Aquest cap de setmana m’he autoestablert un règim d’estudi intensiu: dissabte a la tarda, català; diumenge al matí, àrab; diumenge a la tarda, català un altre cop. I com que la situació bibliotecària a Tarragona és la que és, estic obligada a seguir el règim des del menjador de casa meva. I és que en aquesta ciutat resulta que està prohibit estudiar a la biblioteca pública (i us asseguro que no us enganyo, hi ha cartells que ho diuen a totes les sales!!), i l’única alternativa són les biblioteques de la URV. On teòricament els no-estudiants no tenim dret a posar-hi el peu. I que, dit sigui de pas, encara estan en obres en el cas d’aquelles sales que tinc més a prop, per si mai vulgués infringir les lleis universitàries.
En definitiva, que amb l’afegit de la pujada de les temperatures que m’obliga a mantenir obert el balcó i la finestra (si, només en tinc una a tot el pis...), és difícil trobar aquell silenci que tant es valora quan un intenta estudiar. A no ser, és clar,que sigueu d’aquells que us encanta endinsar-vos entre llibres mentre hi ha una motoserra trencant-vos els timpans, o mentre la veïna de torn crida "albaaaaaaaaaaa!" fins que els pulmons li sagnen (ara no ve a "cuento", però això passa matemàticament de dilluns a divendres cap a tres quarts de quatre de la tarda...).
És cert que visc en una de les zones més tranquil·les del centre de Tarragona: no tinc gairebé trànsit de vehicles, i tampoc no és que hi passin gaire vianants per sota el meu balcó. Però sí que tinc una sèrie d’emisors de sorolls que voldria eliminar cada cop que obro un llibre. Els primers són els propietaris d’un local a dos blocs del meu, que, des que em vaig traslladar aquí (ja fa més de tres anys!!) no han parat, és a dir, NO HAN PARAT, de fer-hi obres. Jo, sincerament, començo a pensar que hi estan excavant la versió tarragonina del Taj Mahal i les piràmides de Giza juntes, perquè si no, no tinc ni idea de què hi estan fent TANTS ANYS. Així que tots els dies que puc estudiar van acompanyats del taladro, la serra, el martell i els crits dels obrers. Encantador.
Segon problema: els meus veïns sords i grans, que reben cada dia la visita d’una altra dona també gran (i començo a pensar que també sorda) que sembla no estimar gaire el meravellós sistema del porter automàtic i opta per parlar a crits des de la vorera cap al balcó de la veïna (tampoc amb un to de veu gaire agradable a una oïda musical). I que, quan després de mitja hora de crits, decideix entrar, s’està quinze minuts a la porta del pis, i quinze més quan marxa, parlant també a crits. I com que aquí les parets i les portes no són gaire gruixudes, sembla que la senyora en qüestió s’hagi instal·lat al meu cervell.
I aquest costum el comparteixen els meus altres veïns: que només en tinc tres més, però també amb una gran afició a passar minuts i minuts xerrant a crits pels passadissos de l’escala. A veure, per què no entren a una casa? Per què no surten al terrat? Per què no se’n van al carrer?!!
En fi, que se’m fa massa complicat estudiar amb tots aquests sorollets voltant per aquí. I, és clar, amb aquesta mosca que té la mala intenció de venir a distreure’m...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada