Q&A (Slumdog Millionaire)

Encapçalo aquest article amb una portada que, de fet, no es correspon amb la del llibre que jo tinc a la prestatgeria. De fet, el meu Q&A no es diu així, o, com a mínim, el nom més gran que surt en portada és el de la pel·lícula que deu haver dut a la gran majoria a endinsar-se en aquesta obra de Vikas Swarup: "Slumdog Millionaire".
El llibre va arribar a les meves mans fruit d’una compra compulsiva i totalment improvisada a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, on no parava de meravellar-me de la secció de literatura en anglès. Ja feia temps, poc després de veure (i encantar-me) la pel·lícula, que l’havia afegit mentalment a la meva llista de desitgos després de trobar-me’l un dia a l’Abacus, i aquell dia va caure sense més remei. El vaig acabar ja fa algunes setmanes (de fet, a la meva llista de llibres llegits aquest 2009 està col·locat al mes de novembre), però fins ara no havia tingut oportunitat de fer un comentari per aquí, i és que la novel·la m’ha deixat amb sensacions estranyes.
Per una banda, tot i que ja vaig dir que el film de Danny Boyle em va agradar molt i vaig sortir del cinema entusiasmada, sí que he de reconèixer que és un d’aquells films que, quan els vas revisitant mentalment, te n’adones que no són tan bons (una cosa similar al que em va passar, fa molts anys, amb Titanic) i que potser t’has deixat emportar per unes emocions una mica tramposes. Per això, tenia curiositat per llegir el llibre, i, la veritat, m’imaginava que podria dir allò típic de "doncs el llibre és molt millor...". Però ni puc dir això, ni tampoc el contrari, i és que llibre i novel·la comparteixen tan sols l’estructura (la vida d’un nen pobre de la Índia a través de les preguntes que li plantegen al programa 50x15 versió hindú), el nom del protagonista (i només del protagonista) i poc més d’una línia argumental i mitja (l’hospici que torna cecs els nens i el treball de guia al Taj Mahal).
A partir d’aquí, film i pel·lícula van per camins molt diferents. No hi ha germà, no hi ha la Latika-amor-de-tota-la-vida, no hi ha aquesta casualitat gairebé pretesa de com un cambrer arriba al concurs... És a dir, que si heu vist la pel·lícula, podeu estar tranquils que no us haureu auto-xafat el final si us enfronteu a la novel·la. De fet, el film simplement inhala una mica de l’esperit i el va transformant al seu gust, amb un contingut menys dramàtic, més romàntic i més hollywoodià, ficant uns gàngsters pel mig que al paper brillen per la seva absència. I obviant totes les arrels veritables del protagonista a la novel·la, que és un dels aspectes potser més interessants de l’obra.
El problema de la novel·la és que, a diferència de la pel·lícula, no entra tan fàcilment. Hi ha parts que no sé si dir que estan mal escrites o que simplement no són del meu gust (aquelles parts de diàleg...), i la història es fa molt pesada, i, potser, encara més difícil de creure que el final conte de fades de la versió fílmica.
En definitiva, que és un llibre que simplement recomano als que hagin vist la pel·lícula i tinguin curiositat per saber en què es basa, ni que sigui remotament. O, potser, si un s’hi enfronta sense la contaminació del film, el resultat sigui diferent... Però això m’ho haureu d’explicar vosaltres.