De viatge

Deixo aquest post programat perquè, en el moment que surti publicat, estaré camí del Perigord, a la Dordonya francesa, per passar uns dies de descans veient castells, paisatges i algunes coves prehistòriques. És la primera part de les nostres vacances d'estiu, ja que la setmana vinent (després de passar per casa diumenge i dilluns) marxarem uns dies a Berlín, que és la darrera gran capital europea que ens queda per visitar. Suposo que entre viatge i viatge tindré temps de passar a saludar, però per si de cas...

Dignità Autonome di Prostituzione

Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé al teatre com ahir a la nit. A Tarragona aquest cap de setmana s'ha fet el primer Festival Internacional de Teatre, i una de les obres que es podien veure és la italiana Dignità Autonome de Prostituzione. Que no és, ni molt menys, l'obra de teatre a la qual estem acostumats.

Per començar, l'obra, com ja indica el seu nom, ha suposat que el Conservatori de Música s'hagi transformat en un burdell on els artistes venen el seu art. Amb l'entrada, cadascú de nosaltres va rebre ahir quatre bitllets per comprar el seu "temps" i gaudir, en aules, sales d'actes, lavabos... de monòlegs, cançons o el que fos que aquell actor (vestits tots com prostituts) oferia. Una experiència al principi caòtica, però després divertidíssima. Impressionant com, sense adonar-nos, ja eren les dues de la matinada i feia quatre hores que havia començat l'obra. I és que a més de l'originalitat de l'obra, els actors eren tots excel·lents: excel·lents cantants, excel·lents intèrprets. Tant que fàcilment es podia traspassar la frontera de l'idioma, sobretot en els divertidíssims espectacles d'introducció i de final.

Una de les coses més cridaneres ha estat l'ambientació: s'han canviat fins i tot el color dels fanals del carrer per fer llum vermella, tot el Conservatori estava ambientat per dins... I l'espectacle, de fet, començava al carrer, des dels balcons, per sorpresa d'alguns que passaven per allà.

No sé si aquest espectacle es podrà veure a d'altres ciutats de per aquí, però si teniu oportunitat, aneu-hi!! Us sorprendrà, us divertirà i us provocarà.

Tot i que la qualitat no és gaire bona, us deixo un parell de vídeos que he trobat per youtube. Aquest primer és d'una de les cançons que es toquen a la introducció (a Tarragona es cantava un cop ja eres a l'interior, però aquí formava part de la prèvia a l'aire lliure).



I aquest segon és un reportatge d'una televisió italiana sobre l'espectacle. Tot i que està en italià, dóna una idea del que és l'obra.

Brooklyn (Colm Toibin)

Continuo posant al dia la llista de llibres que he llegit en les darreres setmanes, i ho faig amb una de les lectures que segur que, quan el dia 31 de desembre faci una mica de retrospectiva, estarà al capdamunt de les millors obres que han passat per les meves mans aquest any. Brooklyn, que és el primer llibre de Colm Toibín que llegeixo, va durar poc més que un sospir fora de la prestatgeria, i és que la seva història em va atrapar completament i em va ser gairebé impossible desprendre'm durant els dies que l'estava llegint.

Curiosament, i com em passa amb molts llibres que m'agraden molt, m'és difícil detectar quins són els elements que de veritat fan que la història m'enganxi. Suposo que un dels grans valors d'aquesta obra és que, en certa forma, és com ficar el cap durant una estona en un trosset de realitat. Perquè, de fet, mentre el llegia, tenia una sensació molt similar a la que et dóna la vida real: la sensació que no hi ha cap gran esdeveniment que trastoqui tota la vida, però sí la successió de fets que, vistos amb perspectiva, conformen tota una història.

A la protagonista de Brooklyn, l'Ellis, sí que li passa un esdeveniment que li canviarà la vida: la seva família la pressiona perquè vagi a provar sort fora de la seva Irlanda natal i acaba emigrant al barri de Brooklyn de Nova York, ara una de les zones més cotitzades de la ciutat, però, no fa tants anys, el refugi d'aquells que venien a provar sort i a comprovar si realment pagava la pena allò del somni americà. I l'Ellis ho viu com ho van viure la majoria de dones en la seva posició: sense grans passions, sense grans drames, sinó amb la senzillesa i la resignació de qui sap que no li queda cap altra sortida. I s'adapta a la seva nova vida tal i com ho van fer milions de persones com ella.

Aquesta Ellis que gairebé sembla de carn i óssos es converteix també en el mirall d'un dels drames silenciosos que provoca la immigració: el no sentir-se d'enlloc, el creure's dividit en dues personalitats a cada banda de l'oceà aparentment tan difícils de conciliar. Tot plegat, evidentment, escrit amb un estil directe, que fa que tot el llibre flueixi com una brisa.

Així que, ja sabeu: no us el podeu perdre!

L'aventura del Romànic

No deixa de ser irònic que, per una vegada que TV3 fa un documental en prime-time dedicat a l'art, jo hagi de renunciar a veure'l perquè precisament estic preparant-me per un examen d'història de l'art. Afortunadament, aquest gran invent de la televisió a la carta per internet em va permetre ahir posar-me al dia i veure per fi el reportatge L'aventura del romànic.

Reconec que una de les coses que em feien tirar enrere a l'hora de veure el documental era que el seu director i presentar és en Josep Cuní, un periodista que, com a mitja Catalunya, a mi em comença a saturar força ja. Tot i això, l'interès pel tema que tractava va poder amb les meves resistències, i me n'alegro, ja que he de reconèixer que Cuní està molt mesurat i que fa de fil conductor sense massa dosis d'exhibicionisme. Només les justes per satisfer els seus fans, suposo.

El documental tracta la història del romànic català, especialment de les pintures murals que s'han conservat a l'interior de moltes de les petites esglésies del Pirineu, des del seu "redescobriment" a principis del segle XX. I és que encara que avui ens sembli impossible, els humans ens vam oblidar de l'art medieval durant segles, considerant-lo una etapa fosca i que volíem oblidar (per si no ho sabeu, el meravellós art gòtic de Notre-Dame de París o de la Sainte Chapelle es diu així perquè durant el Renaixement es considerava l'art bàrbar dels gots, sense cap tipus d'interès artístic per a ells). El redescobriment d'aquesta etapa de l'art a Catalunya es va fer en plena Renaixença, quan alguns intel·lectuals troben que darrere dels retaules que durant el gòtic i el barroc es va instal·lar dins de les esglésies, simplement perquè aquella era la moda, s'amagaven espectaculars pintures romàniques.

És llavors quan va començar una mena de cursa: la dels col·leccionistes de tot el món per aconseguir aquestes pintures,i la de l'Institut d'Estudis Catalans per evitar que marxessin a l'estranger. És per aquest motiu que avui podem veure pintures romàniques del Pirineu a Boston o Nova York, però, sobretot, perquè quan visitem l'encantador conjunt de la Vall de Boí (un viatge d'un cap de setmana imprescindible, si no l'heu fet mai), totes les pintures que hi trobem són reproduccions. Si volem veure les originals, caldrà anar fins al MNAC de Barcelona, on es van dipositar per protegir-les de col·leccionistes estrangers.

A banda d'aquesta curiosa història, que hi ha força gent que desconeix, del documental em va agradar especialment com tractava la reflexió sobre la legitimitat dels museus per continuar exhibint peces artístiques com pintures murals o escultura arquitectònica (com són els marbres del Partenó) fora de l'ambient i la societat per a les quals van ser creades. Em va agradar que no oferia una única versió, sinó que totes les opinions recopilades obrien el camí cap a la reflexió. I com la por a perdre un patrimoni que es considera propi per la possibilitat que se'n vagi a un museu a unes desenes de quilòmetres provoca escenes com les que es recullen a poblets del Pirineu, on els veïns es passen talles romàniques de casa en casa per evitar que se les emportin, però, també, que ningú més les vegi o estudïi.

En el mateix sentit, el documental també tracta el paper dels col·leccionistes i la seva actitud sovint obsessiva, o la debilitat dels governs sovint per poder defensar el que és seu o de la pròpia societat per adonar-se del valor d'algunes peces artístiques. Però, sobretot, vaig aplaudir que un reportatge produït a TV3 tingui la valentia, ni que sigui molt per damunt i cap al final, de plantejar que, de fet, el romànic català no existeix com a tal i que, potser, no és més que una construcció romàntica i nacionalista feta durant la Renaixença. Amb unes peces de gran valor artístic, això sí.

Així que, per molt que l'aparició de Josep Cuní  us provoqui urticaria de bon matí, us recomano moltíssim fer l'esforç i apropar-vos al seu enllaç al 3alacarta per descobrir aquest documental. Us sorprendrà tot el que pot envoltar unes pintures que, durant segles, es van considerar poc més que uns molestos grafits.

La hija de Robert Poste (Stella Gibbons)

Avui porto gairebé un mes d'inactivitat bloguera obligada per l'època d'exàmens a la UNED (ja acabada), obligacions laborals lligades a les eleccions municipals (capítol laboral que tanco justament aquest migdia) i altres maldecaps que m'han fet anar tallant tot allò que em distreia de les quatre coses essencials que havia de completar aquestes setmanes per sobreviure: menjar, dormir, treballar, estudiar.

Així que ara quan torno a obrir el meu blog, em trobo amb dos problemes: el primer, el temps excessiu que fa ja des que vaig acabar les lectures que tinc pendents (i el munt de coses que han passat pel meu cap mentrestant que han fet que en gran part oblidi aquests llibres) i, segon, el fet que m'he vist obligada a fer un canvi d'ordinador pel camí després que al meu portàtil se li diagnostiqués narcolèpsia (és a dir, em deixava tirada cada deu minuts en reiniciar-se tot solet) i que fa que encara avui estigui a mitges del traspàs d'arxius d'un ordinador a l'altre.

Amb tot això, aviso que el comentari que ara vindrà de La Hija de Robert Poste, la primera novel·la que llegeixo de Stella Gibbons, no serà tan "brillant" com ho podria ser si m'hagués assegut a escriure'l ara fa un mes i mig. En qualsevol cas, faré un esforç de memòria i de concisió per, com a mínim, deixar ben clar que aquest va ser un llibre que em va agradar molt i que recomano a qualsevol que tingui capacitat de sintonitzar amb l'humor anglès.

Aquesta novel·la és una obra satírica en què se'ns expliquen les peripècies de Flora Poste, una jove que es queda orfe i que decideix viure a costa dels familiars que s'avinguin més a mantenir-la. Tot plegat provoca que acabi en una granja de mala mort, Cold Comfort Farm, envoltada de personatges gairebé tan escèntrics com ella mateixa, i que ella opti per convertir-se en una espècia d'Emma Woodhouse disposada a arreglar la vida de tothom.

Tot plegat, la Gibbons (que vol fer burla d'un tipus de novel·la romàntica rural molt popular en la seva època) ho explica amb una sàtira molt britànica, a vegades subtil, plena de dobles sentits en les expressions i els noms que, malauradament, es deuen perdre en part a l'hora de fer-ne una traducció al castellà, tot i el gran esforç que es fa evident que ha fet el traductor d'aquesta edició.

La meva passió per la novel·la, però, no va arribar a quotes d'entusiasme, així que suposo que encara no em posaré com boja a buscar-ne la segona part (per cert, la veritat és que quan vaig anar a comprar-lo a la llibreria només vaig trobar la continuació de la novel·la, i vaig haver de fer que el llibreter anés al magatzem a buscar-me aquest exemplar). Això sí, és un llibre que es llegeix amb alegria i de forma molt ràpida, cosa que en primaveres tan estressants com ha estat aquesta, s'agraeix molt.