La nit dels Òscars

Per fi, per fi! puc dir que la pel·lícula que ha guanyat enguany els Òscars m’ha entusiasmat. Potser no sentia alguna cosa així des de Million Dollar Baby (tot i que cal dir que l’Eastwood és el gust acadèmic per excel·lència) i molt menys després de l’elevació a l’Olimp del mal gust de coses com A Beautiful Mind o Gladiator (si us plau!).
Fa un parell de setmanes em vaig escapar un dissabte a la tarda per veure Slumdog Millionaire, i em va encantar. Per la història, un conte de fades optimista explicat des del racó potser més pessimista del món; pel muntatge, que funciona com un engranatge perfectament muntat; per l’homenatge a Bollywood, que sempre defenso; per un guió d’aquells que a tots ens agradaria ser capaços d’escriure; per uns actors (sobretot els infantils) que et sorprenen i et deixen sense alè... I, sobretot, perquè una bona pel·lícula no cal que sigui pretenciosa, sinó simplement una pel·lícula entretinguda. I tot i això, i malgrat les crítiques de superficialitat, jo crec que és un film amb moltes capes. Que cadascú es quedi amb la que més li agradi...
Però, sobretot, el que més m’ha entusiasmat dels vuit òscars que ha rebut Slumdog Millionaire ha estat els dos de tipus musical. Perquè els han donat a un mestre de la música índia, A.R. Rahmann, que, tot i que als seus discursos a la cerimònia va fer més por que una altra cosa, és autor de la banda sonora d’un film que a mi m’encanta: Lagaan. Per això, encara que sigui en forma de film britànic i distribuidora americana, no puc deixar d’estar contenta perquè per fi s’ha reconegut el treball d’aquest gran home (busqueu, sinó, les cançons de Lagaan al youtube i deixeu-vos seduir...).
I un últim apunt de la cerimònia, que, desgraciadament, no he pogut veure en directe (però sí en els vídeos a internet): el mestre de cerimònies, Hugh Jackman. Sobren les paraules, oi?

Xooof!

Abans de continuar amb les meves aventures i desventures, potser cal un aclariment, en part, del silenci durant aquestes darreres setmanes. Tot té una explicació: ara fa tot just una setmana (abans la no actualització es devia a falta d’inspiració i/o ganes) em vaig despertar amb el soroll d’aigua a quarts de sis de la matinada. En sortir, em vaig trobar tota la cuina i menjador amb dos dits d’aigua, que rajaven estranyament de la part de dalt del frigorífic. En apropar-nos i obrir l’armari per damunt de la nevera (imagineu-vos l’escena: amb sabatilles, mitjons i baixos de pijama ja completament xops) descobrim la causa de tot plegat: l’autoimmolació de la nostra caldera (aka calentador d’aigua), que perdia aigua per tots els racons imaginables.
Us podeu imaginar que el que va seguir aquest descobriment va ser el caos: vam trigar com vint minuts en pensar en tancar la clau de pas de l’aigua (i perquè ens ho va dir la teleoperadora del RACC), i tot i això, l’aigua continuava rajant. Per tant, vam haver de demanar al president de la comuntat(una hora després de l’inici de la crisi) que tallés la nostra clau de pas general. Vam haver de llençar un munt de bosses de plàstic que acumulàvem al costat de la caldera, buidar la nevera (que, no sé com, ha sobreviscut a aquest bany de glòria..) i apartar mobles, catifes, i, sobretot, recollir aigua i més aigua del pis i l’escala de l’edifici.
Ara les coses ja han tornat al seu lloc: hem canviat la caldera (tot i que a la nit següent, mentre esperàvem que ens ho reparéssim, ens vam tornar a despertar amb una rajada d’aigua, en aquest cas controlada per uns cubells de seguretat a terra) i estem esperant que el caos temporal torni a instaurar-se al pis per canviar el parquet, que ha pres una estranya forma de vida pròpia.
A banda dels diversos mitjons mullats i les expedicions al terrat per assecar catifes, la resta ja torna a estar bé. Per sort, se n’han salvat tots els llibres i objectes propis que tenim a casa. Això sí: ara cada matí que sento un soroll estrany (aquesta matinada, per exemple, la meva veïna cridant) no puc evitar imaginar-me la cuina un altre cop inundada...

Primavera in anticipo

No entenc la mania dels cantants italians en traduir els seus temes al castellà quan publiquen aquí, tant de bé que sonen en la versió original... Així que aquí teniu aquest tema per un dia càlid d’un gèlid hivern, que diuen que tornarà demà a visitar-nos. De moment, disfruteu amb aquest vídeo (per cert, lo de James Blunt aquí és impressionant...:)  )

Grandes Esperanzas (Charles Dickens)

És curiós com una bona o mala traducció poden condicionar que un llibre t’agradi o no. Ho dic perquè tot just aquesta setmana m’he vist forçada a renunciar a llegir Tess la de los d’Uberville de Thomas Hardy perquè la traducció que vaig aconseguir a la biblioteca era horrorosa. Vull dir, potser durant la primera meitat del segle XX sí que s’adaptava al que un lector en castellà buscava, però sincerament, se’m posaven els pèls de punta cada cop que em trobava amb "sintióse" o "comióse" a les planes. Afortunadament, com que tinc el llibre en versió ebook a la DS ja ho intentaré en la versió original, perquè així no hi haurà risc que cap intermediari t’espatlli la història.
Doncs tot just el contrari m’ha passat amb Grandes Esperanzas, un llibre que vaig aconseguir en una edició d’aquelles gairebé impossibles de llegir: lletra minúscula, més de 400 planes de línies atapeïdes... Em pensava, quan vaig fullejar-lo el primer cop, que em seria impossible d’acabar aviat. Però el fet és que no em va durar més d’algunes setmanes, perquè la història em va enganxar moltíssim. I és que la traductora havia aconseguit la lectura fluís suposo que amb la mateixa facilitat i mestria que havia elaborat el propi Dickens, de qui espero poder llegir alguna cosa en versió original força aviat.
No desvetllaré gran cosa de la història de Grandes Esperanzas, perquè ja sé que hi ha alguns lectors actuals de  l’obra per aquí, però crec que no xafaré la guitarra a ningú sí dic que és un dels llibres millor estructurats narrativament dels que he llegit fins ara. Res, res del que passa en aquesta obra, cap personatge que surti durant uns segons baixan casualment una escala, és una mera coincidència. Tot té una raó de ser. I el dibuix dels personatges és increïble: des de Pip, el protagonista, que va madurant a mesura que la boira va caient i aixecant-se sobre el seu poble natal o puja i baixa la marea del Tàmesis a Londres, fins a la seva família humil,i, sobretot, la senyorita Havisham, un dels personatges més inoblidables de la literatura.
Clàssics com aquest t’ajuden sens dubte a retrobar-te amb el gust per la lectura. I, a més, té l’honor d’haver aconseguit que, per primer cop en força temps, sigui capaç de llegir-me dos llibres sencers en un mes sense que un d’ells sigui el Diari de Bridget Jones  o un Harry Potter. La veritat és que ara tinc força ganes de llegir més coses de Charles Dickens, aprofitant de nou el munt de llibres seus que tinc en anglès a la DS, així que ja explicaré què tal l’experiència del gran mestre de la novel·la en la seva llengua original.

I va arribar la neu

Aprofitant que avui estic retinguda a casa per una molesta faringitis, tinc temps per comentar un dels temes que més tracten avui els diaris britànics: els efectes de la nevada que ha caigut aquests dos darrers dies a la Gran Bretanya, i ha provocat el caos a Londres i altres ciutats. Però el tema destacat d’avui no són les queixes i el mal funcionament de tots els serveis (que també, però no és del que vull parlar ara) sinó que molts diaris analitzen un altre fenomen que paral·lelament ha tornat a resorgir després de divuit anys (que són els anys que feia de la darrera nevada a Londres): els ninots de neu.
I com que els britànics són com són, al Daily Mail podeu trobar aquest divertídissim article en què recopilen les millors fotos d’homes/dones de neu o similars que han captat els seus fotògrafs durant aquests darrers dies. La foto que il·lustra aquest post n’és un exemple del que s’hi pot veure, però també inclouen ninots de neu que ballen dansa oriental, famílies gèlides, o homes de neu deprimits i fonent-se davant de la tanca d’una casa.
I el millor de tot és l’article de The Guardian en què l’expert en moda analitza les tendències dels ninots de neu que han anat apareixent per terres angleses, i on hi veu influències de Lady Gaga, Justin Timberlake o altres. Això sí, hi deixa ben clar un comentari tranquil·litzador: per molt culte al cos prim i a l’anorèxia que facin moltes revistes de moda, els ninots de neu continuen com sempre: amb un cap ben rodonet, i una panxa generosa.
Llàstima que per aquí no nevi mai... Fa segles que no faig un ninot de neu!!!