El París perdut

Vacances, exàmens i calor. Un còctel bastant dur per a tenir al dia aquest bloc, que avui ressucita i ja de forma definitiva pels propers mesos, fins a la propera escapada o la propera crisi que m’allunyi dels bits i els codis html. I avui que em torno a posar mans a l’obra i regiro entre la meva motxilla, la veritat és que trobo tantes coses que se’m feia fins i tot difícil decidir per on començar. Així que, com sempre dic, fem-ho pel principi. I el principi de les vacances va ser la nostra mini-escapadeta a París (prèvia al viatge de 15 dies a Suïssa i Alemanya), un cap de setmana del qual en guardaré sempre molts bons records.
L’excusa pel viatge no era una altra que el concert que hi feien Depeche Mode. Com que durant la seva gira d’estiu no posaven els peus per Barcelona, vam decidir tirar la casa per la finestra i anar-nos fins a França per veure’ls en directe (després vam descobrir que sí que venien a Barcelona per la gira d’hivern, però això és una altra història). Per això, vam fer una estada una mica centrada en l’entorn de l’estadi de Saint Denis: vam dormir al Formule 1 que hi ha al costat del cementiri de Saint Denis (en sèrio, hi havia habitacions que donaven a les tombes i per agafar el metro havíem de creuar-lo de punta a  punta) per tal de tenir dues coses a favor: tenir l’hotel a una sola parada del lloc on es feia el concert i també a poca distància de l’aeroport Charles de Gaulle.
Del concert, com que no sóc oficialment fan sinó tan sols una "conversa" forçada per les circumstàncies, tampoc no em veig gaire capacitada per fer una crònica que li faci justícia. Jo m’ho vaig passar molt bé tot i que estàvem a quilòmetres de l’escenari, l’escenari era massa baix, no vaig veure més que els focus i algunes imatges de la pantalla i els francesos són una miqueta més freds que jo en un directe. Però va ser una nit molt especial, perquè la sensació de fer tants quilòmetres només per aquells moments et fan viure el concert com una cosa irrepetible, i això ja et col·loca en un estat d’ànim molt xulo.
A banda de la vessant musical del viatge, l’estada a París ens va servir també per moltes altres coses que van configurar un cap de setmana rodó. Com que durant la nostra única visita prèvia a la ciutat va fer un fred de mil dimonis (era finals d’octubre), vam aprofitar l’estiuet francès per passejar (per fi!) per la vora del Sena, veure el sol pondre’s sobre les seves riberes, amb la torre Eiffel de fons i amb tot de turistes formiguejant pels carrers, els bars i els restaurants. Hi havia un ambient molt maco, amb músics de carrer, gent fent el pic-nic o el botellón a l’aire lliure o simplement passejant. Com que també ja havíem visitat tots els museus que ens interessaven de la ciutat, vam aprofitar per veure dues exposicions que ens cridaven l’atenció: una sobre els retrats d’Andy Warhol al Grand Palais, i una altra sobre Kandinsky al Centre Pompidou (que és un dels meus museus preferits del món).
L’altra gran excusa del viatge era: anem de rebaixes a París!. Perquè allà les rebaixes començaven el 24 de juny, i no l’1 de juliol com a Espanya (dates en què nosaltres ja estàvem a Suïssa), així que vam anar al centre comercial del Forum des Halles i vam arrassar amb tot!! Evidentment, jo vaig tenir una parada a la meva botiga preferida del centre: una botiga especialitzada en mitges i mitjons mooolt més xula que el Calzedonia....
I després, un dels moments més especials: visitar les dues llibreries angleses que ja havia comentat en aquest bloc i que són considerades de les dues millors del món: Shakespeare and Company i Abbey Bookshop. I què puc dir? La primera és com un racó d’allò més especial, però amb un "però": força massificat. Vaig veure més d’un robant llibres, i a mi allò, en aquell temple de la literatura, em va semblar un assassinat. Es tracta d’un antic local, amb dues plantes, replet de llibres de dalt a baix, i on les prestatgeries arriben fins al sostre. Al pis de dalt no hi ha llibres a la venda, però sí antigues edicions i sofàs i llits on estirar-se i llegir amb calma. A l’entrada tenen una terrasseta on feien lectures de poemes. D’allà vaig sortir amb una edició en segona mà d’Oliver Twist de Charles Dickens, que vaig haver de rescatar de la prestatgeria més alta enfilant-me a una escala.
La segona llibreria no és tan massificada, potser perquè està una mica més amagada. Abbey Bookshop estava a més una mica abandonada, ja que girant la cantonada tot París estava concentrat en la desfilada del dia de l’Orgull Gay. Per això, quan em va veure regirar pacientment entre llibres i llibres, el venedor em va convidar a un cafè (que em va mantenir en peu tota la nit del concert) per agrair-me que preferís la literatura a les desfilades. I allà vaig trobar un llibre molt especial i que feia segles que buscava: The Old Possum Book of Practical Cats, un recull de poemes infantils de T.S. Elliott en què s’inspira el musical Cats. I, si mai  us apropeu a aquesta llibreria, no deixeu de baixar al soterrani, on s’apilen un veritable munt de llibres desordenats i plens de pols. Autèntic.