De vegades passa que un llibre t'ha agradat tant que et costa posar-te a escriure sobre ell. Es fa complicat dir coses que no s'hagin dit ja un miler de vegades a d'altres milions de blogs, o et sap greu no acabar de fer justícia a la novel·la. The Fault in Our Stars és un d'aquests que s'havia quedat en etern esborrany en aquest blog, i que ara, aprofitant que en els propers dies s'estrena a EUA el film basat en aquest llibre (desconec la data d'estrena a Espanya), per fi veu la llum per aquí.
The Fault in Our Stars (publicat a Espanya com Bajo la Misma Estrella per Nube de Tinta ) és una novel·la de John Green, un autor que sempre veig com l'equivalent a l'Albert Espinosa als EUA, per l'adoració que senten per ell aquells adolescents que fugen de l'estereotip de joventut = festa, i que busquen diversió en d'altres racons com els llibres, les sèries... i parlar d'ells per internet. Green, amb el seu germà Hank Green, té una sèrie de vlogs molt seguits a EUA (en Hank, ja ho vaig comentar, va ser un dels impulsors de Lizzie Bennet Diaries), i els seus llibres són dels que més cops trobo citats quan tinc temps de passar uns minuts pel meu compte de Tumblr.
Per fer encara més evident el paral·lelisme amb Espinosa (i que consti que no he llegit res d'ell ni he vist mai Polseres Vermelles ni, crec, cap altre guió seu, així que acabaré aquí amb les mencions), The Fault in Our Stars és un llibre on el càncer té un paper protagonista. Tot i que, relativament, ja que el veritable protagonisme seria segurament la vitalitat d'uns personatges que, per nosaltres, foranis a la seva malaltia, ens resultaria gairebé irònica.
En el context d'un grup de suport a nens malalts de càncer, en què tots semblen esperar pacientment qui serà el següent que s'afegirà a la llarga llista de membres morts, s'inicia una història d'amor entre dos adolescents: la Hazel, una jove lligada a una mena de pulmons artificials i amb un càncer que la té constantment al límit de la vida, i l'Augustus, un noi que ha superat un altre càncer que l'ha deixat sense una cama. La història d'amor és al mateix temps senzilla però complexa: la Hazel, que se sap fràgil i amb moltes possibilitats de morir aviat (ja us aviso que l'autor és molt i molt franc amb l'escenari del càncer), no es veu capaç de rendir-se a la vitalitat d'un amor, mentre que l'Augustus ho prova amb tots els recursos al seu poder. L'obsessió d'ella per una novel·la, també protagonitzada per una nena amb càncer, serà el detonant de la seva història.
La línia argumental no és pas original, i segurament existiran un miler de llibres molt similars al món. Per a mi, la novel·la de John Green té tres punts molt forts que fan que tothom (inclosos adults) caiguem als seus peus. Primer, l'estil. Green sap escriure bé i al mateix temps oferir diàlegs memorables. Amb un estil menys adust, en certa forma tens la mateixa sensació que amb un Hemingway (tot i que salvant les distàncies, ni molt menys Green és Hemingway): constantment tens ganes d'apuntar en una llibreteta frases que deixen anar els protagonistes, boniques des de la seva senzillesa. Senzilles a la vegada que complexes.
En segon lloc, per com una història en un marc tan fràgil i tan evidentment mortal, ens dóna una lliçó de vitalitat i de reconciliació amb la vida. D'una vida imperfecta, desgraciada, fins i tot d'aquelles que un pensaria que els ha tocat tota la mala sort possible en la vida. Però en què l'amor ens fa oblidar aquest marc i fins i tot arribar a envejar una relació tan trencadissa com la de la Hazel i l'Augustus.
I en tercer lloc, i sobretot, pels personatges. Hi ha llibres que, sigui com sigui la història, els seus personatges continuen vius amb tu durant molt de temps. I aquest és el cas de The Fault in Our Stars: la Hazel i l'Augustus us acompanyaran moltes setmanes després d'haver tancat el llibre, tot i que la mala jugada que us fa al final l'autor us farà temerosos de tornar a obrir-lo fins passat molt de temps. Però no caldrà, ja que ells continuaran molt vius a la vostra ment. I saber crear uns personatges tan de carn i ossos que gairebé els pots tocar és probablement una de les coses que tot aspirant a escriptor vol aconseguir.
Amb un estil en definitiva tan proper al món cinematogràfic (tot i que, per a mi, en aquest cas això no va en detriment de la novel·la), em sorprèn que aquesta sigui la primera novel·la de Green que arriba al món del cel·luloide. Tinc força curiositat per veure'n el resultat, tot i que al mateix temps em sap greu que la seva adaptació pugui trencar la màgia dels seus personatges de paper. Esperarem el resultat, doncs.
