diumenge, 15 de maig de 2011

Eurovision se'n va (inexplicablement) al Caucas

Que estigui en plena època d'exàmens i sense temps d'actualitzar tant com voldria (o tant com indicarien la quantitat de temes i llibres que esperen ser escrits i publicats), no vol dir que enguany no hagi de fer la meva tradicional crónica d'Eurovision. Tot i que reconec que, potser, aquest és el cop que em fa més recança de totes les que l'he escrit; suposo que és el que passa quan no entens res del que passa a les votacions i quedes "decebuda" (i ho dic entre cometes perquè veure i comentar aquest festival no deixa de ser un divertimento sense més conseqüències).

De fet, jo en els darrers anys he defensat que, tot i la quantitat de països que encara voten per temes geopolítics (el meu veí, el meu país amic, el que m'ha de vendre el gas natural, etc.), sempre guanyava la cançó que, de fet, agradava més al gran públic. Va passar amb els Lordi de Finlàndia, amb l'Alexander Rybak de Noruega i, l'any passat, amb Lena d'Alemanya. Per això, quan enguany portàvem mitja votació i veia al capdavant Azerbaidjan (que tot i que va ser la guanyadora a mi no em va agradar gens ni mica!) i Ucraïna (l'únic mèrit de la qual va ser posar damunt de l'escenari una artista que feia dibuixos amb sorra), ja veia a venir que els meus arguments dels darrers anys s'ensorrarien.

Però Eurovision és Eurovision, i si els països de l'Estat no es votessin entre ells, els bàltics als escandinaus, els llatins entre ells  i els de Xipre i els de Grècia no s'intercanviessin dotze punts, no seria el mateix, oi? De què riuríem llavors durant les votacions?

Això sí: com que en aquest blog el jurat és unipersonal, d'Azerbaidjan tan sols us comentaré que van guanyar, i que si voleu podeu mirar el seu vídeo, allà vosaltres amb la vostra salut auditiva. Però, qui crec jo que hauria d'haver guanyat?

Doncs jo sóc defensora a ultrança dels representants irlandesos Jedward: no em compraria el seu disc, no! Ni aniria a un concert, però trobo que la seva cançó i la posada en escena resumien força bé l'esperit del festival:



Tampoc m'hagués molestat gaire que el guanyador hagués estat l'Eric Saade de Suècia. Com a mínim, puc reconèixer que la cançó era encomanadissa i, bé, el noi no estava gens malament, oi? La qualitat de la lletra és una altra cosa, però clar, compareu amb la cançó que va guanyar (d'autors suecs també, per cert...).



I ara sí, les meves dues preferències més personals i que crec que mereixien estar més amunt del que van quedar. Per una banda, la cançó d'Estònia, que jo vaig trobar molt simpàtica i, pobres!, van quedar per darrere de la cançó espanyola!!Que és el pitjor que et podia passar en aquest festival, la veritat...



I, per acabar, una darrera preferència amb què em sentia una mica fora de lloc veient els comentaris en directe del Guardian (molt divertits, per cert). Però que, vista la classificació final, és una de les que més va sintonitzar amb els resultats: Bosnia & Herzegovina. M'agradava el seu ambient a l'escenari, què voleu que us digui...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada