diumenge, 4 d’octubre de 2009

Millor que no s'haguessin aixecat...

Avís per a navegants: ara vindrà un d’aquells posts en què l’autora no fa més que criticar. Així que si algú té entrades comprades pel musical Hoy no Me Puedo Levantar i no vol que li xafin la guitarra i les il·lusions, que no continuï llegint!
Sé que la culpa no és de ningú més que meva. Quan a casa en J. em va plantejar anar a veure Depeche Mode a Barcelona al novembre, després d’haver-los vist a París al juny, jo li vaig contestar que no em semblava just, perquè jo també volia anar a veure el musical de Mecano Hoy no Me Puedo Levantar i no ho feia per no gastar diners. Al final sí que vam acabar comprant les entrades pel concert (i precisament per iniciativa meva...), però suposo que li vaig deixar gravada la meva acusació i pel meu aniversari se’m va despenjar amb dues entrades per una de les sessions del musical a finals de setembre.
Quina il·lusió! I és que quan jo tenia sis anys no feia més que escoltar el disc Descanso Dominical, i ja em puc estar deu anys sense escoltar res de Mecano (si és que això és possible en aquest país) i encara saber-me de principi a fi totes les cançons. Per això, quan gairebé sense adonar-me vaig tenir al damunt la data del 26, la que tenien gravades les meves entrades des de feia mesos, em vaig sentir molt excitada per una nit que es plantejava d’allò més divertida.
Quatre hores (quatre hores!) després d’entrar per la porta del Teatre Tívoli de Barcelona la sensació era de traïció. Total. Perquè amb els 140 euros que li van costar a J. les entrades potser haguéssim fet millor de comprar entrades per l’altre concert de Depeche Mode de Barcelona (en fan dos..) i encara ens hagués quedat pel de Mika a l’abril. O per pagar-nos un terç de la rentadora nova que necessitem. Però no: ens va tocar passar unes horetes de tortura teatral.
A veure, a mi m’encanten els musicals. He vist tots els principals que s’han fet a Barcelona, vaig anar a Madrid a veure Cats i Cabaret, i n’he vist a Broadway i al West End de Londres. Així que ningú es pensi que és que la meva crítica vindrà perquè no m’agrada el gènere, perquè no. Perquè jo crec que a qui agrada aquest musical de Mecano és perquè mai no ha vist cap musical en condicions, i es pensa que amb un escenari que ha costat vés a saber quants milions (i el que haguéssim pogut fer amb aquests diners!) i uns actors que canten bé ja està tot fet.
Doncs no! El problema de HNMPL (permeteu-me que faci servir el nom curt...) és que no té guió. I si en té, el devien haver fet fumats fins a dalt d’alguna cosa, perquè no té sentit. Vull dir, les cançons de Mecano tenen moltes possibilitats a nivell d’explicar històries, però l’adaptació les va desperdiciant una per una (amb alguna excepció, com Quédate en Madrid). I sobretot la història global passa de forma precipitada, sense sentit i amb canvis del drama a la comèdia tan sobtats que et venen ganes de treure un mocador i demanar que li tallin l’orella i el rabo a Nacho Cano. Perquè, una cançó de ressaca com Aire s’ha de cantar com si un grup estigués fent un concert!? I després quan ve la cançó de ressaca fem servir Eungenio Salvador Dalí? Però que és això??!!!?
I un punt i a part són els actors. Quins problemes de dicció, i quina poca química a la parella protagonista (els hem donat el premi personal a la pitjor de la història dels musicals). Una llàstima que l’actor que feia de Colate, tot i tenir unes interpretacions genials quan cantava (aquella Perdido en mi Habitación, que semblava que remuntaria tot el muntatge...), després fallava quan parlava sense música: tenia veritablement un mitjó dins de la boca? O és la forma com li havien dit que s’interpretava un yonki? Perquè el musical té tots els números per ser l’obra que tracta de forma més supèrflua el tema de les drogues i la Sida. "Ui, tenim un personatge que es va enganxant cada cop més a les drogues, com ho ensenyem de forma subtil? Ah, sí, li anirem esparracant la roba cada cop una mica més!".
Llàstima que quan el guionista veiés Rent (que estic seguríssima que ha vist... i copiat!) no se n’adonés que tot això es pot tractar d’una forma seriosa, i sense caure en el doctrinalisme! I llàstima també que no se n’adonés que té personatges molt bons a la història (Alejandro, Patricia) i que els desperdicia d’una forma terrible. I quin problema té l’autor amb les dones? Perquè són personatges estúpids, sense sentit i sense cançons (en un musical!)?
En definitiva, trista, molt trista, la nit del 26 de setembre. Perquè m’esperava molt, i em van decepcionar com mai ho han fet en un escenari. I això que en acabar el primer acte,que ja em començava a semblar "pse", tenia esperances que el segon fos millor (una cosa que tots sabem que mai passa als musicals). Però en fi, deu ser que HNMPL és un musical per simplement seure a la butaca i anar cantant les cançons de Mecano (a mi és l’únic que em consolava i em permetia anar passant l’estona). Però per això que em posin una banda homenatge, que em costarà molts menys diners.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada