Estrès (im)mobiliari (II)

Em prenc un descans de la marató de Tècniques Artístiques que m’estic fent aquesta tarda (el resultat de la meva ja anunciada matrícula a primer d’Història de l’Art, a l’UNED, a l’arxiconegut ritme acabi-la-carrera-quan-es-jubili) per treure el nas per aquí i oferir-vos la segona entrega de la sèrie d’Estrès immobiliari. Una afecció, però, que aquest cap de setmana ha perdut les dues primeres lletres per quedar-se senzillament en "mobiliari".
A veure, he dit repetides vegades que m’encanta anar a la botiga Ikea. Que adoro les seves línies de disseny i que no em fa sentir gens petita tenir uns mobles que serien deu cops més barats que els d’aquells que se’n van a la Sènia a buscar la última moda (hauríeu de veure la de revistes de decoració que fan servir mobles Ikea!). Però el passat dissabte reconec que hem batut un nou rècord: vam passar sis hores i mitja de passadissos, metro, referències, noms en suec i llapissets d’aquests marrons que es perden per les butxaques. I fins i tot jo en vaig acabar farta.
Perquè, senyores i senyors, aquest dissabte hem començat a donar color (en sentit figurat, encara no pintem) al que, si no passa res, serà la nostra nova casa. I tot i que em costa allò de treure’m la sensació de "alguna cosa haurà d’anar malament", puc anar dient que s’acosta el moment de deixar la vida mini-pis per la d’un habitatge que sí que compleixi les normes actuals d’habitabilitat. I enmig d’aquesta voràgine, he descobert (o se m’han fet més presents que mai) els defectes de la gran cadena sueca.
Primer de tot, la gent. Des de les onze fins quarts de sis de la tarda que allò era un riu de gent interminable. No sé si érem sempre els mateixos o anaven canviant la resta, però era un no parar. A l’exposició, a l’autoservei, al restaurant (per cert, que bones estan les mandonguilles sueques!), al lavabo, a les caixes i allà on sigui!
Segon: mai trobaràs escrites les mides d’allò que busques. Les tindràs d’aquells mobles que no vols i hauràs de mesurar a mà (amb aquell metro de paper d’aspecte poc fiable) les que per tu són bàsiques. I quan les trobis hi veuràs una successió de números tan interminable que ja no sabràs què és alçada, què és fons ni amplada... I sempre quedarà la incògnita d’aquella darrera dimensió que manté oculta misteriosament la seva funció.
Tercer: mai tindràs el moble que busques disponible en el color que vols. Així que visca la combinatòria de colors (que, per molta carrera d’Història de l’Art, no és el meu fort). Tampoc mai seràs capaç de localitzar el preu d’aquell moble que més t’interessa (si us plau, algú em pot dir quant costen els llits tipus canapè a l’Ikea?!).
Quart: avançar i retrocedir per l’exposició de l’Ikea és un esport d’alt risc!
Però en fi, en vam sortir vius i amb una llista interminable dels mobles que volem i que sumen unes xifres a les que últimament ens estem acostumant. Qui m’anava a dir a mi que veuria bitllets de 500 i 200 euros per casa... Si és que d’alguna cosa ha de servir convertir-se en especuladora immobiliària!!