dimecres, 11 de març de 2015

Els ambaixadors (Albert Villaró)

La literatura catalana apareix poc en aquest blog, bàsicament perquè en els darrers anys no n'he llegit gaire. El que no vol dir que hi tingui res en contra i, de fet, autors com Mercè Rodoreda es troben entre els meus favorits. I fins i tot en els darrers mesos alguns llibres escrits en català que han entrat a casa via el cohabitant (molt més aficionat a la pràctica a la literatura catalana que no pas jo) es troben virtualment a la meva pila de llibres pendents de llegir, després de la seva recomanació personal.

Els ambaixadors de l'escriptor andorrà Albert Villaró podríem dir que ha estat una excepció. L'obra, que va rebre el Premi Josep Pla 2014, va entrar a casa via compra compulsiva de Sant Jordi i a través de la poc habitual via de refiar-me d'una de les recomanacions mediàtiques per al dia del llibre i la rosa. Però què us he de dir, la premisa d'aquesta novel·la és difícil de resistir: què hagués passat si el 1934, durant els Fets d'Octubre, Catalunya hagués reeixit la declaració d'independència i s'hagués convertit realment en un Estat independent? No busco gaires temes polítics en el meu temps lliure, però aquest tipus de propostes sempre em piquen la curiositat.

Amb la base narrativa d'una novel·la clàssica d'espies i d'intriga, Villaró investiga allò de l'efecte papallona o la teoria del caos sobre els esdeveniments històrics. És a dir, com un simple canvi en una seqüència de fets pot desembocar en altres modificacions, fins i tot en fets que semblaven, a priori, independents de l'original.

Tot comença per l'escena que ho capgira tot: la de la persona encarregada de manar la repressió dels Fets d'Octubre que, just abans de signar el decret fent-ho possible, té una visió de futur i se n'adona de les conseqüències que això comportarà, especialment amb la dictadura de Francisco Franco. Davant d'aquesta revelació, decideix no reprimir la protesta. Aquest simple canvi, fa caure com si fossin fitxes de dominó tots els esdeveniments històrics que coneixem, desembocant en un 1949 (l'any en què se situa l'acció) en què no sols Catalunya és independent, sinó que Trotsky és president de l'URSS, la  bomba nuclear va caure sobre Berlín i  a Espanya governa el dictador Sanjurjo.

Enmig d'aquest context, la trama se centra en el rescat del principal espia de l'estat català, mossèn Farràs (exiliat a Andorra), per tal d'enviar-lo a Madrid a reconstruir la xarxa d'espionatge a Espanya i mirar de descobrir la greu amenaça per a la supervivència de la independència catalana que hi preparen.

Estem davant, per tant, d'una novel·la que podeu llegir en dos nivells: com a novel·la d'intriga o com a novel·la de curiositat històrica. Evidentment, la suma funciona bé i resulta una història que, tot i ser llarga, és llegeix amb facilitat (també gràcies a l'estil directe de l'autor i la seva capacitat per dosificar la informació) i resulta entretinguda. Però el fonament on això se sustenta és sobretot en l'anècdota de la seva premissa d'història-ficció: la curiositat per anar descobrint els detalls d'aquest discórrer paral·lel de la història (que té un epíleg força interessant al final amb un recull biogràfic dels principals personatges d'aquesta dimensió paral·lela de la història), la seva dosificació, la diversió de retrobar-se personatges célebres (com Josep Pla o Andreu Nin) i veure com Villaró els reinterpreta i els dóna nova vida... Nova vida que, per cert, els redimeix. Josep Pla és probablement un dels millors personatges del llibre, divertit, irònic, àgil i valent espia per la causa catalana, quan en realitat no sé si seria divertit i irònic (que potser sí), però tots sabem què les seves lleialtats a l'hora d'espiar requeien més aviat en la banda contrària...

La cama que per mi queda més feble és la de la trama  narrativa principal, la història d'intriga i espionatge. Un cop es desvetlla el misteri que centra tota l'operació (i que tampoc resulta cap gran sorpresa), vaig trobar que la història es resolia de forma ràpida, precipitada i amb massa recurs al mecanisme del deus ex machina. No acostumo a llegir novel·les d'aquest gènere i, per tant, desconec si aquests trets són habituals o no de les novel·les d'aquest tipus, però sí que amb el que havia disfrutat de tot el plantejament de la novel·la, em va deixar insatisfeta que la resolució no estigués a l'alçada.

En qualsevol cas, Els ambaixadors és una novel·la recomanable per passar una bona estona i, si especialment us agrada la història, us resultarà un divertimento interessant. Si no us agraden les trames resoltes amb elements de telefilm o de producte hollywoodià, prengueu alguna reserva. Segurament alguns dels diàlegs de Josep Pla us ho compensarà, però quedeu avisats.


1 comentari:

  1. El llibre me'l vaig llegir el maig de l'any passat perquè precisament el vaig veure a la prestatgeria de goodreads del teu cohabitant (:P). Ara mateix no me'n recordo massa clarament dels detalls del llibre, però sí de què no em va agradar tant com em pensava, donada la premissa.

    ResponElimina