diumenge, 9 d’agost de 2009

Mamma Mia!


Quan vaig veure el primer trailer de Mamma Mia! vaig saltar d’alegria. Quan estava a punt d’estrenar, vaig pensar que no hi faltaria. Però quan vaig començar a llegir les primeres crítiques, tot es va refredar de cop. Vaig llegir comentaris de gent que la posaven molt malament, i, sobretot, vaig veure alguna interpretació musical del protagonista masculí (sí, Pierce Brosnan) que em va deixar sense alè, i no precisament per la seva qualitat. I si a això hi afegim que Colin Firth havia guanyat uns quilets de més, la veritat és que vaig renunciar a gastar els sis euros de rigor per veure-la al cinema.
Doncs no sé en què estava pensant aquesta setmana que em vaig dir: "va, per què no te la poses en la teva acabada d’inaugurar secció de Pel·lícules de Divendres?" I allà estava jo divendres pensant "va, segur que no és tan dolenta". Doncs no. Era encara pitjor.
Quin és el problema de Mamma Mia!? Perquè el musical ha tingut un exitàs enorme als teatres, i tothom que conec que l’ha vist (el musical, no la pel·lícula) li ha entusiasmat, i a mi de fet les cançons d’ABBA m’agraden força. Doncs jo crec que el problema està, sobretot, en el trasllat de tota la màgia del teatre al cinema: no funciona bé, no rutlla gens. Fins i tot hi ha vegades que et sembla veure les entrades i sortides d’escena pels laterals de l’escenari, les cançons estan forçades a estones... Bé, i comentari a part són les interpretacions: Meryl Streep pot ser tot el meravellosa que vulguem en d’altres films, però aquí està sobreactuada en cada pla en què se la grava. I, per molt que s’esforci i tingui un resultat més que correcte, a mi no m’acaba d’agradar com canta, i un musical també es basa en què la gent canta, i bé.
Però el pitjor de tot és Pierce Brosnan. No perquè hagi tret panxeta, no perquè no sigui el súmmum de la interpretació... Sinó senzillament perquè canta d’una forma tan horrorosa que quan s’arrenca pel tema SOS (us ho enllaço, però esteu advertits...) a un li vénen ganes de tapar-se la cara amb el coixí i enfonsar-se.
Per sort, les cançons d’ABBA són d’aquelles que t’animen per molt malament que estiguin les coses, i ajuden a què la pel·lícula no es faci eterna ni et vinguin ganes de pitjar el botó d’stop. Això sí, és una llàstima que un musical amb tant de potencial hagi acabat amb una adaptació que a mi m’ha agradat tan poc.
Menció apart per Dominic Cooper, l’actor que feia el personatge d’Sky (el nòvio de la filla de Meryl Streep, per aclarir-nos), que em vaig passar tota l’estona donant-li voltes d’on em sonava la seva cara. Fins que en l’última escena em vaig enrecordar d’on el coneixia: va ser Willoughby a l’última adaptació de Sense & Sensibility de la BBC. El que passa és que aquí fent de tan bona persona era incapaç de relacionar-lo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada