Ahir, aprofitant que aquest cap de setmana vaig decidir quedar-me a casa per veure si així acabo de sortir d'aquest constipat etern (i sembla que ha funcionat en part, però no del tot..), vaig decidir donar-li una estrena definitiva al reproductor dvd que ens van portar els reis i vaig recuperar una peli que no havia tornat a veure des que estudiava a la universitat, i que portava a la meva col·lecció de films des de fa més d'un any, sense treure-la de la caixa.
Es tracta de 2046, de Wong Kar Wai. La vaig veure al cinema "obligada" dins d'una assignatura, tot i que jo ja feia temps que havia vist la teòrica primera part (In the Mood for Love). Després de recuperar-la ahir, tan sols puc dir que m'agrada encara més que el primer cop. Al cinema, em va desconcertar i se'm va fer llarga... Tot i que en global em va agradar. Doncs ahir, asseguda tranquil·lament al sofà de casa i embolicada en una manta, la pel·lícula em va absorbir completament. 2046 em va semblar més que mai un poema visual, i vaig entendre millor que abans aquell dolor del protagonista del qual intenta fugir, fugir... Però que ni en un tren futurista que viatja a través del temps es pot deixar enrere. Em van encantar les imatges futuristes, sí, aquelles que a molts els semblen fora de lloc, però que per mi són la millor expressió de les emocions de qui ha estimat i ha hagut de deixar-ho enrere...
I com no, sempre és un plaer retrobar-se amb Tony Leung. Feia temps que els nostres camins no es creuaven...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada