Amb els exàmens al damunt i la calor que comença a apretar, fan falta petites sorpreses tan agradables com la que aquesta setmana em vaig trobar a la bústia. Fa un parell de mesos que em vaig subscriure a la revista Jane Austen Regency World, que està elaborada pel Jane Austen Center de Bath, a Anglaterra, i la veritat és que estava força ansiosa per rebre el primer número (que, de fet, és el 39 de la revista). En teoria, la revista surt a la venda el primer dia de mes, i, com que la meva subscripció era nova, en teoria el meu exemplar havia de sortir una mica abans que els "antics". Per això, estava una mica histèrica quan ja estàvem a 25 de maig i el número corresponent a maig/juny encara no havia arribat a la meva bústia, tot i que els responsables de l’editora m’havien anunciat que el paquet sortiria cap a Tarragona a finals d’abril.
Per això, quan aquest dimecres vaig mirar la bústia (que, com sempre passa durant la campanya electoral, estava carregada de papers) no vaig poder evitar alguns saltironets d’alegria en veure que al seu interior estava la revista. Yey! Entre estudis i feina no vaig poder fer més que fullejar-la, i no ha estat fins aquests dos darrers dies que l’he pogut llegir a fons. I m’ha agradat força.
A la revista es tracten bàsicament dos tipus de temes: assajos relacionats amb Jane Austen i les seves obres, noves edicions o adaptacions; i aspectes de l’època històrica en què va viure i escriure l’escriptora (l’època coneguda com la Regència). I tot i que hi ha hagut algun assaig convidat que no m’ha acabat de fer el pes (odio quan la gent s’entesta en buscar tot de trets biogràfics en les novel·les que escriuen dones, quan amb un home tots donem per fet que s’ho inventa com a gran creador que és), ho he passat força bé amb la lectura. M’han agradat els reportatges sobre la dona secreta del rei anglès George IV (el regent del nom de l’època), sobre els valors del caràcter obert i reservat a les obres d’Austen, i sobre les revistes femenines de l’època de l’autora.
Així que no crec que calgui fer ús del meu dret com a nova subscriptora a retornar el primer número i reclamar les meves 37 lliures, sinó que tornaré a esperar impacient que es publiqui el número de juliol/agost per descobrir més coses sobre aquesta autora i l’època que va viure...
Per cert, i ja que estic "austeniana", fa poc m’he enterat que l’NBC estrenarà aquesta tardor una sèrie que modernitza l’argument de Pride and Prejudice. Potser sigui l’enèssima que ho faci, després de l’èxit de Lost in Austen a la ITV britància l’any passat, però estaré atenta a veure què tal és. Per si a algú li interessa, la sèrie es diu State of Romance.
Ja vaig comentar fa uns dies que portava molts mesos darrere d’aquest llibre. N’havia sentit a parlar molt bé per internet, i cada cop que anava a la biblioteca reseguia els prestatges de la lletra "S" a la recerca de l’obra. Van ser moltes visites infructuoses fins que un dia estava allà, esperant-me perquè me l’endugués a casa. I no m’ha decepcionat.
La primera cosa que em va atreure l’atenció és que el llibre, tot i que sembla que tot just ara s’hagi començat a publicitar aquí, es va escriure de fet als anys quaranta. L’autora es diu Betty Smith, que, de fet, és un pseudònim darrere del qual s’amaga el seu veritable nom d’origen alemany. Igual que la protagonista de la història, l’autora va viure en els barris marginals de Brooklyn que, tot i que ara als turistes i a les novel·les de Paul Auster sembli el paradigma dels barrirs moderns i artístics, abans era també el cau de tots aquells immigrants que venien a intentar fer realitat el seu somni americà.
I això és el que la petita Francie intenta fer al llarg de les pàgines del llibre, mentre la veiem créixer a través del paper. Mentre ella devora llibres per ordre alfabètic per poder dir "que ho ha llegit tot" i demana per escrupolós ordre tots els gelats de la carta de la gelateria, al seu voltant desfila tot un univers de personatges amb les seves misèries i les seves fortaleses. Especialment els personatges femenins, com el de la mare, l’àvia i les germanes, que s’alcen davant de totes les dificultats i acaben recollint la seva recompensa, i que tant acaben marcant el caràcter de la mateixa Francie.
Un árbol crece en Brooklyn és un llibre sobre la tristesa i l’esperança que sorgeix d’ella, explicat amb la senzillesa amb què passa la vida de cada dia. L’únic però que li trobo és que potser al final cau massa en el romanticisme d’un final feliç, però fer realitat els somnis (ni que sigui els americans) ja comporta això...
La història d’Eurovisió en els darrers anys es llegeix amb un guió amb poques variacions. Vull dir, si abans SEMPRE guanyava Irlanda, Regne Unit o Suècia, ara o bé guanya un país de l’est (amb una cançó generalment poc potable, però amb una posada en escena diferent, ja sigui amb striptease o un patinador sobre gel) o bé arriba un país escandinau amb una cançó d’aquelles que t’agraden a la primera i arrassa amb tot (l’única excepció seria l’Helene Paparizou aquella, però com que anava amb microfaldilla no compta). I això segon és el que va passar ahir a la nit, el mateix que ja va passar l’any 2006 amb aquells monstres de Lordi. Ahir, però, la cosa va ser extremadament diferent, ja que el guanyador, el noruec Alexander Rybak, és tot el contrari de les màscares terrorífiques del grup de rock finès. Al contrari, com a mínim hi va haver tres representants femenines dels jurats nacionals que es van confessar davant de la càmera enamorades, i crec que amb elles la meitat femenina d’Europa amb l’afegit de la secció gay eurofan... Però bé, la cançó era del millor que es va sentir, així que va ser un resultat just i que va deixar en segon pla allò del "jo sóc Xipre i dono els 12 a Grècia, i jo sóc Grècia i us els dono a Xipre". En fi, us faig una mica de resum cronològic de com vam veure des d’aquí una de les gales d’Eurovisió que més ràpid m’han passat i que més moments de riallada m’han donat (us afegeixo els vídeos d’aquells que considero millors o, bé, que simplement CAL VEURE). 1.Lituània. És el típic concursant random. Recordo que el cantant portava barret. Va tenir sort que els països bàltics sempre es voten entre ells, i arrenquen alguna cosa de Rússia i els escandinaus. 2. Israel. Deixant de banda que Noa va desafinar com una boja (ahir se’m va caure un mite) i la palestina Mira Awad tenia una cara de desubicada impressionant, a mi la cançó m’agrada. Llàstima que la posada en escena va fer que tot plegat estava una mica fora de lloc. Van quedar 16enes, en una de les injustícies de la nit.
3.França. A mi aquella mena d’Edith Piaf que semblava que s’anava a suïcidar en escena o que d’un moment a l’altre trauria una ampolla de whisky de la butxaca, o que es trencaria per la cintura d’abella, em va fer por. Ni vaig poder escoltar la cançó. Sé que el sector masculí opina diferent. 4.Suècia. Mare meva! Lo pitjor de lo pitjor. Una pseudocançó òpera amb una tia amb un front tan gran com les extensions de Lapònia i que desafinava més que Noa en els tons baixos. I en els alts feia por. Justament enfonsats en la taula de classificació. 5. Croàcia. Surt un tio d’aquests guapos tipus Eurovisión (és a dir, banyats en oli) i es queda mirant a càmera somrient que semblava que li sortiria l’estrelleta a les dents. Li acompanyava una rossa vestida amb cortines, tot amb un ventilador a tota canya (accessori que veuríem moltes vegades més...). 6. Portugal. Els happy-flowers de la nit, i un dels pocs que van sonar naturals i no prefabricats. Vam quedar els 15ns, tot i cantar en portuguès. 7.Islàndia. Van ser els segons, i, a banda que la cantant estava molt bona, no recordo la cançó. Sé, però, que sortia com un vaixell entre la boira a la pantalla. El vaixell era xulo. 8. Grècia. Sento torturar-vos, però el vídeo d’aquest senyor ha de veure’s. Al final de la cançó, després de moure’s durant dos minuts com si tingués un alien als malucs, se li veu un mugró tota l’estona. Déu meu, jo ni podia escoltar amb aquella visió.
9.Armènia. Horrorós vestuari, pitjor actuació, però inexplicablement van quedar desenes. Semblaven un grup de monges armènies amb lligues a les cames. 10.Rússia.Surt una dona que canta una cançó soporífera mentre apareix multiplicada per cinc, també cantant, a les pantalles de darrere. A la versió fílmica va envellint i plora desconsolada, en un altre moment d’aquells de "mama, por". La versió de carn i ossos va cridar com una boja. Crec que a Rússia s’han adonat que fer la gala d’Eurovisió surt massa car i van anar sobre segur per no tornar a guanyar. 11.Azerbaijan. Inexplicablement van quedar tercers. La cançó primer semblava d’influència àrab, de sobte és discotequera i al final es descobreix en plan "ya están aquí los rumberos, ya están aquí". Moment poètic de la nit amb allò de "always on my mind, always all the time". 12.Bosnia. Es veu que el grup aquest és super conegut, però a casa la vam votar l’actuació més avorrida de la nit (amb la francesa i la russa com a mínim hi havia l’al·licient de la por). Si els busqueu per internet, flipareu amb el moment "trance" amb el vel vermell. 13.Moldàvia.Típica cançó folk en què tothom no para de saltar en tota la nit. Sorprenentment, em van agradar. 14.Malta.Típica balada interpretada per la cantant obesa de torn. Avorrit. 15.Estònia.Em va agradar que ahir a la nit molts apostessin per cantar en la llengua pròpia i no en anglès. Tot i que sigui un idioma tan complicat com l’estonià. Van ser unes de les nostres favorites, i van demostrar que no cal tenir cinquanta ballarins i focs artificials per quedar en el top ten (eh, soraya!?)
16.Dinamarca. La cançó estava composada per Ronan Keating. I amb això està tot dit. 17.Alemanya. Van muntar un munt d’expectació perquè sortien amb una stripper que havia estat casada amb Marilyn Manson. Al final, ni va ensenyar res i la cançó ni es deixava escoltar. 18.Turquia. La cantant, que de fet és belga, va desafinar com una boja i va intentar ballar sense èxit dansa oriental (obligatori si representes a Turquia). Van quedar quarts perquè cap al final va sortir un turc d’aquells impressionats que va fer que estigués onejant la bandera turca durant deu minuts. 19.Albània. Haurien d’haver guanyat. Sincerament. Surten a escena amb una nena vestida com la nena de Entrevista con el Vampiro, amb dos nans fent saltirons i un marcià!! Irrepetible.
20.Noruega.En els primers segons llenço la bandera turca que havia onejat en els darrers minuts i em faig noruega. Un cantant guapíssim, d’aquells que són el novi-gendre-germà petit ideal, i canta una cançó maca. Té el punt kitsch just, el cutre just, i amb uns tocs celtes que ja van donar la victòria a Noruega el 1995. Estava cantat que guanyaria.
21.Ucraïna.Aquesta dona es venia com l’anti-crisis girl, i només li va faltar regalar kama-sutres amb el seu número d’habitació per guanyar. La delicadesa i l’erotisme són conceptes desconeguts per a aquesta noia. A destacar el cabreig que tenia la representant del jurat ucraïnès durant les votacions. 22.Romania. El típic numeret d’influència lèsbica. Avorrit, però el vestuari va ser del milloret de la nit (no gaire difícil, per cert). 23.Finlàndia.Només recordo que eren un grup on una de les noies cridava desesperada i el noi estava desubicadíssim. 24.Espanya. Si us plau, classes de dicció per Soraya ja!! Què és allò de "la nochespatami"?? La posada en escena va ser penosa, i més tenint en compte que sortien últims, posició que amb un toc d’efecte et permet quedar gravat a la memòria de tota Europa. Si el gran moment havia de ser la presumpta màgica desaparició de Soraya, que es retirin. Van quedar penúltims i amb la meitat de punts que Chikilicuatre. I això dol, eh?
