Possessió (A.S. Byatt)

Se’m fa difícil fer una valoració normal del llibre Possessió d’A.S. Byatt. El cert és que tinc la impressió que m’ha costat força llegir-lo: el vaig començar en castellà abans de les vacances, i no sé si per la traducció o per l’època de l’any que era, però no vaig aconseguir passar del quart capítol, i el text se’m feia d’allò més farragós. De tornada, vaig tornar a intentar-ho, aquest cop amb la traducció en català, que em semblava més agradable per vés a saber quins factors. Tot i que mirant les dates a la meva prestatgeria virtual d’Anobii veig que he trigat tan sols unes quatre setmanes en llegir-me’l (tenint en compte que té més de 500 planes i que els caps de setmana no he llegit gens), de fet tinc la impressió que m’ha costat, i no sé per què.
Perquè, per una banda, el llibre m’ha agradat força. Té un plantejament d’allò més interessant: un estudiós literari d’un poeta victorià fictici dit Randolph Henry Ash (però que amb aquest nom sona tan real) descobreix, regirant un llibre de l’antiga biblioteca de l’escriptor, uns esborranys d’unes cartes desconegudes adreçades a una dona misteriosa. A partir d’aquí, comença a descobrir la seva relació amb una altra poetessa de l’època, també fictícia: Christabel LaMotte, i inicia amb una estudiosa d’aquesta autora una llarga investigació que els acaba arrossegant a ells mateixos, un segle després.
Per explicar tota aquesta història en dos temps l’autora fa servir un munt de tècniques: cartes, poemes dels dos autors ficticis, diaris i, fins i tot, algun que altre flashback, que són de les parts que més m’han agradat del llibre. I sobre totes elles plana aquest concepte de la possessió, que mai sabem si és la possessió mútua dels enamorats d’època victoriana, dels de l’època actual, o de l’obsessió dels dos protagonistes moderns pels personatges del passat que els fa oblidar el present...
Llavors, amb tots aquests ingredients (cal afegir que Byatt va guanyar el premi Booker, dels més prestigiosos en llengua anglesa, per aquest llibre), què és el que no m’ha acabat de convèncer? Doncs no m’ha agradat que a estones la novel·la s’atura en temes de crítica literària, que, pobra de mi, se m’escapaven molt. Que, per contra, hi ha hagut punts que allò semblava una telenovel·la sud-americana dissimulada sota un munt de poemes. I no m’ha agradat gaire tota aquesta devoció feminista-lèsbica que envolta a les estudioses de Christabel LaMotte. No sé si l’autora pretenia ridiculitzar estaments similars, però a mi tot aquest entorn literari em queia fatal. De fet, fins i tot el protagonista masculí no ha aconseguit que li agafés gaire estima.
Ara, però, la història té truc. Perquè just quan penses que allò s’ha convertit en una novel·leta romàntica, de sobte et trobes amb un epíleg molt maco, gens ensucrat, i que et reconcilia amb la història, l’amor i fins i tot els fulletons romàntics. En fi, que suposo que cadascú ha d’experimentar tot el conjunt per arribar a una conclusió global. A mi, no m’ha decebut, però tampoc m’ha entusiasmat.