És una veritat universalment coneguda que un home amb una bona fortuna vol també una esposa... Bé, tothom que hagi llegit "Pride and Prejudice" de Jane Austen segurament coneix aquesta frase, i si l’ha disfrutat tant com jo, segurament també coneix l’altra veritat universal: ningú mai podrà interpretar el personatge d’Elizabeth Bennet de forma satisfactòria ja que tota dona que llegeix aquest llibre s’identifica tant amb la protagonista que és impossible que una actriu arribi a aquest nivell. Dic això perquè aquests dies he descobert una joia de la BBC que m’ha fet renunciar a una d’aquestes veritats indiscutibles, i, fins i tot, rebaixar uns quants esglaons la meva admiració per l’adaptació cinematogràfica que va protagonitzar ara fa poc Keira Knightley de la novel·la.
La raó és que aquests dies he devorat completament la minisèrie de la BBC del 1995 sobre "Pride and Prejudice", protagonitzada per Colin Firth (a la foto n’hi ha un petit tast...) i Jennifer Ehle. I tot i que m’encanta Firth i veuria els sis capítols 20 cops seguits només per veure’l a ell, la raó d’escriure aquest post és perquè m’he quedat meravellada per la interpretació de Lizzy Bennet. Quan vaig veure la pel·lícula de Keira Knightley, tot em va agradar força, però el personatge protagonista no em va satisfer tant com al llibre. Crec que la gràcia de Lizzy és que sap combinar l’elegància, la intel·ligència, el sarcasme i l’humor amb un equilibri envejable, que li permet enamorar tot un cavaller sense renunciar a la seva forma de ser. I al film es perd aquest equilibri, perquè la Knightley fa que la balança caigui cap al costat del sarcasme i la incorrecció... Potser com avui en dia seria el seu personatge, però no en l’època en què es situa el llibre.
La interpretació de Jennifer Ehle la vaig descobrir en uns videos del youtube que comparaven les dues adaptacions (BBC/cine), i llavors em va semblar freda... Però com que cinc hores d’adaptació prometien més que dues hores de film, em vaig descarregar la minisèrie a l’e-mule i em vaig disposar a gaudir-ne. I des del principi vaig canviar d’opinió. Ehle fa un treball a través dels ulls impressionant, perquè en tot moment desprenen vitalitat, intel·ligència, acidesa... Exactament igual que m’imaginava al personatge quan llegia, però sense caure mai en la mala educació o la incorrecció.
Potser la versió cinematogràfica sigui millor per aquells que no han llegit el llibre: permet entendre la història sacrificant la integritat dels personatges originals. La minisèrie, però, respecta tant la psicologia dels personatges i els detalls de les situacions que si (com jo) et saps pràcticament de memòria els capítols tot sembla tan en harmonia, tan perfecte... que tornaries a apretar el play en el moment en que surten els crèdits finals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada