Estem de relax, i de retorn

Suposo que els que de tant en tant traieu el nas per aquest petit espai d’internet us haureu preguntat què havia passat amb aquest blog, i si és que la seva autora s’havia pres unes vacances. Res més lluny de la realitat, i és que durant les darreres setmanes he tornat a sentir què era allò de ser estudiant i pel qual em vaig sentir tan alleujada quan vaig acabar la meva primera carrera. En definitiva, m’ha tocat patir la meva primera època d’exàmens com a estudiant d’Història de l’Art de la UNED, i us podeu imaginar que tot plegat m’ha tingut absorbida des de les dates nadalenques fins fa tot just una setmana. Fins avui, el temps necessari per a recuperar la meva sensació d’oci saludable,  per gaudir d’una desconnexió en forma de cap de setmana amb tot d’ingredients per tornar a la vida terrenal (spa, bons menjars, casa rural i una passejada pel delta de l’Ebre) i per tornar a tenir els dits entrenats per tornar a saludar-vos a tots des de l’internet.
D’haver de tornar a estudiar i passar els nervis dels exàmens suposo que poc us puc explicar que no hagueu patit ja. Com a mínim, puc assegurar que, tot i el mal humor i l’ansietat d’aquests dies (i la paciència dels que m’envolten), encara em queden ganes d’enfrontar-me a un segon semestre amb molta il·lusió per aprendre més coses. Per què, com a mínim, quan m’asseia al despatx cada matí, amb la son encara als ulls i el cafè tot just gola avall, davant meu no hi havia la insufrible teoria del paradigma de Maxwell (qui hagi estudiat comunicació ja sabrà de què li parlo...), sinó coses que de veritat em venien de gust aprendre, i no tan sols m’eren convenients des d’una perspectiva pràctica. Així que fer l’esforç de passar el matí concentrada en els llibres en comptes d’anant de pàgina web en pàgina web fins que el rellotge marqués l’hora de fitxar a la feina es feia així una mica més agradable.
El fet d’estar en una universitat a distància també incrementa en certa forma el neguit d’afrontar-se els exàmens, i, de fet, aquest encara continua, ja que ni tenim notes que indiquin si el camí escollit era el millor o no. Per a mi, a més, té l’afegit de la inconveniència que, per examinar-me, he de fer una hora de cotxe fins a Tortosa, on tinc el centre de la universitat més proper. Ja us podeu imaginar que, quan s’està nerviós i neguitós, anar amb el cotxe autopista avall no és el més agradable del món, però com a mínim la música ben alta i la concentració en la carretera t’ajuden a aclarir-te la ment.
I quan menys te n’adones, estàs en aquella sala d’entrada on, els pocs bojos que estudiem a la UNED de Tortosa (pooocs, molt pocs) ens mirem neguitosos durant mitja hora abans de començar l’examen. On van entrant els estudiants inquiets per la porta i baixen directes cap al lavabo de la planta baixa (jo entre ells...), i on, quan menys te n’adones, ja passen el teu carnet pel lector de codis de barres (sí, senyors, quan un estudia en la UNED es converteix en un codi de barres de supermercat) i estàs davant la impressora recollint el teu examen. I mentre tu batalles amb les piràmides egípcies, els palaus assiris i la tècnica de pintura al fresc, el noi del teu costat et roba el típex per esborrar fórmules d’un críptic examen d’enginyeria o una dona es baralla amb un test de psicologia bastant dantesc...
En fi, que estic contenta de tornar a la normalitat, i no us preocupeu, que he anat apuntant a la meva llibreteta  els temes que hauria d’haver anat penjant a aquest blog durant aquest parèntesi, per intentar posar-vos ara al dia de tot el que ha passat en aquest període de reclusió.