Aquest Sant Jordi, donat que a la nostra prestatgeria ja no ens cap ni un llibre més, vam optar perquè els llibres que ens regaléssim fossin escollits prèviament per nosaltres. És a dir, que si havíem de provocar un problema a la nostra llibreria domèstica, que fos amb un llibre que de veritat volíem.
La meva elecció va ser La Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey (de Mary Ann Shaffer, i finalitzat per la seva neboda Annie barrows), un llibre del qual n’havia sentit (o llegit) a parlar incansablement en blocs i més blocs a internet. I tots n’explicavem meravelles, així que em vaig decidir a no esperar més i demanar-me’l. I el resultat no m’ha decebut gens. Seriosament, qualsevol persona que estigui llegint això i que no conegui aquest llibre, si us plau que no perdi el temps i se’l llegeixi ja!
La història es situa just després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, i es centra en l’ocupació alemanya de l’illa de Guernsey, situada al Canal de la Mànega. Una escriptora londinenca busca inspiració per un nou llibre, i per una casualitat d’aquelles inoblidables (un habitant de l’illa compra de segona mà un llibre que originàriament li havia pertangut amb ella) acaba descobrint la història de Guernsey. Tot es desenvolupa a través de cartes entre els diferents protagonistes de la història, dividits entre els habitants de l’illa i l’entorn de l’escriptora, Juliet, a la Gran Bretanya.
El llibre és molt recomanable per diferents factors. Primer, perquè és d’aquells llibres que quan vas per la pàgina 20 ja te n’adones que et farà llàstima acabar-ho i comences a assaborir-lo com un bon cafè. Segon, perquè parla del poder de l’art i la literatura per superar els entrebancs de la vida quotidiana, de la necessitat que tenim tots de crear-nos aquest petit raconet al qual necessitem fugir de tant en tant per sobreviure. I tercer, perquè fa un retrat captivador de com va ser l’ocupació d’aquesta illa, de com va viure Londres la guerra, i de com tots plegats intenten sobreposar-se i tornar a viure després d’aquest gran trauma.
Si m’hagués de quedar amb una única escena, seria aquesta:
Ha sortit el sol per primera vegada des de fa mesos, i si m’enfilo a la cadira i estiro el coll, veig com centelleja al riu. Evito mirar les piles de runa a l’altra banda de carrer i faig veure que Londres torna a ser bonic.
Aquest cap de setmana m’he autoestablert un règim d’estudi intensiu: dissabte a la tarda, català; diumenge al matí, àrab; diumenge a la tarda, català un altre cop. I com que la situació bibliotecària a Tarragona és la que és, estic obligada a seguir el règim des del menjador de casa meva. I és que en aquesta ciutat resulta que està prohibit estudiar a la biblioteca pública (i us asseguro que no us enganyo, hi ha cartells que ho diuen a totes les sales!!), i l’única alternativa són les biblioteques de la URV. On teòricament els no-estudiants no tenim dret a posar-hi el peu. I que, dit sigui de pas, encara estan en obres en el cas d’aquelles sales que tinc més a prop, per si mai vulgués infringir les lleis universitàries.
En definitiva, que amb l’afegit de la pujada de les temperatures que m’obliga a mantenir obert el balcó i la finestra (si, només en tinc una a tot el pis...), és difícil trobar aquell silenci que tant es valora quan un intenta estudiar. A no ser, és clar,que sigueu d’aquells que us encanta endinsar-vos entre llibres mentre hi ha una motoserra trencant-vos els timpans, o mentre la veïna de torn crida "albaaaaaaaaaaa!" fins que els pulmons li sagnen (ara no ve a "cuento", però això passa matemàticament de dilluns a divendres cap a tres quarts de quatre de la tarda...).
És cert que visc en una de les zones més tranquil·les del centre de Tarragona: no tinc gairebé trànsit de vehicles, i tampoc no és que hi passin gaire vianants per sota el meu balcó. Però sí que tinc una sèrie d’emisors de sorolls que voldria eliminar cada cop que obro un llibre. Els primers són els propietaris d’un local a dos blocs del meu, que, des que em vaig traslladar aquí (ja fa més de tres anys!!) no han parat, és a dir, NO HAN PARAT, de fer-hi obres. Jo, sincerament, començo a pensar que hi estan excavant la versió tarragonina del Taj Mahal i les piràmides de Giza juntes, perquè si no, no tinc ni idea de què hi estan fent TANTS ANYS. Així que tots els dies que puc estudiar van acompanyats del taladro, la serra, el martell i els crits dels obrers. Encantador.
Segon problema: els meus veïns sords i grans, que reben cada dia la visita d’una altra dona també gran (i començo a pensar que també sorda) que sembla no estimar gaire el meravellós sistema del porter automàtic i opta per parlar a crits des de la vorera cap al balcó de la veïna (tampoc amb un to de veu gaire agradable a una oïda musical). I que, quan després de mitja hora de crits, decideix entrar, s’està quinze minuts a la porta del pis, i quinze més quan marxa, parlant també a crits. I com que aquí les parets i les portes no són gaire gruixudes, sembla que la senyora en qüestió s’hagi instal·lat al meu cervell.
I aquest costum el comparteixen els meus altres veïns: que només en tinc tres més, però també amb una gran afició a passar minuts i minuts xerrant a crits pels passadissos de l’escala. A veure, per què no entren a una casa? Per què no surten al terrat? Per què no se’n van al carrer?!!
En fi, que se’m fa massa complicat estudiar amb tots aquests sorollets voltant per aquí. I, és clar, amb aquesta mosca que té la mala intenció de venir a distreure’m...
Últim capítol ja del llargament explicat viatge per terres egípcies. Aquell matí, un molt calurós matí, el nostre vaixell va atracar al port de Luxor, antigament coneguda com Tebes, i ara sota el seu nom àrab que significa "els palaus". Perquè, a Luxor, tot són palaus i temples. O, com a mínim, a la seva part dreta. I és que a la ciutat és on millor s’entèn la mitologia egípcia del món dels vius i dels morts: la riba dreta del riu Nil és la dels vius, ja que és per on surt el sol; la riba esquerra, la dels morts, ja que es per on es pon.
La visita maratoniana de Luxor comença molt aviat: a les sis del matí ja s’està sortint del vaixell per anar a la primera parada: el temple de Karnak. O, millor dit, el mega temple de Karnak, ja que és tot un conglemerat d’annexos que li van anar afegint els diferents faraons. Hi destaquen alguns obeliscs (com el de Hatshepsut que està tombat), la sala de columnes més gran del món; l’escarabat al qual has de donar deu voltes per poder demanar un desig; i tota la processó de xais (que representen el déu Amón-Ra) de l’entrada. Com que ens van fer matinar tant, vam poder visitar el temple al nostre aire, sense gaires turistes de pel mig, i mentre el sol anava elevant-se de mica en mica.
Després d’aquesta primera parada a la riba dreta del Nil, tocava apropar-se al món dels morts, on ens esperaven un munt de parades interessants. Comencem pels Colossos de Mnemón, dos enormes figures de pedra que m’encanten, i més quan saps que una d’elles (per una escletxa que se li va obrir a l’Antiguitat i que ara ja està corregida) donava la impressió de cantar en passar-li el vent per dins... Tot i que poden semblar decadents, aquesta és una de les millors escenes de Luxor.
El viatge seguia amb una parada a Deir el Medina, el poblat on vivien (tancats i sense accés a l’exterior) els artistes que feien les tombes reials de la Vall dels Reis. I dic tancats perquè els artistes no podien sortir fora del seu poblat a explicar on es trobava la tomba del seu faraó (que es començava a construir quan aquest iniciava el seu regnat). Allà, a banda de les restes del poblat, hi ha dos petits tresors inoblidables: dues tombes d’aquests artistes finament decorades amb escenes de la vida quotidiana. Allà baix feia calor i mala olor, però us asseguro que valia moltíssim la pena resseguir un i altre cop les decoracions d’aquelles cambres subterrànies.
Després de la parada, cap a una visita panoràmica al temple funerari de Hatshepsut, on es van acumular totes les mòmies durant les invasions del segle XIX, i que ara està tristament restaurat a l’interior sense gaire fidelitat històrica (o això va dir el nostre guia). Nosaltres només el vam veure de lluny, per admirar la seva fesomia excavada a la roca de la muntanya.
Següent parada: el temple funerari (que no la tomba) de Ramses III. Conegut com Medinet Habu, el temple té l’atractiu de conservar uns relleus amb una profunditat pasmosa, a més de conservar moltes de les pintures originals (que són espectaculars, i donen una idea de la riquesa del vestuari egipci...).
I encara n’hi ha més! Sí, perquè ara ens tocava el plat fort del dia: la Vall dels Reis. És a dir, el lloc on es van enterrar tots els faraons de l’Imperi Nou, en tombes excavades i amagades dels lladres, on els arqueòlegs encara en continuen descobrint noves, de tant en tant. A l’entrada pots observar una maqueta de les diferents galeries obertes, moltes de les quals s’entrecreuen amb les d’altres tombes (els artistes que feien una tomba desconeixen totes les que s’havien fet abans que regnés el seu faraó). Tot seguit, prens un trenet que et condueix fins a la zona de tombes, un terreny àrid, extremadament calorós i amb molt poques ombres!! L’entrada inclou la visita de tres tombes a escollir (excepte la de Tuthankhamon, que s’ha de pagar a banda, més pel morbo del malefici que no per res més, ja que els objectes de l’interior es troben ara al Museu del Caire). Nosaltres vam veure les tres recomanades pel nostre guia: la de Ramses I, IV i IX. L’interessant de les tombes són les pintures de l’interior, a més de les galeries que permeten accedir-hi.
Després de tot plegat, tocava tornar al vaixell a fer un últim descans, dinar i fer una última capbussada per la piscina de la coberta abans de completar la visita. A la tarda, tocava continuar amb la riba dreta del riu. Ara el torn va ser del Temple de Luxor, un altre temple (petit al costat del de Karnak) construït per diversos faraons i enllaçat, originàriament, amb el de Karnak per tot un passadís de petites esfinxs, que vam veure il·luminades mentre queia la tarda.
I amb la crida a l’oració dels musulmans de la posta de sol, ens va tocar tornar a l’autobús. Llavors va ser el torn de la darrera visita "comercial" del viatge, a la fàbrica d’essències, un altre dels negocis tradicional-turístics d’Egipte. Ens van dur a la casa hispana, ens van donar cafès, tès i una beguda típica egípcia, i en vam sortir amb un pot d’essència de Secreto del Desierto i una preciosa ampolleta de vidre.
I llavors sí, el viatge s’havia acabat. Va tocar el darrer sopar, també amb música i ball dels nostres cambrers, i un espectacle de dansa del ventre a la discoteca. Nosaltres, però, vam haver d’anar a dormir aviat, ja que al matí següent ens aixecàvem a les 3 de la matinada per agafar el vol cap al Caire i, d’allà, a Barcelona. Allà seria on passaria l’única cosa negativa del viatge, la pèrdua de la meva maleta, però això ja és una altra història...
