dilluns, 17 de juliol de 2017

Redescobrint Disney: La Sirenita




Crec que si hi ha un ingredient audiovisual que vincularia amb la meva infància seria el de les pel·lícules Disney. Formen part del meu imaginari encara que ni recordi quan les vaig anar a veure al cinema, i encara que jo fos petita molt abans que a casa hi haguessin DVD's ni que s'hagués inventat això de la televisió a demanda.

Des de fa cosa d'un any, la meva relació amb Disney està revivint, en una mena de redescoberta mútua, de la mà de la meva filla, que és una obsessa de les seves pel·lícules animades. En aquesta retrobada tots dos som diferents: Disney ha canviat, però jo també ho he fet, i ens veiem mútuament de forma diferent a com ho féiem quan era una nena plorosa que anava a veure Bambi en algun programa doble al cinema (us en recordeu dels programes dobles? Cada cop que hi penso em sento vella). Per això, vaig pensar que seria divertit fer una sèrie d'articles de periodicitat irregular (com tot en aquest blog) en què parlés d'aquests films, els clàssics i també els nous, des d'aquesta nova perspectiva. La Lectora de Cuentitis Aguda em va animar a tirar endavant amb la idea, així que aquí hi som.

Però, per on comencem?



La Sirenita (The Little Mermaid) 1989
Dirigida per: Ron Clements i John Musker
Música de: Alan Menken
Veus originals:  Christopher Daniel Barnes (Eric), Jodi Benson (Ariel), Pat Carroll (Ursula), Samuel E. Wright (Sebastian)

"The men up there don't like a lot of blabber, they think a girl who gossips is a bore. Yet on land it's much preferred for ladies not to say a word. And after all, dear, what is idle babble for?"
Sabia que havia de començar aquesta sèrie d'articles per algunes d'aquelles pel·lícules de finals dels vuitanta i principis dels noranta en què Disney va viure com un renaixement, de la mà de la música espectacular d'Alan Menken. Crec que pels de la meva generació, aquest moment té dos grans noms propis: La Sirenita  i La Bella y la Bestia. He escollit la primera perquè, 1), no he pogut veure encara la nova adaptació amb personatges reals de la La Bella y la Bestia, i 2), perquè és un d'aquells films en què l'edat et dóna un canvi de perspectiva brutal.

En què es basa?
Com moltes altres obres de Disney, el film es basa en un conte original de Hans Christian Andersen. Probablement, el més famós de l'autor, ja que és el que va inspirar la popular escultura que hi ha al port de Copenhaguen i que és el símbol de la ciutat (si esteu atents, per cert, hi ha un moment de la pel·lícula en què Ariel es queda en exactament la mateixa postura que l'estàtua). Però com també passa sovint, l'adaptació és extremadament lliure, una decisió que, passats els anys, jo trobo d'allò més encertat. La història original d'Andersen (no us avorriré amb ella, la podeu llegir resumida aquí) és extremadament trista i espiritual, i crec que pocs nens l'haguessin disfrutat. No sóc ni molt menys contrària a incloure coses tristes a les pel·lícules infantils, en sóc defensora, però en aquest cas, la història original d'Andersen és literalment massa.
El problema és que en la seva adaptació, Disney va pecar de simplista i li va quedar una història que segurament hagués pogut ser una mica més complexa. Ariel, la nostra sireneta, és filla del rei del mar, Tritó, i viu amb ànsies de ser alguna cosa més que allò que li ve donat per naixement i somia en viure a la superfície. Tot es desencadena quan s'enamora d'un príncep a qui salva d'un naufragi i decideix donar la seva veu a la bruixa Úrsula a canvi de ser humana; tindrà tres dies per aconseguir enamorar al príncep Eric o es convertirà en esclava de la bruixa. El que Ariel no s'espera és que Úrsula té previst fer servir la veu de la sireneta per quedar-se el príncep per ella...

Com la veig avui?
Està clar que quan ets petita, de La Sirenita t'encanta Ariel, el seu cabell vermell, la seva veu meravellosa i la seva història d'amor amb Eric. Què romàntic, oi? Tot canvia quan te la mires sent més o menys adulta. Perquè, senyores i senyors, La Sirenita és una desfilada de personatges tontos: Ariel dient-nos orgullosa que no és una nena amb 16 anys (ha!), Eric que només s'enamora de la dona amb la veu correcta (en sèrio, Ariel, no li pots comunicar d'alguna forma que has tingut un accident que t'ha deixat muda? ), el rei Tritó que no va gaire més enllà, la gavina excèntrica... Sincerament, apostaria el que vulgueu que el matrimoni d'Ariel i Eric està ple de sirvents i altres malintencionats robant-los sense pietat mentre ells somriuen sense adonar-se de res.


Curiosament, davant d'aquest panorama, et trobes simpatitzant amb qui menys ho feies quan eres petita. Ursula. La bruixa del mar que t'aterrava de nena, ara és la dona a qui aplaudeixes durant cada aparició. Calculadora, pràctica i amb un passat interessant (quan va estar a palau? per què la van fer fora?), la seva exhibició mentre canta Poor unfortunate souls salva tota la construcció de personatges de la pel·lícula. (i et fa adonar-te que, de fet, Ursula no enganya a ningú i li explica clarament a Ariel com aniran les coses). Evidentment, se li acaba anant una mica el cap i volent dominar el món fent-se una geganta que provoca tempestes mortals i no sé quantes coses més, però és innegable que Ursula és, juntament amb el cranc Sebastià, l'única que pensa en tota la pel·lícula.

Per això, curiosament, com a mare trobo que La Sirenita no ofereix els millors models femenins (ni tampoc masculins). Per res del món vull que la meva filla sigui com Ariel i, si pogués, li diria que es fixi més en Ursula. Cosa que és impossible perquè, amb tres anys, viu aterrada d'ella.


Quin és el missatge per als pares d'aquesta pel·lícula? (perquè sí, totes les pel·lícules de Disney tenen un missatge pels pares que les veiem amb els nens). Que hem de respectar les decisions dels nostres fills i deixar-los escollir el seu camí, encara que sigui perillós, encara que signifiqui separar-nos d'ells. Que sí, d'acord, però no quan la teva filla té 16 anys, senyors de Disney... i no per un home al que ha vist cinc segons i amb qui ni tan sols ha tingut una conversa.

Per què la recomano?
Encara que ni tinguéssim a Úrsula, la música es raó suficient per veure La sirenita tantes vegades com aparegui a la teva pantalla. Va ser la primera pel·lícula que Alan Menken va fer per Disney, i li va valdre dos Òscars: a millor banda sonora, i a millor cançó per Under the Sea. Però el premi també l'hagués merescut cançons tan meravelloses com Kiss the Girl o , la meva favorita, Part of your world  (que m'al·lucina en el seu reprise). Crec que és dels millors musicals clàssics de Disney que hi ha, i va marcar un abans i un després en la companyia i la seva producció.

Un moment que destaqui
El fet que Úrsula robi la veu a Ariel dóna moments molt divertits pel que fa al treball dels actors que donen vida als personatges. El meu moment preferit és la cançó que Úrsula, disfressada de la misteriosa Vanessa, canta amb la veu d'Ariel. Suposo que per a les actrius que han donat veu al personatge ha estat una de les parts més divertides, i crec que l'espectador ho pot gaudir.



1 comentari:

  1. Bieeeeeen per la nova sèrie!!

    Saps que fa anys que no veig la peli? El teu post és una bona excusa per veure-la de nou.

    El conte original el vaig llegir fa uns anys ja i no recordo massa bé els detalls, només que vaig pensar: "guau, oblida't completament de qui ets per salvar algú..."

    I sí, que deixin que la nena amb 16 anys es casiab algú que coneix de fa 5 minuts no és un exemple a seguir per a les nenes...

    Això sí: qui no volia ser una sirena amb aquell cabell quan tenia 6 anys? (o 33? :P)

    ResponElimina