dimecres, 3 d’agost de 2011

Julieta & Romeo


A finals del mes passat, com que vam passar un cap de setmana a Barcelona per celebrar el meu aniversari amb la família, vam aprofitar la nit de dissabte per anar a veure alguna obra de teatre del Festival Grec de Barcelona. Després de donar unes quantes voltes a la programació que encara continuava en marxa a aquelles alçades, finalment ens vam decidir per Julieta & Romeo, l'adaptació en castellà del clàssic de Shakespeare que va dirigir el també actor Marc Martínez. Evidentment, la meva passió pel bard anglès va jugar a favor que escollísim aquesta obra i no una altra, i és que, per poc que m'agradi una adaptació, sé que generalment els seus versos dits amb una certa gràcia ja em poden garantir una bona nit de teatre.

Tot i que l'obra capgira l'ordre en el titol dels dos amants més famosos de la literatura, no us penseu que ho fa pas per una intenció feminista o un canvi en l'estructura de l'obra que es deixi notar en l'adaptació. El capgirament és una clucada d'ull a les darreres paraules de l'obra, que en la seva edició original i també en l'adaptació en castellà d'aquesta obra (no, però, a la traducció en català que jo tinc a casa) els personatges es mencionen en aquest ordre. De fet, l'adaptació de Marc Martínez és molt i molt fidel al text, però igual que ja vaig dir amb el Hamlet protagonitzat per Julio Manriquez, això no vol dir que us trobareu uns personatges encarcarats i una trama avorrida i declamada en to diguem-ne "clàssic" (o considerem-lo directament dolent i afectat).

L'obra, un cop més, demostra com sense canviar ben poques coses del text original de Shakespeare, afegint-hi uns actors joves i enèrgics, i simplement optant per una escenografia minimalista i una ambientació més moderna que l'original, l'espectador es pot veure submergit en un oceà d'emocions. Més que per la història d'amor en si, que és arxiconeguda i, de fet, no gaire profunda quan un l'analitza fora dels tòpics, sinó sobretot per la història de violència i amistat, de confiances i traïcions, que l'embolcalla.

Tot i que vaig passar-ho força bé veient l'obra, reconec que em va decebre pel fet que, després d'haver llegit comentaris a internet que consideraven que aquesta obra havia revolucionat la seva visió del clàssic de Shakespeare, jo no ho vaig saber veure pas. Vull dir, l'obra està ben adaptada, però no fa cap proposta trencadora (com, per exemple, al Hamlet de Manrique passava amb el To be or not to be mentre fumava una cigarreta, entre d'altres coses). La conclusió és que, tot i que emocionalment l'adaptació va funcionar força bé amb mi i reconec que vaig sortir assecant-me les llàgrimes a les galtes, potser aquesta experiència "revolucionadora" sigui per algú que no coneix gaire Shakespeare. Que no s'ha llegit l'obra, que no sap que un Shakespeare també pot ser divertit, que és absolutament modern 400 anys després i que hi ha molt més entre les seves paraules del que ens diuen els tòpics. I no és per fer-me la sàvia ni l'experta (que no ho sóc pas), però això crec que fa uns quants anyets que ja ho tinc força clar.

No vull acabar aquest comentari de l'obra sense fer una referència als actors. Tot i que la parella protagonista la vaig trobar molt correcta i apassionada, no van ser de lluny la meva part preferida (de fet, els dos personatges són certament uns pàmfils...). I és que si vols un Romeu & Julieta (o viceversa) que funciona, és imprescindible tenir un bon Mercutio (i aquí en tenen un espectacularment bo que et fa voler marxar de la sala quan mor... tot i que tampoc no desapareix completament en el segon acte...) i una bona Ama. I això en aquesta adaptació es compleix amb escreix.

Un darrer dubte a veure si algú me'l sap aclarir: per què últimament totes les adaptacions de Shakespeare han d'incloure part del text en anglès? Vull dir, no és que em molesti (evidentment que Shakespeare sona molt millor en anglès), però en aquest cas, en veu en off i sense traducció durant la majoria de les seves aparicions, crec que potser podria confondre més d'un. I si vols fer frases en anglès, si us plau, fes-ho incloent aquell A plague o' both your houses!. Jo el vaig trobar a faltar...

2 comentaris:

  1. Un bon Mercutio i una bona Ama fan mitja història, és clar. La meva versió preferida del cinema és la de Zeffirelli, precisament per aixó ;)

    Petonets

    ResponElimina
  2. Doncs m'avergonyeixo de mi mateixa, però mai no he vist la versió de Zeffirelli... Amb el que em comentes intentaré posar-me al dia aviat!

    ResponElimina