Possessió (A.S. Byatt)

Se’m fa difícil fer una valoració normal del llibre Possessió d’A.S. Byatt. El cert és que tinc la impressió que m’ha costat força llegir-lo: el vaig començar en castellà abans de les vacances, i no sé si per la traducció o per l’època de l’any que era, però no vaig aconseguir passar del quart capítol, i el text se’m feia d’allò més farragós. De tornada, vaig tornar a intentar-ho, aquest cop amb la traducció en català, que em semblava més agradable per vés a saber quins factors. Tot i que mirant les dates a la meva prestatgeria virtual d’Anobii veig que he trigat tan sols unes quatre setmanes en llegir-me’l (tenint en compte que té més de 500 planes i que els caps de setmana no he llegit gens), de fet tinc la impressió que m’ha costat, i no sé per què.
Perquè, per una banda, el llibre m’ha agradat força. Té un plantejament d’allò més interessant: un estudiós literari d’un poeta victorià fictici dit Randolph Henry Ash (però que amb aquest nom sona tan real) descobreix, regirant un llibre de l’antiga biblioteca de l’escriptor, uns esborranys d’unes cartes desconegudes adreçades a una dona misteriosa. A partir d’aquí, comença a descobrir la seva relació amb una altra poetessa de l’època, també fictícia: Christabel LaMotte, i inicia amb una estudiosa d’aquesta autora una llarga investigació que els acaba arrossegant a ells mateixos, un segle després.
Per explicar tota aquesta història en dos temps l’autora fa servir un munt de tècniques: cartes, poemes dels dos autors ficticis, diaris i, fins i tot, algun que altre flashback, que són de les parts que més m’han agradat del llibre. I sobre totes elles plana aquest concepte de la possessió, que mai sabem si és la possessió mútua dels enamorats d’època victoriana, dels de l’època actual, o de l’obsessió dels dos protagonistes moderns pels personatges del passat que els fa oblidar el present...
Llavors, amb tots aquests ingredients (cal afegir que Byatt va guanyar el premi Booker, dels més prestigiosos en llengua anglesa, per aquest llibre), què és el que no m’ha acabat de convèncer? Doncs no m’ha agradat que a estones la novel·la s’atura en temes de crítica literària, que, pobra de mi, se m’escapaven molt. Que, per contra, hi ha hagut punts que allò semblava una telenovel·la sud-americana dissimulada sota un munt de poemes. I no m’ha agradat gaire tota aquesta devoció feminista-lèsbica que envolta a les estudioses de Christabel LaMotte. No sé si l’autora pretenia ridiculitzar estaments similars, però a mi tot aquest entorn literari em queia fatal. De fet, fins i tot el protagonista masculí no ha aconseguit que li agafés gaire estima.
Ara, però, la història té truc. Perquè just quan penses que allò s’ha convertit en una novel·leta romàntica, de sobte et trobes amb un epíleg molt maco, gens ensucrat, i que et reconcilia amb la història, l’amor i fins i tot els fulletons romàntics. En fi, que suposo que cadascú ha d’experimentar tot el conjunt per arribar a una conclusió global. A mi, no m’ha decebut, però tampoc m’ha entusiasmat.

Overbooking a la prestatgeria

Que quedi com  advertència: aquest post serveix com a avís públic que l’adquisició de nous llibres queda suspesa (excepte per raons laborals i formatives) fins a proper avís. La raó: ja no em queda més espai a la prestatgeria, i menys encara al prestatge "d’honor" del qual he hagut de desallotjar l’edició de butxaca de Pride and Prejudice que tantes relectures ha patit.
I el culpable d’aquesta declaració d’intencions és ni més ni menys que el meu nou descobriment de compra per internet: The Book Depository. N’havia sentit a parlar per diferents blocs, i finalment ara farà un mes em vaig atrevir a provar-ho, i no tinc més que recomanar-lo també al meu torn.
The Book Depository és una botiga online de llibres en anglès. Tenen un amplíssim catàleg, amb edicions tant de butxaca com de tapa dura. Els preus són molt barats: hi ha clàssics en edicions Penguin antigues que es poden comprar per 2 o 3 euros, i els llibres de coberta dura els pots trobar des de 9 euros, si tens sort. Però el millor de tot és que ofereixen transport gratuït a un munt de països, inclosa Espanya, així que la diferència amb altres botigues per internet de llibres es converteix llavors en abismal.
He de reconèixer que, com molts, tenia les meves reserves davant tanta oferta econòmica. Però em vaig atrevir amb una comanda de tres llibres per menys de vint euros en total, i no em puc pas queixar dels resultats. Els dos llibres de butxaca que vaig encarregar van arribar sans i estalvis, i en una sola setmana: el més petit va arribar en un sobre d’aquestes amb protecció directament a la bústia, i el més gruixut en una capsa que vaig haver de recollir a Correus.
Amb el tercer vaig tenir problemes logístics, però és precisament en aquests casos quan un pot avaluar del tot l’eficiència del servei. Vaig demanar l’edició Winchester de Persuasion, de Jane Austen, però malauradament es va esgotar abans que me la poguessin enviar. En tan sols quatre dies em van notificar el problema i em van retornar automàticament els diners a la meva targeta de crèdit. I dues setmanes més tard, per fi vaig aconseguir comprar el llibre, tot i que a hores d’ara torna a estar esgotat...
Així que aquí teniu la presentació de les meves darreres adqusicions: la joia de la corona és sens dubte aquesta edició de Persuasion que ha arribat just avui, i que permet que el prestatge dedicat a Jane Austen (espai que comparteix amb els Harry Potter i Dickens, entre d’altres) tingui aquest aspecte tan espectacular:

Després tenim les altres dues adquisicions a través del meu nou descobriment: una edició de butxaca de Jane Eyre de Charlotte Brontë que m’encanta. És una edició de fa uns pocs anys de Penguin, amb la coberta de color verd, que m’entusiasma. D’altra banda, tenim Little Dorrit de Charles Dickens, que em moria ganes de llegir i no trobava enlloc, tot i que té el gran repte de superar les 800 planes...
Finalment, aprofito per presentar també en societat les meves adquisicions franceses: un Oliver Twist de segona mà comprat a Shakespeare and Company, i Old Possum Book of Practical Cats, de T.S. Elliot, descobert a una prestatge de Abbey Bookshop. Ambdues llibreries, considerades de les millors del món, al centre de París.

Mamma Mia!

Quan vaig veure el primer trailer de Mamma Mia! vaig saltar d’alegria. Quan estava a punt d’estrenar, vaig pensar que no hi faltaria. Però quan vaig començar a llegir les primeres crítiques, tot es va refredar de cop. Vaig llegir comentaris de gent que la posaven molt malament, i, sobretot, vaig veure alguna interpretació musical del protagonista masculí (sí, Pierce Brosnan) que em va deixar sense alè, i no precisament per la seva qualitat. I si a això hi afegim que Colin Firth havia guanyat uns quilets de més, la veritat és que vaig renunciar a gastar els sis euros de rigor per veure-la al cinema.
Doncs no sé en què estava pensant aquesta setmana que em vaig dir: "va, per què no te la poses en la teva acabada d’inaugurar secció de Pel·lícules de Divendres?" I allà estava jo divendres pensant "va, segur que no és tan dolenta". Doncs no. Era encara pitjor.
Quin és el problema de Mamma Mia!? Perquè el musical ha tingut un exitàs enorme als teatres, i tothom que conec que l’ha vist (el musical, no la pel·lícula) li ha entusiasmat, i a mi de fet les cançons d’ABBA m’agraden força. Doncs jo crec que el problema està, sobretot, en el trasllat de tota la màgia del teatre al cinema: no funciona bé, no rutlla gens. Fins i tot hi ha vegades que et sembla veure les entrades i sortides d’escena pels laterals de l’escenari, les cançons estan forçades a estones... Bé, i comentari a part són les interpretacions: Meryl Streep pot ser tot el meravellosa que vulguem en d’altres films, però aquí està sobreactuada en cada pla en què se la grava. I, per molt que s’esforci i tingui un resultat més que correcte, a mi no m’acaba d’agradar com canta, i un musical també es basa en què la gent canta, i bé.
Però el pitjor de tot és Pierce Brosnan. No perquè hagi tret panxeta, no perquè no sigui el súmmum de la interpretació... Sinó senzillament perquè canta d’una forma tan horrorosa que quan s’arrenca pel tema SOS (us ho enllaço, però esteu advertits...) a un li vénen ganes de tapar-se la cara amb el coixí i enfonsar-se.
Per sort, les cançons d’ABBA són d’aquelles que t’animen per molt malament que estiguin les coses, i ajuden a què la pel·lícula no es faci eterna ni et vinguin ganes de pitjar el botó d’stop. Això sí, és una llàstima que un musical amb tant de potencial hagi acabat amb una adaptació que a mi m’ha agradat tan poc.
Menció apart per Dominic Cooper, l’actor que feia el personatge d’Sky (el nòvio de la filla de Meryl Streep, per aclarir-nos), que em vaig passar tota l’estona donant-li voltes d’on em sonava la seva cara. Fins que en l’última escena em vaig enrecordar d’on el coneixia: va ser Willoughby a l’última adaptació de Sense & Sensibility de la BBC. El que passa és que aquí fent de tan bona persona era incapaç de relacionar-lo...

Sóc... ¿apte?

Missió superada. Aquest hivern em vaig plantejar el repte de, a banda de continuar amb les classes a l’EOI, treure’m per lliure el nivell D de català. El que significava que m’havia de comprar els llibres i obligar-me a anar estudiant per tal de poder aprovar l’examen a finals de maig. M’ho vaig plantejar, també, com una prova per a l’aventura que vull començar el curs vinent: apuntar-me a la UNED a estudiar Història de l’Art, i mantenir d’alguna forma els estudis d’àrab.
Doncs bé, l’experiment al final ha sortit bé. Han valgut la pena tots els matins que passava enganxada al llibre i el quadern d’exercicis, els dos dies de festa reservats per a repassar histèrica el temari i, sobretot, el dissabte perdut i les cinc hores sense poder anar al lavabo mentre feia l’examen. El passat divendres em van dir que havia aprovat, així que aquesta és ja una etapa superada i de la qual no m’hauré de preocupar més.
Això sí, aconseguir saber la nota ha estat una altra aventura. Tot i que en teoria s’havien de penjar per internet al matí, no va ser fins a les cinc de la tarda que les vam poder consultar, tot i que vaig poder consultar les llistes oficials de forma física al migdia. Us podeu imaginar el tremolor de mans mentre feia passar els fulls fins arribar al meu nom! El més divertit de tot plegat és que, un examen que qualifica el "nivell superior" en català, et doni els resultats fent una falta d’ortografia tan garrafal: és a dir, jo sóc "apte" en el nivell D de català?? He de passar una operació de canvi de sexe per poder recollir el meu títol?

Sra. Cartera...

Pràcticament cada dia m’enfado amb la meva cartera. I això que no la veig mai, perquè quan ho faig el que em passa és que directament em desespero. El problema és que l’arribada del correu dos o tres cops a la setmana s’està convertint en tot un misteri en aquest portal, i especialment pel que fa als costums dels repartidors sobre on deixar els sobres.
Generalment, la cartera passa entre les 10 del matí i les 11. Genneralment, jo a aquestes hores encara sóc a casa. Mai, i quan dic mai és mai, piquen al porter automàtic. Mai demanen que se’ls obri la porta, a no ser que te’ls trobis just quan entren. És a dir, la meva cartera pràcticament ni deu saber  com és la meva bústica. I us preguntareu, llavors com s’ho fa? Doncs molt senzill, passa les cartes per sota de la porta d’entrada a l’edifici. Totes juntes, i ja se les arreglaran els veïns per repartir-les.
D’aquest estrany costum jo n’extrec, a primera vista, tres inconvenients. Un: no tinc perquè fer la feina del carter d’agafar les cartes del terra i repartir-les per les bústies dels meus veïns; dos: es corre el perill que alguna carta es perdi o que l’agafi algú altre, fins i tot algú que no sigui del meu edifici, ja que poden entrar visites, tècnics o fins i tot de vegades es poden agafar des de fora, del mal col·locades que les deixen; tres: els meus veïns no tenen perquè saber quines cartes m’envien, igual que jo no tinc perquè saber quines els envien a ells.
I tot aquest entranyable costum de trobar-me les cartes a terra cada cop que surto pels matins a treballar és encara pitjor quan t’ha d’arribar alguna cosa. Vull dir un CD o un llibre que has comprar per internet, i que normalment no ve mai per correu certificiat, sinó per ordinari. L’altre dia em van enviar un llibre que la cartera sí que va entrar dins del portal, però que va deixar mig penjant de la boca de la bústia, aguantada per només una cantonada de no res.O les revistes, que ahir va ser el súmmum dels súmmums. A banda de la revista del centre Jane Austen de Bath també estic subscrita a una publicació gratuïta que fa una companyia petrolífera sobre el món àrab (no parlen pas de petroli, per cert...). Doncs ahir me la vaig trobar mig ficada per sota la porta de l’edifici, perquè ni tan sols passava per allà. Qualsevol persona me l’hauria pogut robar. I el pitjor de tot és que jo aquell matí havia estat tota l’estona a casa i, si hagués pitjat l’intèrfon, li hagués obert la porta sense problemes.
I no puc acabar la sessió de despotricar per despotricar amb una última referència al meravellós art dels avisos de correus. Perquè a mi els avisos de "no se pudo entregar por encontrarse ausente" me’ls trobo a la bústia a les 11 del matí quan no he sortit de casa des de la tarda anterior. El que vol dir que el carter ja ni es molesta en portar-me els certificats o paquets, i me’ls he d’anar a buscar jo mateixa sempre a correus. I, evidentment, els rebo un dia més tard del que em tocaria.
Potser m’hauria de plantejar demanar un descompte en segells per danys i perjudicis, no?

Up. O com sobreviure al síndrome d'agost

Però quina mala nit que vaig tenir ahir: agobiada de calor, de feina, de companys de feina, de tot el que té a veure amb la feina... Total, que una espiral de mal rotllo anava pujant i pujant per la meva gola com si em volgués asfixiar i eliminar-me tot aquest "equilibri zen" que tant he anat publicitant aquestes setmanes, i que em mantenia per damunt del bé i del mal en tot al que jornada laboral es referia... I llavors, en plena crisi nerviosa, vaig pensar: recorda, recorda un bon moment d’aquests darrers dies. I allà estava: dissabte a la tarda, anem al cinema a veure Up (després ens escaparíem a l’Ikea a comprar pastissets suecs, però això és una altra història).
Primer de tot: sí, la pel·lícula em va agradar molt, però vull fer un aclariment a tots els crítics del món que l’han aclamat com a obra mestra. No és millor que Wall-E. No ho és. La primera mitja hora de Wall-E et fa voler saltar a la pantalla i fer petons a la cara del robot que imita Charles Chaplin. Sincerament, crec que res podrà superar aquella mitja hora.
Dit això, els primers vint minuts d’Up! també són espectaculars. És d’aquelles seqüències que, per molt dolent que sigui el que vingui darrere, no podran enfonsar la pel·lícula. De fet, crec que s’hauria d’ensenyar a les escoles de cine com a exemple insuperable de com explicar una història a través d’el·lipsi, i de com emocionar el personal amb només un globus.
Perquè tot i que la pel·lícula és a estones divertida (aquells animalons, aquell traductor de lladrucs dels gossos), sobretot és emocionant. I ho dic perquè servidora es va passar el film plorant com una magdalena, que semblava que no podia aturar aquella pluja de llàgrimes. I el pitjor de tot era: primer, que no tenia kleenex (i a la sortida vaig haver de robar tovallons a una cafeteria perquè ni als lavabos hi havia paper!); i el segon, que els nens, el teòricament públic a qui va adreçat aquest film (i quants nens que hi havia, mare meva), no ploraven gens. Ells tan feliços preguntant allò de "i ara què passaaaaa?". I com m’ho faré jo quan hagi de portar les meves nebodes a veure una d’aquestes pel·lícules i em preguntin això mentre jo sóc un mar de llàgrimes??
En definitiva, molt recomenable. No us deixeu enganyar per l’etiqueta de pel·lícula per a nens, però en fi, ja sabeu que amb els films de Pixar això no passa. I, sobretot, no us perdeu el ja tradicional curt animat de l’inici (a més del trailer de Toy Story 3), que és dels millors que mai he vist.

Un programa que val la pena

Quan estem a hotels amb televisió amb satèl·lit, normalment m’agrada mirar els programes internacionals de notícies. No sols perquè generalment són els únics que es fan en anglès i per tant pots entendre alguna cosa (tot i que sempre et queden els realities de la MTV que no estan doblats...), sinó també perquè molts d’aquests canals ofereixen coses que la nostrada 3/24 o TVE 24h no ens ofereixen.
Tot i que no sóc gaire fan de la CNN, he de dir que en el nostre darrer viatge a Suïssa sí que vaig descobrir un programa que em va encantar, però que desgraciadament no puc veure en directe (ja se sap, si no pagues...). Es tracta de Backstory, un programa de mitja hora de durada en què s’analitza, com diu el seu nom, l’altre costat de les notícies. I això no vol dir que hi ha un munt d’anal·listes explicant-nos el context de les novetats del dia, no. Quan dic "altre costat" em refereixo a allò que veuen, senten i pateixen els que s’encarreguen d’elaborar les notícies: els periodistes.
Per exemple, pots descobrir com s’ho fa el periodista enviat a Afganistan per aconseguir prendre una cervesa a l’hotel (a un país musulmà i no turístic generalment no es pot prendre alcohol); el fred que s’ha de patir al tribunal suprem de Washington mentre es cobreixen els temes; o com s’ho van muntar els corresponsals a Los Angeles per seguir tot el circ de la mort de Michael Jackson.
Tot i que hi ha alguns vídeos que són més avorrits, moltes vegades et fan riure i, fins i tot, sentir-te identificat amb el que els passa. No sé, a mi em reconforta que els periodistes de la gran CNN pateixin els mateixos problemes que tenim els modestos d’altres mitjans més locals.
El millor de tot plegat és el bon ús de les noves tecnologies que fan des del programa. Els pots seguir tant a través del Facebook (on pengen algun vídeo de prèvia del programa sobre com s’està preparant o notes sobre els continguts de la nit) o a Twitter (on el presentador fins i tot penja més d’una actualització al dia). El problema en el meu cas és que tot plegat em  crea una sensació d’emoció acumulada que, mentre els americans la poden satisfer amb l’emissió del programa, jo he de guardar-la i esperar fins que al dia següent es pengin alguns dels vídeos a la seva web.  Llàstima que l’emissió "en viu" de la CNN per internet no sigui més que un simple miratge, on fan una programació del tot diferent a la del canal real.
Us deixo aquí amb un petit tast del programa. Es tracta d’un vídeo sobre el corresponsal a Afganistan després de passar uns dies amb els marines americans desplaçats al lloc (allò que se’n diu un "embed" i que es va posar tant de moda a la guerra de l’Afganistan del 2001). Si deixeu de banda el nacionalisme que va sortint per alguns raconets (no deixa de ser la CNN...) teniu una història molt i molt interessant, i que generalment no s’explica mai.

No giving up when you're young and you want some

És dilluns, el dia està fosc, plou o fa una humitat i xafogor insuportable, hi ha obres a la Renfe, al metro i a les carreteres de Tarragona... Algú necessita una petita dosi de Mika per animar-se?

Un home a les fosques (Paul Auster)

Avui que, per primer cop en molts dies, el sol no espetega contra la meva finestra i estar davant del portàtil no és cap tortura o un anunci de la ineficàcia de qualsevol tipus de desorant antitranspirant, arriba el moment de posar-me una mica (ni que sigui una mica) en aquest bloc. I començo a fer-ho amb el darrer llibre que he acabat, l’últim publicat per Paul Auster, Un home a les fosques.
No sé si és que l’edat ha fet que l’autor novaiorquès valori més allò de "en el pot petit està la millor confitura", però el cert és que les últimes novel·les de l’autor no serien pas novel·les en el sentit ample de la paraula, sinó novel·les curtes o fins i tot contes. L’avantatge és que, en ser tan breus, si la història et captura, ja no tens temps de notar una baixada de ritme o d’interès, perquè en dos dies, com a molt, ja s’ha acabat el llibre. Em va passar a Viatges per l’Scriptorium, que em vaig liquidar en un únic viatge en tren, i una sensació molt semblant he tingut amb aquest llibre: em va durar menys de dos dies, però sense tenir la sensació que havia estat atrapada absolutament per ell i no podia fer més que llegir-lo. Simplement, després de dues tardes llegint, s’acaba.
M’agrada força el punt de partida de la història: un home gran i molt minvat físicament (una altra de les constants dels darrers llibres d’Auster) passa una nit d’insomni. I per no pensar en les dures vides d’ell i les dues dones amb qui comparteix la casa (la seva filla i la seva néta), comença a inventar-se històries. Bàsicament, una història: la d’un home que de sobte es troba immers dins d’una guerra civil als Estats Units contemporanis, provocada pel presumpte fiasco electoral de les eleccions presidencials del 2000.
Aquesta petita història dins d’una altra història és el millor, de lluny, de tota la novel·la. Per què és inquietant, per què t’atrapa, per què et pot semblar tan real... Però de sobte, a la meitat de la novel·la, la història imaginada s’acaba, i tornem a la realitat imaginada per Auster del nostre home a les fosques, ara acompanyat de la seva néta. I aquí es desenvolupa l’altra història, la més real però no menys inquietant, perquè sembla que per molt que es vulgui fugir, la realitat sempre ens acaba atrapant. O potser perquè sempre és millor acabar posant els peus a terra.
No és el millor de Paul Auster. Crec, de fet, que hi ha històries de la Trilogia de Nova York que són encara més llargues. Però això sí, continua allà tan impressionant com sempre la capacitat per crear ambients i personatges de carn i ossos, però ànima de paper. Caldrà esperar quina serà la propera recepta amb què ens intentarà sorprendre.
Menció a banda mereix la portada de l’edició espanyola (en català i en espanyol): m’encanta aquesta imatge que sembla extreta d’un pintor de l’època de l’expressionisme abstracte i que segurament explica millor que cap altra imatge l’essència de l’angoixa de la nit americana.

Tack!

Ja fa una setmana que vaig fer els anys, però raons diverses m’han impedit poder col·locar aquesta foto tan maca amb tots els regals que he rebut en les dues edicions de la meva festa d’aniversari (la dels amics i la familiar). Com sempre, és molt difícil destacar-ne algun: les arracades i el collaret, un foulard que és precisament el meu estil, un punt de llibre perfecte per recordar Egipte, una llibre Kukuxumusu que m’encaaantaaa... Però seré una mica pecadora i en destacaré tres:
-Un llibre bilingüe arab-castellà de contes populars. Quan el vaig veure el primer cop em vaig espantar pensant que només estaria en àrab, però afortunadament té el truc de la traducció a la pàgina del costat... Tot i que encara no em veig gaire capacitada (ni per coneixements ni per concentració) per llegir intentant extreure alguna cosa de la part en àrab, sí que de moment m’està venint de perles per practicar mecanografia en àrab.
-El DVD d’Orgull i Prejudici, versió de la BBC ’95 (aka aquella en què Colin Firth-MrDarcy es banya al llac). Perquè me la sé de memòria gràcies a la còpia piratilla que ja crema de tant fer-la rodar al DVD, però només veure alguns segons dels DVD’s "legals" per provar si tot estava correcte ofereix tanta millora en qualitat d’imatge i de so i tot... De moment encara no m’he pogut asseure a gaudir-la sencera, però sí que m’he empassat ja el documental del Making of (on t’expliquen que de fet Colin Firth no és qui es banya...).
-Entrades per "Hoy no me puedo levantar". I és que quan jo tenia quatre anys era tan fan de Mecano que quan anava al cotxe amb mons pares no sonava res més que Descanso Dominical! I encara avui em sé totes les seves cançons de memòria. El preu i el fet que hi incloguin cantants d’OT em feia tirar enrere a l’hora de plantejar anar-hi seriosament, però ara ja no tinc aquest problema, ja que tinc la data i el seient reservats! La única llàstima és que no em deixaran cantar les cançons durant el musical, però res no és perfecte...
I a tot això hi hauria d’afegir el gran suport econòmic per finançar-me els llibres de la segona carrera que començaré aquesta tardor: Grau en Història de l’Art a través de la UNED. I, evidentment, el fons que mons pares m’han deixat per gastar-ho en "capricis", que va trigar dos dies en traduir-se en roba (i que inclou una samarreta perfecta del Natura...), i algun que altre autoregal que m’he anat fent, com el paquet de Mazarins que ahir vaig comprar a la botiga sueca de l’Ikea i que fins fa poc m’acompanyaven al costat del teclat.