Entre els canvis, un concert de clàssica

Aquesta tardor es veu que no sols canviarà el paisatge, el temps, l'hora o  l'índex de precipitacions (que es deu haver disparat durant la darrera setmana). Aquests dies hi ha hagut també alguns canvis importants en la meva vida diària. El principal de tots, canvis en l'organització de la  meva feina, que em fan ara treballar des de casa, i transformant, per tant, molts dels meus costums del dia a dia (i no tots per empitjorar; és un plaer no haver de prendre'm en deu nanosegons el cafè del migdia i poder beure'l amb tota tranquil·litat mentre començo la tarda de feina). I l'altra novetat és l'inici d'un postgrau en turisme cultural que he començat a estudiar aquest mes d'octubre a la UOC i que està en la meva línia personal de "reinventar-se o morir".

I entre tant de canvi, també em queda temps per estrenar-me en noves activitats culturals. La setmana passada va ser el primer cop que vaig poder anar a un concert de música clàssica (que no fos una representació d'òpera) amb tota una orquestra simfònica. En aquest cas, va ser el primer concert de la temporada de tardor de la Camerata XXI, que és l'única simfònica de la província de Tarragona, i que actuaven al Palau de Congressos de la ciutat. Hi vaig anar inicialment sola, tot i que allà vaig tenir la grata sorpresa de trobar-me amb una bona companya de professió, així que vam tenir l'oportunitat de comentar plegades la jugada.

Primer de tot, parlaré del contingut musical, tot i que no us espereu una crítica melòmana. Jo no tinc gens d'oïda musical; simplement, m'ho passo bé de vegades, d'altres m'ho passo genial, i d'altres m'avorreixo. En aquest cas, la nota seria força elevada. Em preocupava que el fet d'anar a veure un concert d'una orquestra m'avorrís, però no va ser el cas. Vaig gaudir moltíssim de la música, i tot i que el nostre auditori improvisat per concerts deixi molt que desitjar pel que fa a la seva acústica (la sensació que em va donar era com si ho estigués escoltant per la ràdio, com faig molts dies mentre feinejo per l'estudi), no em va impedir passar una bona tarda.

El programa estava dedicat a compositors del Romanticisme eclipsats pels grans noms de la seva època. L'obra que donava nom al concert era Les Nuits d'Été, de Berlioz (sis temes breus cantats per una soprano, en aquest cas la tarragonina Marta Mathéu que em va agradar moltíssime), i la simfonia en Re Op. 24 de Vorisek. Com a pròleg vam tenir l'oportunitat d'assistir a una estrena mundial: l'obertura Plenitud de Josep Maria Rota, que era una obra d'encàrrec de l'orquestra, i que ens va agradar molt.

El que sí que vaig trobar que faltava en aquests concerts (a banda que és una llàstima que s'hagin de fer en un auditori tan gran que és impossible d'omplir i que ofereix una estampa una mica trista) és una certa inversió per dignificar les coses. Amb la meva companya vam comentar com, només gastant-se una mica més, el ram que es donava als convidats i al director al final del concert podia ser alguna cosa més que una tristíssima rosa solitària. O com fer  que aquells que arribàvem amb menys antel·lació tinguéssim un programa un pèl més digne que una fotocòpia on, a més, no hi ha gens d'informació de les peces que s'interpretaran. Però suposo que són coses de viure a comarques i de falta de pressupost.

En qualsevol cas, el balanç final va ser molt positiu i em van quedar moltes ganes de provar coses noves en l'àmbit dels concerts simfònics. Propera parada: diumenge vinent a l'Auditori de Barcelona amb l'OBC i el concert Planeta Mozart.