Aquests dies que estic de sessió intensiva de preparació d’exàmens, he deixat una miqueta de banda la meva lectura principal en marxa (North and South, d’Elizabeth Gaskell) per desconnectar de tant en tant amb alguna novel·la breu. La primera ha estat una a la que feia temps que li tenia ganes, i em va fer falta una visita a Venècia per acabar de donar-me la darrera empenta: "La mort a Venècia", de Thomas Mann.
Aquest és un llibre d’aquests que es pot llegir en una tarda, però que potser sigui com una bona tassa de cafè calent i ben fragant: que t’agrada anar-lo bevent a petits glops, deixant que t’embriagui, i evitant arribar fins al fons de la tassa. La història és senzilla, però inevitablement veneciana: un escriptor de gran prestigi alemany opta impulsivament per marxar a passar unes vacances a Venècia. Ningú ens ho diu explícitament, però està en l’aire que el protagonisa està malalt o senzillament sent que quelcom li creix per dins, i segurament aquella Venècia que s’enfonsa lànguidament sigui el millor reflex extern del seu veritable estat. Allà, en un glamourós hotel del Lido i mentre una epidèmia es va estenent estranyament per la ciutat, coneix un jove que és el seu ideal de bellesa, i del qual s’enamora.
A partir d’aquí tot són un seguit d’escenes poètiques, breus, amb les pinzellades essencials, però estranyament captivadores. La història se’t desfà entre les mans quan menys te n’adones, però tot i així les seves paraules i imatges seguiran ressonant durant molt de temps pel teu cap. De veritat, si teniu una tarda lliure, doneu-li una oportunitat a aquesta obra mestra, i més si sou d’aquells enamorats de les pedres decadents de Venècia, escenari elles mateixes d’una altra mort lenta, dolça, però inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada