’última del Tricicle, però el 24 al  vespre ja no quedaven entrades (per un cop que pequem d’imprevisors...) i ens vam conformar amb l’obra dels Monthy Pyton. La part bona és que feia anys que no anava al teatre a Barcelona (des que vam veure Paradís, que ni recordo de quin any era) i així ens vam poder treure la vergonya que les últimes obres que havíem vist havien estat a Londres i Nova York. I després ens queixem que no hi anem mai perquè és car!
L’obra està entretinguda, tot i que tampoc em va entusiasmar gaire. Això sí, em vaig pixar de riure amb la bèstia malèvola del conill-titella, però em va saber una mica greu que l’ambient del teatre fos una mica estrany... Suposo que són coses del públic del dia de Nadal, quan moltes famíies van juntes a veure obres de les quals no estan gaire convençuts. La vessant positiva és que, per ser Nadal, ens van obsequiar amb una copa de cava a l’entrada. Que, tot i que no m’agradi, sempre et fa sentir una mica més important, com qui vola en primera classe.
El dia 26, en plena llevantada i amb una pluja combinada amb vents huracanats, amb uns amics vam tenir la imprudència d’anar fins a Barcelona a veure Australia. De la peli ja en parlaré més endavant en un altre post, però l’excursió va ser tota una aventura. Primer, els meus amics van estar a punt de ser arrossegats pel vent camí de la cafeteria del Zurich, i nosaltres gairebé morim ofegats en les vint passes entre la parada del bus i l’entrada del metro a Plaça Espanya. Després d’aconseguir arribar al cinema i veure la pel·lícula, vam anar a fer un mos al Viena del costat, on vam compartir sala amb un boig borratxo, que semblava que havia allargat ad eternum el seu sopar d’empresa i que es va acomiadar de tots nosaltres al crit de "Heil Hitler". Impressionant.
Ara ens toca descansar i fer una mica de bondat gastronòmica de cara a Cap d’Any, quan, per cert, encara no sé què farem per sopar.

Austenbook

Seguir un munt de blogs té alguns avantatges: descobrir iniciatives tan divertides com aquesta d’aquí dalt. A alguna fan de Jane Austen i Pride and Prejudice si li va ocórrer convertir la trama de la novel·la en un facebook!! Feia temps que no reia tant... Per si voleu veure la versió encera, aquí teniu l’enllaç.

Un altre cap de setmana nadalenc

La temporada pre-nadalenca enfila ja la recta final: queda poc més d’una setmana perquè comenci el festival de dinars i sopars familiars i els intercanvis de regals, però els dies previs tenen el mateix o més encant que els propis de Nadal.
Aquest cap de setmana tocava tot un clàssic: la fira avícola del Prat. Cada any, a no ser que alguna circumstància inamovible m’ho prohibeixi, intento ser-hi, ja que crec que és dels pocs dies que al Prat tothom viu una cosa conjuntament, com si de veritat allò fos un poble on tothom es coneix i es saluda pel carrer. Els ingredients són els mateixos de sempre: el pavelló dels galls, els cavalls i les fruites i verdures, on tan sols entrar ja et reben els crits dels pobres participants del concurs, que saben que difícilment veuran el dia de Nadal... Per cert, enguany el guanyador era espectacular! Un altre dels moments inevitables són les cues impenetrables al voltant de la zona ramadera, on es concentren els cavalls, ponnies i burros, i on carrets i carrets de bebès fan cua mentre els seus ocupants dormiten.
Després del pavelló avícola, toca a la Mostra d’Entitats, que cada cop és més gran, i on tots treballem per aconseguir una magnífica col·lecció de calendaris de diverses entitats del Prat! Enguany, he aconseguit un molt graciós dels Diables, que espero poder dur a la cartera tot el 2009. Ah, i qui tingui diners per gastar, té l’oportunitat de fer-ho amb toots els números de loteria de les desenes i desenes d’entitats.
L’última parada sota cobert és la Mostra Comercial. La veritat, quan era petita recordo que allò sí que era una invasió de recollir papers i bosses de publicitat, amb bolígrafs, globus i tot el que es volgués. En canvi, ara el tema repartidor està més aturat, tot i que l’Ajuntament, molt previsor ell, et regala una bossa enorme de paper a l’entrada perquè t’hi càpiga tot. Aquest any, però, hi ha hagut una adquisició de gran valor: un llibre de receptes fet gràcies a les aportacions dels clients dels mercats de la província de Barcelona.
Després de la mostra comercial, l’interès es desplaça a l’exterior, on hi ha les paradetes d’artesania, productes gastronòmics i plantes nadalenques. Allà sempre cau la branqueta de vesc, i enguany també he aconseguit per dos euros una cosa que feia temps que perseguia: un fermall de feltre per col·locar als jerseis! Ah, i evidentment, com tot diumenge de fira avícola, hi ha l’altre plat fort: els gegants, que sempre m’agrada veure en acció.
Com a prèvia a la visita a la Fira Avícola, dissabte vam anar a Barcelona a passejar per la Fira de Santa Llúcia. De fet, tan sols hi he anat un parell o tres de cops en la meva vida, i aquesta és la primera vegada que hi faig una visita en profunditat. Deixant de banda el col·lapse de gent, que vam poder tolerar bé, em van encantar les parades amb tot de detalls pels pessebres: cistelletes, cadiretes, serres, martells, oueres.... De tot per un pessebre d’allò més complet! Jo, que tinc un ritme d’expansió del pessebre limitat pel poc espai domèstic, em vaig conformar amb localitzar alguns exemplars de bou i mula que serviran per l’any vinent incorporar-les al meu senzill naixement, així que esperem que a la propera fira encara en quedin algunes!!
Com a culminació a un cap de setmana tan nadalenc, i mentre a Suècia celebraven la preciosa festa de Sankta Lucia (quins records del meu primer viatge a Estocolm!), ahir a la nit va tocar encendre les tres espelmes pel tercer diumenge d’advent. I ja queda menys per acabar el compte enrere!

En obres!

Experiència surrealista la que he tingut aquesta tarda: marxo de casa per anar a la feina després de dinar una mica abans del normal perquè vull passar abans per la biblioteca. S’apropen els festius de Nadal i tan sols tinc entre mans el Frankenstein de Mary Shelley en versió anglesa, i necessito alguna cosa en català o castellà per suportar les llargues hores ocioses (especialment, per contraprogramar el barça-madrid de dissabte a la nit). M’apunto la referència de Tess of the Urberville, un llibre del qual últimament he sentit molt a parlar i tenia ganes de llegir, i vaig directa a la biblioteca.
Entro com si res i giro, com faig sempre, a la dreta, cap a la secció de literatura i novel·les. Paf! Hi tinc una cortina transparent enorme, no hi ha secció de literatura, i al fons veig el fons de novel·la del segle XX inaccessible, tapat per un munt d’obrers, pols i sostre que està caient. Però què està passant? Doncs resulta que la meravellosa biblioteca pública de Tarragona ha decidit fer obres al mes de desembre. Fins al 27, com a mínim!!! I durant tot aquest temps només tindrem accés al fons de llibres de consulta, però res de literatura.
El que més greu em sap és que no ens han avisat. No costava res enviar-nos una carta als socis per informar-nos, i així jo m’hagués preparat amb previsió un fons de llibres per passar el Nadal. No em calen quilos de llibres, però sí un altre en català o castellà per alternar amb Frankie... O sigui que m’he quedat amb les mans buides, i ara la meva única sortida serà tornar-me a enfrontar amb Cims Borrascossos, però que té el problema que també està en anglès i no serà apte per dies que estigui més espesa.
En fi, per compensar, nota positiva del dia: per fi m’han fet un regal de Nadal a la feina útil (normalment són samarretes xorres, ampolles de cava i vi que no bec, o dolços que mai ens acabem). Es tracta d’un necesser xulíssim, fet a partir de banderoles d’aquestes que es pengen a les faroles reciclades, i amb un quit de sabó-spa, loció per la pell, esponges, manoples i raspallet. M’encanta!

Fem de provincians ( i segon advent )

Ahir va ser el segon diumenge d’advent, i, per tant, vam encendre la segona espelma del compte enrere fins a Nadal. Després d’aixó, les dues primeres espelmes han quedat perfectament esglaonades, a l’espera que el proper diumenge s’encengui la tercera, i acabi de donar-li forma a tot plegat.
Aquest pont, de fet, està sent bastant nadalenc. De fet, és que les úniques coses que hi ha per fer a Tarragona aquests dies de festa és: 1) anar a la fira de Nadal i d’artesania (ho vam fer dissabte); 2) anar a berenar o a sopar (ho vam fer divendres i ahir) i 3) anar a veure el Belén de Bancaja. Sí, sí, tal com sona. La gent d’aquest simpàtic banc han muntat a l’edifici del mercat un pessebre gegant, diuen, amb no sé quantes figures fetes a mà, riuets, palaus de fins a quatre metres (que de prop semblen més baixets, però ens ho creurem...). Es tracta d’una exposició d’aquestes itinerants que monten les caixes. I en una ciutat tan provinciana com aquesta (i dic provinciana amb tot el carinyo del món) evidentment aquests esdeveniments són d’aquells que marquen una època.
Per anar-hi, hem hagut de reservat per internet. Perquè si no et toca com una hora de cua per entrar-hi! I a dins, has de suportar crits de nens, comentaris d’avis, pares amb bebès a coll-i-bé que no et deixen veure res...
El pessebre està bé, sí, però ja us asseguro que res que justifiqui aquesta febre tarragonina per fer cues i endarrerir dinars i sopars per veure el preuat espectacle. Això sí, de tant en tant és divertit vestir-se també de provincià i perdre’s per aquests ambients tan particulars... No puc esperar a la inauguració del Corte Inglés per tornar-ho a fer!

Death, drugs, sex and swearing

Ja fa un parell de setmanes que vaig descobrir la notícia que s’havia publicat un disc dedicat a aquelles cançons que la BBC va prohibir emetre a la Gran Bretanya. L’àlbum es diu This record is not to be broadcast, i s’ha elaborat a partir de l’arxiu de la gran cadena pública britànica, que inclou documents del comitè encarregat del filtre d’emissió i  que van del 1930 al 1980. En aquests temps en què afortunadament la censura ja no existeix a les ràdios (bé, la BBC reconeix que sí que veta alguns cantants dance per lletres homòfobes) resulta molt curiós repassar perquè es van prohibir alguns temes.
Un dels exemples que m’ha fet més gràcia és la d’una cançó de George Formby, un autor dels anys trenta que va tenir l’osadia de publicar un tema que es deia With my little ukelele in my hand. Un altre cas força divertit és el de Deep in the heart of Texas, de Bing Crosby, que sembla que no podia sonar per la ràdio en horari laboral perquè distreia els obrers ja que corrien el risc de seguir el ritme picant les màquines!
De casos més populars, hi ha l’evident God Save the Queen, dels Sex Pistols, o John Lennon, que va ser el primer autor de masses que va dir la paraula "fucking" en una cançó ( Working class hero ). I així fins a una infintat de casos per proferir el nom de Déu en va (Bob Dylan), ser sospitós de plagi, induir al suïcidi o parlar de prostitució... I el que a mi em sembla més impressionant: un classicàs com Mack the Knife, prohibit per violent!!

Per als cafemaníacs

Com a membre de la secta que adora el cafè i que és incapaç de fer dues passes en condicions sense un cafè amb llet al cos, us recomano la historieta que es pot veure a través de la pàgina web del NY Times. Es tracta d’un treball de l’il·lustrador Christoph Niemann, en què descriu amb molt d’humor els inicis de la seva addició a través de dibuixos fets amb taques de paper a estovalles de paper. És molt divertida, i em serveix per reivindicar que la ciutat de Tarragona accepti ja i comenci a comercialitzar els cafès per emportar pel carrer. No és que tingui especial ganes de prendre-me’n un mentre vaig a la feina, però amb aquest fred que fa últimament aniria tan bé per escalfar-se les mans...

Más madera!!

Encara falten unes quantes setmanes per l’any nou i els tradicionals propòsits, però jo ja tinc objectius pel 2009. El primer, i més important, és que a partir del mes de setembre de 2009 estic decidida a tornar a ser universitària. Ara, però, a distància. Després de joguinejar molt de temps amb la idea, finalment m’he decidit a apuntar-me a la UNED a fer Història, perquè crec que si se’m dóna bé estudiar, és una llàstima que em conformi amb una carrera tan avoorrriidda com va ser Periodisme. La idea és poder compaginar això amb les classes d’àrab, però això dependrà, és clar, de l’horari que em toqui l’any vinent (si aprovo 2n primer, és clar...) i d’altres circumstàncies laborals-personals.
Així que per posar-me a prova sobre una distribució responsable del temps que em queda lliure al marge de la feina, he trobat un repte d’allò més interessant de cara als mesos que em queden fins l’estiu: estic decidida a treure’m per lliure el nivell D de català. Bé, almenys intentar-ho, però com els drets d’examen no són tan cars, i el temari és molt similar al que ja vaig estudiar a la universitat, tampoc és gaire temerari, espero. De fet, ja feia temps que també em voltava pel cap treure’m aquest títol (que va força bé per oposicions, i suposo que també deu quedar maco al currículum...) i si de cara al proper curs vull ser estudiant de l’UNED i no em quedaré temps per res més, crec que aquesta convocatòria és l’última oportunitat que em queda, no?
De moment, ja m’he comprat el meu manual del nivell D, i he mobilitzat a la família per tal de rescatar de l’oblit els meus apunts de la universitat i el batxillerat, que vés a saber per on paren ara... Així que aquí torno a estar batallant amb transcripcions fonètiques, vocals obertes o tancades i anàlisis sintàctiques... I el pitjor de tot és que m’encanta i estic súper animada per aconseguir-ho. Com a mínim, segur que hi haurà més sort que amb el repte de l’any passat d’anar com a mínim un cop per setmana al gimnàs... perquè em vaig desapuntar el passat setembre...

Jul

Des que vaig tornar del meu Erasmus a Suècia, vaig recuperar la passió pel Nadal. Sempre m’havia agradat decorar la casa, el pessebre, fer l’arbre.. però des que vaig veure aquella forma tan intensa de viure les decoracions nadalenques mentre el món és absolutament fosc fora de cosa que encara m’hi he enamorat més.
Ahir va ser primer diumenge d’advent. El que vol dir que encara ens queden tres diumenges més abans no arribi el Nadal. Per mi, aquesta data sempre em fa recordar aquell cop que estava a Kiruna, a la Lapònia, i un diumenge, en sortir al carrer, de sobte el Nadal havia esclatat malgrat el fred i la neu. I per això, sempre procuro que aquesta sigui la data en què preparem totes les decoracions a casa. I tot i que ahir treballava, vaig poder arribar a temps al vespre de deixar-ho tot llest per la nit.
La foto de dalt és de la darrera incorporació al món nadalenc: el meu pessebre. Tenia ganes d’un naixement petit i que no fos gaire religiós ni cutre-comprat-a-basar-xinès. I així va ser com vaig descobrir, mentre buscava una altra cosa, aquest pessebre tan simpàtic que ara està col·locat davant del meu televisor. L’acompanyen les quatre espelmes d’advent: és una tradició sueca, tot i que ara la majoria de cases el que instal·len són unes espelmes elèctriques a les finestres que es veuen lluir des de tots llocs (a Suècia la gent no fa servir cortines, i l’interior de les cases es veu perfectament des de fora). Però com que jo sóc molt tradicional, i sobretot no tinc cap finestra on col·locar aquests canelobres elèctrics (per cert, si a algú li interessa, els venen a l’Ikea), hem optat per la versió de cera i llumí tradicional. I ahir, evidentment, vam encendre la primera espelma.

I com sempre, a casa meva enguany no falta ni el calendari d’advent (que avui toca començar!) ni l’arbre de Nadal. Ja és el tercer any que el munto aquí, i si el primer cop només vam tenir unes poques boles i ninots, i l’any passat li vam afegir les llums, doncs enguany ja està més complet que mai gràcies a un kit de decoració que vaig comprar, com no, a l’Ikea.

Ah, i les tardes que passi aquí, tancada a casa i embolicada a la manta, mentre brillen les llums de l’arbre, les podré acompanyar amb pepparkakor guardades en una capsa de metall també especialment dissenyada per Nadal, amb les seves banderetes sueques i tot (gentilesa, un cop més d’Ikea...). Només em faltaria el julmust perquè tot fos perfecte...