dijous, 24 d’abril de 2008

Viatges per l'Scriptorium

Aquests dies estic llegint molt Paul Auster. De fet, el vaig combinant amb Haruki Murakami, ja que crec que són dos autors dels quals no s’han de llegir molts llibres seguits, sinó anar-los alternant amb altres. Així, ara llegeixo un llibre de Paul Auster, després un de Murakami, i quan acabi amb el que estic (Tokyo Blues) començaré amb el següent de l’escriptor nord-americà (Bogeries de Brooklyn).
L’últim que vaig acabar va ser probablement el llibre que he llegit més ràpid de la meva vida. Va ser un diumenge que havia d’anar en tren des de Tarragona fins a Cerdanyola i tornar, i em vaig acompanyar de l’últim d’Auster, Viatges per l’Scriptorium. De fet, me l’havien regalat per Sant Jordi l’any passat i encara no l’havia començat a llegir. I tot i que no sóc gaire propensa a llegir molt al tren (acabo distraient-me i deixant-me portar per la música que porti a l’mp3...) en aquest cas la primera meitat va caure en les dues hores del viatge d’anada, i la resta, quan vam parar a Torredembarra, ja era història.
Evidentment, és un llibre bastant curt, però com els bons cafès, intens. És una història diferent, estranya. El lector es troba amb un senyor tancat en una habitació, vell, malalt i que no recorda res. Li comencen llavors a arribar visites, trucades, i es parla de gent a qui ell ha fet fer coses. Tot plegat, ens porta enlloc, i al mateix temps, t’enganxa d’una forma que no pots desenganxar els ulls de les planes.
És una història molt oberta, però la meva interpretació és que Auster homenatja al seu univers literari. Surten noms, històries i sentiments que han tret el nas en altres llibres de l’escriptor, uns personatges que volen exigir responsabilitats a la persona que els va empènyer a una existència tan dura. Si has llegit més d’un parell de llibres d’Auster, la història resulta fascinant. I més quan jo, que sempre dic que de vegades Auster cansa amb els seus personatges al límit de la supervivència i en ple procés d’autodestrucció, sempre he imaginat com seria si algun dia aquests homes i dones de paper cobressin vida i vulguesin ajustar comptes amb el seu director d’orquestra. Segurament no estarien gaire contents...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada