Sayonara!

Si aquestes dues darreres setmanes no he pogut actualitzar ha estat perquè m'estava preparant per una aventura a l'altra punta del món: demà de matinada agafo un vol direcció al Japó per tal de fer una visita a la Nemui en companyia d'una altra gran amiga, la Cris . No és que hagi planificat gaire, però com a mínim sí que he passat els matins intentant organitzar-me una mica mentalment i no he tingut gaire temps de dedicar-me a aquest espai.
Així que us deixo, però, amb la promesa d'explicar-vos els detalls d'aquest viatge a la meva tornada i quan el jet lag m'ho permeti. I amb el vostre permís, me'n vaig a tancar la maleta. Ens veiem d'aquí dotze dies :)

Recapitulem: panellets i Sitges

Generalment les setmanes que em toca treballar set dies seguits s'acostuma a acumular la feina i no tinc gaire temps d'actualitzar. Aprofito ara el primer dia tranquil des de llavors per recollir la promesa que us feia fa dos posts sobre els panellets d'enguany, que han estat l'acompanyant ideal per endolcir els matins que passo entre períodes de la prehistòria i panels d'art rupestre per obra i gràcia de l'assignatura d'Art Prehistòric.
Enguany era el primer cop que feia els panellets a la casa nova (l'any passat els vam haver de descartar ja que va coincidir precisament amb la mudança des del nostre antic mini-pis), així que m'enfrontava per primer cop al comportament dels pastissets en el forn nou. Al final no vaig tenir cap tipus de problema, i, potser per la pràctica en altres receptes més "embrutadores" o potser perquè ja li he agafat la pràctica als panellets, el fet és que és la vegada que he tingut menys problemes per fer la massa i que he provocat menys caos a la cuina. Pràcticament ni es va embrutar el marbre on tenia el bol amb la massa. Això sí, em continua costant un món enganxar els pinyons als panellets. L'altre dia vaig sentir a la tele que recomanaven barrejar els pinyons amb ou abans d'enganxar-los, així que m'ho apunto per l'any vinent..
De nou, van tornar a sortir boníssims, i rebaixant una mica el sucre respecte de l'ametlla, una mica menys contundents de l'habitual. Tot i això, en vam fer un quilo, i com que tampoc no se'n poden menjar més de tres d'una vegada, ens han durat ben bé una setmana. I, tristament, encara n'he hagut de llençar uns pocs, ja massa endurits pel pas del temps (i també pel final de la temporada).
Els panellets van ser la guinda a un cap de setmana força replet d'activitats, especialment pel que fa a dissabte. Aprofitant que havíem d'anar a Barcelona per un tema relacionat amb la Festa dels Súpers, de tornada vam fer dues parades. La primera, a Ikea, on a més d'aconseguir coses per la casa que feia temps que buscava, ja em vaig fer amb el meu assortiment de pepparkakor per aquest Nadal. La caixa d'enguany és, a més, preciosa (tot i que encara no sigui l'edició nadalenca): hi ha tot de figures amb els vestits típics de les regions de Suècia, fet que coincideix amb una enquesta que al país van fer fa poc per escollir els vestits regionals preferits del país (alguns d'ells reinterpretats).

La darrera parada va ser Sitges, on el meu acompanyant hi anava per obligacions professional-castelleres i que jo, com els castells em cansen en viu i en directe, vaig aprofitar per passejar per la ciutat, per on feia anys que no passava. Així que em vaig arribar fins al mar, vaig veure pondre's el sol, vaig xafardejar els productes de la fira d'artesans, vaig regirar entre botigues (i em vaig comprar un fermall en forma de gat xulíssim) i vaig devorar una crep de xocolata. I el més impressionant és que encara em va sobrar una hora que vaig passar asseguda a l'entrada d'un banc, llegint a la llum d'una farola.

The Hundred-Foot Journey (Richard C. Morais)

Sempre m'han agradat força els llibres de temàtica gastronòmica, tot i que no siguin una lectura habitual en la meva prestatgeria. En la meva adolescència lectora, recordo que vaig disfrutar moltíssim el llibre Un any a la Provença, de Peter Mayle, que, tot i que formalment és un llibre de viatges, de fet a mi em van encantar especialment totes les parts on descrivia aquells àpats interminables dels francesos, amb aquells plats de formatges immensos que sortien quan l'autor es pensava que no podria menjar res més en una setmana.
Aquesta novel·la la vaig descobrir a través d'una llista, crec que al diari The Guardian, on es recomanaven una sèrie de llibres de temàtica gastronòmica. He intentat buscar la llista i no la trobo per enlloc, però el fet és que el comentari que s'hi feia era força entusiasmant, així que em vaig animar a fer-me amb la novel·la. Es tracta de la primera obra que escriu Richard C. Morais, escriptor nord-americà tot i que resident molts anys a Suïssa i viatger per tot el món, que treballa a la revista Forbes. És a dir, que l'ofici d'escriure no és nou per ell. La novel·la tenia un tercer atractiu, i és que part de la història es desenvolupava a l'Índia, que últimament s'ha convertit en una espècie de constant en les meves lectures.
L'obra ens explica la història de Hassan, un noi de l'Índia, hereu d'uns avis que van crear un restaurant tradicional a Mumbai en plena Segona Guerra Mundial, a qui les revoltes religioses l'obliguen a traslladar-se, amb la seva família, a Anglaterra. Allà descobreix, d'una forma força poc ortodoxa, que el seu lloc al món és a la cuina, i una nova mudança de la família, en aquest cas al poblet dels Alps francesos de Lumière, li permet posar-ho en pràctica. En aquest nou refugi, primer s'enfronta i després es converteix en deixeble d'una xef amb dues estrelles Michelin, Madame Mallory, que treballa just davant del restaurant indi que obre la família de Hassan. Un viatge de cent passes que li obre un univers nou al jove Hassan.
Potser aquest llibre no es mereix una qualificació màxima en el meu rànquing de lectures, però he de dir que la història de com es fa aquest peculiar xef i de com arriba al cim del món culinari francès enganxa força. La novel·la permet també conèixer els aspectes foscos de l'star-system dels fogons, i fins i tot hi ha alguna que altra crítica àcida contra l'estil Ferran Adrià (aquí sota un altre nom, evidentment). Però el millor de tot és la capacitat de l'autor per descriure els plats, els aromes, les textures i els gustos; pràcticament et sents que podries menjar-te una pàgina i que et sabria com un dels plats que té entre mans en Hassan. Aquesta sensació és especialment meravellosa durant els capítols que passen a l'Índia, on el protagonista ens recorda les seves sensacions i aromes de la infància, però també van reapareixent al llarg de tota la novel·la, ensenyant-nos fins i tot que al món hi ha moltíssims més tipus d'ostres dels que ens podríem pensar.
Així que si us agraden els llibres de temàtica gastronòmica i, sobretot, teniu l'estómac ple quan us asseieu per llegir, us recomano especialment aquesta novel·la. Us farà passar una bona estona.

Muffins de xocolata

La reposteria continua a l'alça a casa, i aquest cap de setmana he aconseguit preparar les meves primeres magdalenes o muffins de xocolata, que en aquests moments viuen els seus darrers moments de vida entre aquestes quatre parets (és a dir, estic a punt de menjar-me la darrera). La inspiració per a la recepta la vaig trobar aquí, al blog Vida Culinaria, i  tot i que jo no vaig fer servir nous, com s'explicava allà, per tal de mirar de complicar-me una mica menys la vida, he de dir que el resultat ha estat força acceptable. Malgrat que la textura sigui potser una mica massa seca (ja he fet la nota mental de reduir-hi la farina el proper cop), de gust han quedat boníssimes i força esponjoses, i aquests darrers dies han estat un acompanyant ideal dels matins d'estudi per tal de recuperar una mica les forces abans d'iniciar la part del matí laboral.
Tornar a provar sort amb el món de la reposteria m'ha demostrat de nou com, en pocs minuts, la cuina pot passar de la calma al caos sense gairebé ni adonar-te. I és que just quan poses la safata al forn te n'adones de la quantitat de plats, bols i altres estris bruts que hi ha dispersos pel marbre i de les taques infinites de farina i xocolata que has anat deixant per tot arreu (sóc un desastre amb la farina, i més si se l'ha de fer passar per un tamís). Afortunadament, el temps que els muffins es van passar al forn van ser també una oportunitat per mi per començar a posar ordre i rentar plats. I el millor de tot és que he descobert que tot plegat em relaxa força i, sobretot, m'ajuda a sentir-me molt més satisfeta de mi mateixa quan des del forn comença a pujar aquesta olereta a xocolata tan bona...
La recepta també ha estat la meva estrena oficial amb els motlles de silicona, dels quals m'he fet tota una fan. Ideals per receptes com aquesta: les magdalenes surten del motlle sense problemes,  es refreda en pocs minuts, i a més es neteja molt més fàcilment que qualsevol altre motlle amb el qual us volgueu enfrontar. I el pots fer servir molts més cops que els motlles de magdalena de paper!

Aquesta setmana ja anuncio que no provaré més receptes de reposteria perquè serà el torn dels panelletes (jo treballo el cap de setmana de Tots Sants i he d'avançar-ne la temporada), però espero poder presentar-vos el resultat de la fornada en els propers dies.

El DVD de la tardor

A casa estem esperant ansiosos que arribi el 8 de novembre per poder aconseguir aquest DVD. Es tracta de l'edició en vídeo del concert de Depeche Mode a què vam anar ara fa poc menys d'un any a Barcelona, i que demostra la meva bona estrella per aquest tipus de temes: és ja el segon concert a què assisteixo i que finalment surt editat en DVD (i no hi vaig a gaires, així que el mèrit és doble).
En aquest petit avançament del DVD, cap al final, si veieu totes aquestes mans aixecades al final de la plataforma, sapigueu que una d'elles és la meva.