diumenge, 20 de gener de 2008

Nothing's gonna change my world


Continuo amb els posts dedicats al cinema per parlar d'una pel·lícula que fa temps que tinc ganes de comentar. De fet, fa dues setmanes que al meu mp3 no para de sonar la seva banda sonora.
Feia temps que no m'agradava una pel·lícula tant al cinema. Potser perquè últimament tampoc no  hi havia res especialment aprofitable, després dels fiascos de Piratas del Caribe, l'última de Woody Allen o la por que vaig passar amb El Orfanato (que, tot i ser bona, m'ho va fer passar una mica malament...). Així que va ser tot un canvi trobar una pel·lícula que de veritat vaig disfrutar. Es tracta de Across the Universe, un musical romàntic amb les cançons dels Beatles com a base.
La fotografia que penjo aquí és de la primera escena, on descobreixes dues de les coses que més em van agradar del film: primer, els arranjaments que han fet de les cançons (que, ja de per si són brillants...); i, segon, l'actor protagonista, Jim Sturgess.
La pel·lícula té els seus alts i baixos, i, de fet, ha rebut algunes crítiques bastant terribles, especialment a Anglaterra. I reconec que hi ha certa part psicodèlica (amb un tal Bono que més valdria que mai s'hagués plantejat disfressar-se d'actor i fer que la pel·lícula sembli per un moment un videoclip pel seu lluïment... ?!) que no em va agradar gaire.. Però hi ha alguns moments que salven la història de qualsevol foguera:  la versió de Across the Universe a bord d'un metro de NY; Strawberry Fields forever; i les escenes del principi, on els Beatles, i el món, són encara optimistes i sense la taca de la guerra espatllant-lo tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada