dilluns, 13 de juny de 2011

L'aventura del Romànic

No deixa de ser irònic que, per una vegada que TV3 fa un documental en prime-time dedicat a l'art, jo hagi de renunciar a veure'l perquè precisament estic preparant-me per un examen d'història de l'art. Afortunadament, aquest gran invent de la televisió a la carta per internet em va permetre ahir posar-me al dia i veure per fi el reportatge L'aventura del romànic.

Reconec que una de les coses que em feien tirar enrere a l'hora de veure el documental era que el seu director i presentar és en Josep Cuní, un periodista que, com a mitja Catalunya, a mi em comença a saturar força ja. Tot i això, l'interès pel tema que tractava va poder amb les meves resistències, i me n'alegro, ja que he de reconèixer que Cuní està molt mesurat i que fa de fil conductor sense massa dosis d'exhibicionisme. Només les justes per satisfer els seus fans, suposo.

El documental tracta la història del romànic català, especialment de les pintures murals que s'han conservat a l'interior de moltes de les petites esglésies del Pirineu, des del seu "redescobriment" a principis del segle XX. I és que encara que avui ens sembli impossible, els humans ens vam oblidar de l'art medieval durant segles, considerant-lo una etapa fosca i que volíem oblidar (per si no ho sabeu, el meravellós art gòtic de Notre-Dame de París o de la Sainte Chapelle es diu així perquè durant el Renaixement es considerava l'art bàrbar dels gots, sense cap tipus d'interès artístic per a ells). El redescobriment d'aquesta etapa de l'art a Catalunya es va fer en plena Renaixença, quan alguns intel·lectuals troben que darrere dels retaules que durant el gòtic i el barroc es va instal·lar dins de les esglésies, simplement perquè aquella era la moda, s'amagaven espectaculars pintures romàniques.

És llavors quan va començar una mena de cursa: la dels col·leccionistes de tot el món per aconseguir aquestes pintures,i la de l'Institut d'Estudis Catalans per evitar que marxessin a l'estranger. És per aquest motiu que avui podem veure pintures romàniques del Pirineu a Boston o Nova York, però, sobretot, perquè quan visitem l'encantador conjunt de la Vall de Boí (un viatge d'un cap de setmana imprescindible, si no l'heu fet mai), totes les pintures que hi trobem són reproduccions. Si volem veure les originals, caldrà anar fins al MNAC de Barcelona, on es van dipositar per protegir-les de col·leccionistes estrangers.

A banda d'aquesta curiosa història, que hi ha força gent que desconeix, del documental em va agradar especialment com tractava la reflexió sobre la legitimitat dels museus per continuar exhibint peces artístiques com pintures murals o escultura arquitectònica (com són els marbres del Partenó) fora de l'ambient i la societat per a les quals van ser creades. Em va agradar que no oferia una única versió, sinó que totes les opinions recopilades obrien el camí cap a la reflexió. I com la por a perdre un patrimoni que es considera propi per la possibilitat que se'n vagi a un museu a unes desenes de quilòmetres provoca escenes com les que es recullen a poblets del Pirineu, on els veïns es passen talles romàniques de casa en casa per evitar que se les emportin, però, també, que ningú més les vegi o estudïi.

En el mateix sentit, el documental també tracta el paper dels col·leccionistes i la seva actitud sovint obsessiva, o la debilitat dels governs sovint per poder defensar el que és seu o de la pròpia societat per adonar-se del valor d'algunes peces artístiques. Però, sobretot, vaig aplaudir que un reportatge produït a TV3 tingui la valentia, ni que sigui molt per damunt i cap al final, de plantejar que, de fet, el romànic català no existeix com a tal i que, potser, no és més que una construcció romàntica i nacionalista feta durant la Renaixença. Amb unes peces de gran valor artístic, això sí.

Així que, per molt que l'aparició de Josep Cuní  us provoqui urticaria de bon matí, us recomano moltíssim fer l'esforç i apropar-vos al seu enllaç al 3alacarta per descobrir aquest documental. Us sorprendrà tot el que pot envoltar unes pintures que, durant segles, es van considerar poc més que uns molestos grafits.

1 comentari:

  1. A mi m´agrada bastant en Cuní, tot i que el trobo massa "divo" darrerament. Té caràcter i em sembla un periodista molt ben informat i que no deixa que les coses se l´hi escapin (que és difícil de trobar). I el documental tinc moltes ganes de veure´l pel tema que explica. A veure si trobo una estoneta per posar-m´hi que ja se m´ha escapat dues vegades per la programació.

    Un petó

    ResponElimina