Jane Eyre, versió 2006

Aquest cap de setmana, mentre la meva neurona de la responsabilitat cridava enmig del desert "hauries d’estar estudiant!", la resta de la meva activitat cerebral es concentrava en acabar de veure la minisèrie de Jane Eyre que va fer la BBC l’any 2006. El resultat, a banda que hauré d’aixecar-me fins dijous a les sis del matí per estudiar abans d’anar a treballar (però és que a mi les coses se’m queden millor de dilluns a divendres....), és que ara puc oferir la meva primera crítica d’una adaptació de Jane Eyre.
En global, l’adaptació m’ha agradat força. La marca BBC ja és de per fet sinònim de qualitat d’escenari, de guió i de vestuari, a més d’una fidelitat més o menys generalitzada a l’original. Mentre que considero Wuthering Heights una obra inadaptable a la gran pantalla (he vist escenes d’alguns intents i ni de bon tros s’apropen a l’obra mestra que és sobre paper), crec que l’argument de Jane Eyre es presta més a una versió cinematogràfica. I més si tens un bon encert en els actors.
En aquest cas, tot i que l’actriu que fa de Jane (Ruth Wilson) sigui més maca del que Charlotte Brontë va fer-la al llibre, crec que aconsegueix captar a la perfecció la senzillesa, la intel·ligència, l’humor i la passió del personatge. Pel que fa a Mr. Rochester, potser també una mica més atractiu del que se’l va dibuixar originalment, també considero que se’l dibuixa de forma creïble i amb els trets de caràcter que se li marquen al llibre. Així que, amb aquests dos bons pilars i una química considerable entre tots dos, l’èxit està força assegurat.
Pel que fa al guió, he trobat dues faltes: passa molt ràpidament per la infància de Jane (l’experiència a l’orfanat i la vida a casa de la seva tieta odiosa) i, sobretot, per la seva vida després de fugir de Thornfield Hall. Tot i els esplendoros paisatges que ens ofereix aquesta part de la minisèrie, tan sols la meitat del darrer dels quatre capítols està dedicat a aquesta part de la història, i tot passa molt precipitadament. Per exemple, s’obvia una escena que jo trobo preciosa: quan Jane, famèlica i a punt de morir de fred, observa per la finestra les dues germanes que estudien alemany, igual que la germana de l’autora, Emily, feia mentre preparava el pa a la cuina.
Pel que he vist per les comparatives que hi ha al youtube, molta gent té problemes amb una escena en concret (que de fet es veu en dues parts a través de flashbacks): la conversa entre Mr Rochester i Jane Eyre després del casament frustrat. Aquí el guionista li ha afegit una càrrega sensual que molta gent rebutja i consideren que espatlla una escena en què Mr Rochester mostra la profunditat del seu amor i Jane Eyre la de la seva integritat moral. A mi, però, m’ha agradat, i és que la càrrega sexual està allà, suggerida sobre el paper, i no crec que mostri una Jane més feble, sinó al contrari.
Per si a algú li pica la curiositat, la sèrie està sencera al youtube, en anglès i sense subtítols (com a mínim fins que els guardians del copyright de la BBC no facin res al respecte). Això sí, recomano que abans llegiu el llibre, i llavors la disfratareu molt més.