Viatges per l'Scriptorium

Aquests dies estic llegint molt Paul Auster. De fet, el vaig combinant amb Haruki Murakami, ja que crec que són dos autors dels quals no s’han de llegir molts llibres seguits, sinó anar-los alternant amb altres. Així, ara llegeixo un llibre de Paul Auster, després un de Murakami, i quan acabi amb el que estic (Tokyo Blues) començaré amb el següent de l’escriptor nord-americà (Bogeries de Brooklyn).
L’últim que vaig acabar va ser probablement el llibre que he llegit més ràpid de la meva vida. Va ser un diumenge que havia d’anar en tren des de Tarragona fins a Cerdanyola i tornar, i em vaig acompanyar de l’últim d’Auster, Viatges per l’Scriptorium. De fet, me l’havien regalat per Sant Jordi l’any passat i encara no l’havia començat a llegir. I tot i que no sóc gaire propensa a llegir molt al tren (acabo distraient-me i deixant-me portar per la música que porti a l’mp3...) en aquest cas la primera meitat va caure en les dues hores del viatge d’anada, i la resta, quan vam parar a Torredembarra, ja era història.
Evidentment, és un llibre bastant curt, però com els bons cafès, intens. És una història diferent, estranya. El lector es troba amb un senyor tancat en una habitació, vell, malalt i que no recorda res. Li comencen llavors a arribar visites, trucades, i es parla de gent a qui ell ha fet fer coses. Tot plegat, ens porta enlloc, i al mateix temps, t’enganxa d’una forma que no pots desenganxar els ulls de les planes.
És una història molt oberta, però la meva interpretació és que Auster homenatja al seu univers literari. Surten noms, històries i sentiments que han tret el nas en altres llibres de l’escriptor, uns personatges que volen exigir responsabilitats a la persona que els va empènyer a una existència tan dura. Si has llegit més d’un parell de llibres d’Auster, la història resulta fascinant. I més quan jo, que sempre dic que de vegades Auster cansa amb els seus personatges al límit de la supervivència i en ple procés d’autodestrucció, sempre he imaginat com seria si algun dia aquests homes i dones de paper cobressin vida i vulguesin ajustar comptes amb el seu director d’orquestra. Segurament no estarien gaire contents...

Comparats amb roques...

Aquesta és l’única foto que vaig poder fer del paisatge des del punt més alt de la Terra Alta, la cota 507. En aquests dies ue he estat sense actualitzar m’he oblidat de parlar sobre l’excursió que vam fer durant la Setmana Santa a aquesta comarca, per tal de resseguir les restes de la Batalla de l’Ebre.
No és que les antigues trinxeres, els monuments commemoratius i els centres d’interpretació em deixessin insatisfeta, però el que de veritat em va impressionar van ser les vistes. Poques vegades he vist un paisatge tan maco. A Corbera d’Ebre, on es pot visitar l’antic poble destruït per un bombardeig franquista, el silenci es combina amb unes muntanyes majestuoses, amplis camps de conreu... Entre Gandesa i Pinell de Brai, la carrretera discorre entre muntanyes que sembla que vulguin mossegar-te, i que es trenquen abruptament en apropar-se a tu. Des de Pinell de Brai, el paisatge és també preciós, però ho és encara més des de la cota 507.
Hi vam pujar caminant. Crec que eren 3 kms de pujada bastant accentuada (d’aquelles que deixes de sentir-te les cames de genolls cap avall), i a més feia un fred i un vent considerables. Però va valdre la pena. Des d’allà dalt es veia el riu Ebre brillar contra els últims raigs de sol, la central nuclear d’Ascó (si, ja sé, poc romanticisme en aquesta vista) i, sobretot, les muntanyes dels Ports de Besseit. És un parc natural que hi ha entre Tortosa i Gandesa, aproximadament, i crec que és una de les zones de muntanya amb una aparença més gran d’irrealisme. Són fosques, abruptes, enmig d’una planície on el paisatge sembla que mai s’acaba. Semblava de mentida.

Ein?

Més o menys així és com se’m va quedar el cos després de l’última classe d’àrab. Per temes de feina i malalties vàries em vaig haver de saltar dues classes just després de Setmana Santa, pel que em vaig estar gairebé tres setmanes sense estudiar. I l’aterratge ha estat com caure d’un edifici de quinze pisos...
A veure, quan un comença a estudiar àrab es planteja que el més difícil serà escriure de dreta a esquerra. I no, això et dura els deu segons que trigues a aprendre fer la primera lletra. Després dius: l’abecedari. I et costa una setmana d’aprendre’t les lletres, i una mica més per saber llegir amb més o menys soltura. Ara arriba el moment de pensar: ja veuràs la gramàtica... I la veritat, entre que no és gaire complicada i tinc força facilitat per aprendre’n, doncs no és gaire complicat.
On està el problema, llavors? Doncs al vocabulari. Quan la meva profe de la primera meitat de curs ens ho advertia no m’ho pensava que seria veritat... Sincerament, és horrorós. Primer, perquè no tens referències com sí pots tenir en una llengua romànica o germànica (gràcies a l’anglès). Aquí l’únic que pots pensar és: enrecorda’t que l’Alhambra vol dir la vermella, i que, per tant, vermella deu ser alguna cosa semblant... Però quan hi ha tres grafies per fer el so "ja", dues per "s", "t", i milers de matisos de "d", ja et quedes congelat. Afegiu que de vegades s’escriu la vocal, de vegades no, i ja us torneu bojos. I a més, que hi ha tants dialectes que cada concepte es pot dir de cinquanta formes diferents (uns masculins i altres femenins, per encara embolicar més la cosa), i tots són considerats estàndards.
Doncs al meu professor després de Setmana Santa li ha entrat la bogeria "fem vocabulari!", i en un dia ens va fotre les parts del cos, adjectius i colors. Tenint en compte que tinc totes les parts de la casa i el mobiliari-electrodomèstics encara per estudiar, us podeu imaginar que tinc el cap a punt d’explotar. En fi...
I a tot plegat hem d’afegir aquests fenòmens estranys que passen dins del meu cap en què es barregen idiomes. A veure, que algú barregi francès i italià és normal, no? O fins i tot anglès i alemany.Però jo l’altre dia pensava com dir "quatre" en àrab i em va sortir en suec. I em va costar com a deu minuts adonar-me que havia saltat milers de quilòmetres geogràfics, lingüístics i culturals. La cara de la meva companya a classe va ser de poema total.

Being alive... again

Ja pots sortir al carrer i sentir com la primavera et comença a escalfar la pell, com surten les primeres flors desafiant l'asfalt i el ciment, i com el cel torna a ser esfereïdorament clar. De nou, et tornes a sentir viu.