diumenge, 26 de juliol de 2009

My blueberry nights


A l’estiu, els divendres a la nit acostumo a quedar-me sola durant bastant estona. Normalment ho aprofito per veure capítols de les Chicas Gilmore, però com que últimament no he tingut nou material per veure aquestes nits se m’havien quedat una mica buides de contingut. La setmana passada ho vaig dissimular marxant a veure Harry Potter al cinema, però aquest passat divendres vaig decidir baixar-me una pel·lícula i veure-la tranquil·lament al sofà. Això sí, canviant les meves habituals crispetes (ara més desagradables pel tema de la calor) per un polín de taronja ben fresquet i acabat de treure del congelador.
La pel·lícula escollida en aquest cas va ser la darrera de Wong Kar Wai, My Blueberry Nights. De fet, tot just dissabte la Nemui em va estar retraient que encara no l’hagués vista (i ara reconec públicament que ni m’havia enterat quan s’havia estrenat) i, com que em va fer mala consciència tot plegat, vaig posar immediatament fil a l’agulla per poder preparar la sessió de cinema d’aquest divendres.
La veritat és que vaig connectar l’usb al reproductor sense tenir ni idea de què anava la pel·lícula, i m’anava enterant dels actors que la protagonitzaven al mateix temps que sortien als crèdits d’entrada. Però de seguida em va atrapar. He de dir que és la pel·lícula menys estranya de Wong Kar Wai que he vist mai, la més americana, potser. Segurament perquè és una pel·lícula gravada als Estats Units i amb actors americans o anglesos, com la Rachel Weisz, el Jude Law o la Natalie Portman (que, per fi, veig interpretant convincentment), però de fet tinc la impressió que aquest film pren l’argument de la segona història de Chungking Express i el fa una mica més "comercial". Sense exagerar, però.
Com que Chungking Express és una de les pel·lis favorites, no és que tingui gaire queixa que es reprengui el tema, però ara amb els papers repartits de forma diferent. Aquí, una noia amb el cor trencat es consola prenent pastissos de blueberries (que ara m’entero que en català es diuen nabius.. en castellà són arándonos ) a la cafeteria d’aquell Jude Law tan british i tan... bé... tan irresistible com el propi pastís.
I a partir d’aquí la protagonista (la cantant Norah Jones) inicia una fugida endavant creuant els Estats Units i trobant-se amb personatges entrenyables i també amb el cor trencat. I ho fa seguint una ruta molt semblant a la que jo vaig fer l’estiu passat (Memphis, Arizona, Nevada), pel que va ser un ingredient més perquè encara m’agradés la pel·lícula més.
Normalment el nom de Wong Kar Wai espanta a la gent, però com ja vaig dir per Chungking Express, si se supera aquesta barrera un pot descobrir una pel·lícula fascinant. I en aquesta les barreres són molt més fàcils de sortejar, així que en podreu disfrutar sense necessitar d’empassar-vos gaires prejudicis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada