dilluns, 29 de desembre de 2008

Frankenstein (Mary Shelley)



Si feia unes setmanes em mostrava orgullosa d’haver aconseguit acabar-me Dracula en versió original anglesa, ara he d’afegir a la llista dels llibres llegits aquest 2008 un nou clàssic, també de la literatura anglesa: Frankenstein, de Mary Shelley. Llegir aquest llibre va ser com un impuls, en veure’l a la prestatgeria en la secció de novel·les en anglès de la biblioteca (no gaire cuidada, per cert...), i me n’alegro molt d’aquest rampell, perquè és un llibre que he disfrutat moltíssim.
Sempre m’ha interessat força la història dels autors romàntics, ja que tots ells tenen unes vides dignes també de les seves històries de paper. En el cas de Mary Shelley, es va introduir al món de la literatura amb el seu matrimoni amb Percy Shelley. El 1816 el matrimoni va passar uns dies d’estiu a prop de Ginebra amb Lord Byron, Polidori i Claire Clairmont, i durant una setmana de pluges, van decidir entretenir-se inventant cadascú d’ells una història de por. I la de Mary Shelley va ser l’única que va acabar convertida en novel·la.
I així va néixer Frankenstein, la història sobre el monstre creat a partir de cadàvers i a qui dona vida en Victor Frankenstein (per cert, mai li posa el seu cognom a la seva bèstia, sinó que aquesta assimilació s’ha fet històricament al marge de la novel·la). El llibre es narra a través de les cartes d’un mariner en ple Oceà Àrtic, que es topa amb un Victor totalment desfet i a punt de morir d’esgotament. Després de recuperar-se lleument, li comença a narrar la seva terrífica història.
La novel·la analitza fins on pot arribar l’ambició humana en intentar controlar la vida i la mort, i creure’s per damunt de les lleis de la natura. I, evidentment, de les greus conseqüències dels seus actes. El millor de tot, però, és la caracterització del propi monstre. Perquè, en les primeres escenes on apareix, és això, un monstre, però no és fins que ell mateix comença a explicar la seva història que un descobreix un dels millors personatges de la literatura.
Jo, em quedo amb dues parts de la novel·la: primer, quan la criatura observa dia a dia una família francesa exiliada a Alemanya, aprèn a parlar i a llegir, i un dia es troba amb un munt de llibres abandonats: Werther, Plutarc... i les llegeix amb passió. I segon, aquesta escena final, on el propi monstre plora la mort del seu creador, i ens parla del penediment al cor com la seva rutina diària.
Per cert, que Mary Shelley és de les poques autores de la seva generació que no va tenir una mort "romàntica". El seu marit va morir ofegat al seu vaixell de vela quan ella encara no tenia ni 30 anys. Mary va morir als 53 d’un tumor cerebral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada