dilluns, 8 d’agost de 2011

London belongs to me (Norman Collins)


London belongs to me és una novel·la que vaig afegir a la meva llista de desitjos tot just després de llegir una entusiasta crítica per internet. I allà es va queda un munt de temps fins que un dia em va encaixar en una comanda a Bookdepository i va poder arribar, via correu, a la meva prestatgeria. I allà es va tornar a quedar uns quants mesos més, quan cada cop que intentava posar-me amb ell sempre hi havia alguna cosa que em feia distreure'm i escollir una altra novel·la en el seu lloc.

Però cada llibre té el seu moment, i aquest mes de juliol, entre viatge a França i escapada a Berlín, vaig poder començar a llegir-lo amb la calma que donen les vacances. I a l'avió fins a Alemanya, en els minuts morts a l'habitació de l'hotel, a l'avió de tornada i als caps de setmana de ventilador i sofà ja de tornada a casa em vaig haver de confessar completament enganxada a aquesta història del Londres dels londinencs de veritat, els que treballen a l'oficina i després esperen pacientment a la parada del transport corresponent per arribar a casa a l'hora de sopar i que somien amb amor, una feina millor, un compte corrent amb més xifres i tot allò que avui en dia els habitants de qualsevol ciutat pensem en el nostre dia a dia.

I tot i aquest paral·lelisme, l'obra se situa en un moment força llunyà de l'actual: la novel·la de Norman Collins se centra en els anys que van des del 1938 fins a l'inici dels bombardejos de Londres durant la Segona Guerra Mundial, i ens mostra com la por al conflicte i els esdeveniments al continent europeu es van reflexant de mica en mica en la vida diària dels protagonistes. Però aquesta no és una novel·la dedicada a recrear històricament aquests moments en la trajectòria de la capital britànica, sinó que sobretot és una obra que ens parla de la vida dels ciutadans anònims, amb els quals tots ens identifiquem, i que en la seva atabalada vida diària encara tenen un moment per, un matí, aixecar la vista i mirar la seva ciutat que, gairebé sense adonar-se'n, tant s'estimen.

Aquesta novel·la de Norman Collins té a més l'avantatge, per a mi, de ser una novel·la coral que ens va intercalant les vides dels veïns d'una casa de Dulcimer Street, a la banda "dolenta" del riu, que acaben configurant un d'aquests petits universos que serien transportables a tantes i tantes cases de tantes ciutats. M'encanten aquest tipus de novel·les i, un cop conec els personatges (en aquest cas, en una curiosa nit de Nadal), m'és molt difícil separar-me del llibre en qüestió.

Si hagués de trobar un però a aquesta novel·la, és que el seu final (tot i haver d'esperar un bon grapat de pàgines per arribar-hi) em va semblar abrupte; bé, si més no, em va deixar amb ganes de saber més, de conèixer com els continuava afectant la guerra, les bombes caient sobre Londres... Però Norman Collins decideix tancar-nos llavors aquesta finestreta al món de Dulcimer Street, deixant-nos amb ganes de no haver de girar mai aquest últim full...

2 comentaris:

  1. Me ha encantado tu crítica y me alegra que te haya gustado también el libro. Es cierto, es de esos en los que cuesta un montón "despedirse" de los personajes y no ayuda que haya que hacerlo de forma tan abrupta.

    ResponElimina
  2. Cristina, yo sólo te puedo agradecer la crítica que hicistes tú en su día tu blog, ya que gracias a ella he descubierto este libro. Me alegro de volverte a "ver" por aquí :D

    ResponElimina