dissabte, 11 de juny de 2011

La hija de Robert Poste (Stella Gibbons)

Avui porto gairebé un mes d'inactivitat bloguera obligada per l'època d'exàmens a la UNED (ja acabada), obligacions laborals lligades a les eleccions municipals (capítol laboral que tanco justament aquest migdia) i altres maldecaps que m'han fet anar tallant tot allò que em distreia de les quatre coses essencials que havia de completar aquestes setmanes per sobreviure: menjar, dormir, treballar, estudiar.

Així que ara quan torno a obrir el meu blog, em trobo amb dos problemes: el primer, el temps excessiu que fa ja des que vaig acabar les lectures que tinc pendents (i el munt de coses que han passat pel meu cap mentrestant que han fet que en gran part oblidi aquests llibres) i, segon, el fet que m'he vist obligada a fer un canvi d'ordinador pel camí després que al meu portàtil se li diagnostiqués narcolèpsia (és a dir, em deixava tirada cada deu minuts en reiniciar-se tot solet) i que fa que encara avui estigui a mitges del traspàs d'arxius d'un ordinador a l'altre.

Amb tot això, aviso que el comentari que ara vindrà de La Hija de Robert Poste, la primera novel·la que llegeixo de Stella Gibbons, no serà tan "brillant" com ho podria ser si m'hagués assegut a escriure'l ara fa un mes i mig. En qualsevol cas, faré un esforç de memòria i de concisió per, com a mínim, deixar ben clar que aquest va ser un llibre que em va agradar molt i que recomano a qualsevol que tingui capacitat de sintonitzar amb l'humor anglès.

Aquesta novel·la és una obra satírica en què se'ns expliquen les peripècies de Flora Poste, una jove que es queda orfe i que decideix viure a costa dels familiars que s'avinguin més a mantenir-la. Tot plegat provoca que acabi en una granja de mala mort, Cold Comfort Farm, envoltada de personatges gairebé tan escèntrics com ella mateixa, i que ella opti per convertir-se en una espècia d'Emma Woodhouse disposada a arreglar la vida de tothom.

Tot plegat, la Gibbons (que vol fer burla d'un tipus de novel·la romàntica rural molt popular en la seva època) ho explica amb una sàtira molt britànica, a vegades subtil, plena de dobles sentits en les expressions i els noms que, malauradament, es deuen perdre en part a l'hora de fer-ne una traducció al castellà, tot i el gran esforç que es fa evident que ha fet el traductor d'aquesta edició.

La meva passió per la novel·la, però, no va arribar a quotes d'entusiasme, així que suposo que encara no em posaré com boja a buscar-ne la segona part (per cert, la veritat és que quan vaig anar a comprar-lo a la llibreria només vaig trobar la continuació de la novel·la, i vaig haver de fer que el llibreter anés al magatzem a buscar-me aquest exemplar). Això sí, és un llibre que es llegeix amb alegria i de forma molt ràpida, cosa que en primaveres tan estressants com ha estat aquesta, s'agraeix molt.

3 comentaris:

  1. Mi madre lo leyó en castellano y me dijo que no le había dicho gran cosa y que, sin saber inglés, ella, sin quitarle mérito al traductor, pensaba que era en gran medida debido a la traducción.

    A mí, desde luego, en inglés me encantó. Estoy deseando leer la segunda parte, que por fin se reedita en inglés este verano, así como muchísimos libros más de S. Gibbons.

    ResponElimina
  2. Yo también tuve la sensación que, aunque el libro me gustó mucho, en inglés me hubiera gustado aún más. Pero en época de exámenes y el gasto de materia gris que eso supone, prefiero leer en castellano y catalán, que se me hace más cómodo. Aunque no descarto dentro de unos años recuperar este libro en inglés.

    Ya dirás qué tal la segunda parte ;)

    ResponElimina
  3. Em sona aquesta sensació, encara que la traducció és molt bona, en anglès deu ser encara millor.

    Cristina, és molt alt el nivell per llegir l´ho en anglés?

    ResponElimina