dissabte, 10 de setembre de 2011

Sense & Sensibility (Jane Austen). Relectura del 200 aniversari


A partir d'aquest any, entrem en l'espiral commemorativa dels 200 anys de publicació de les novel·les que va escriure Jane Austen a principis del segle XIX. La primera en fer-ho aquest 2011 ha estat, evidentment, la primera en veure la llum pública (i probablement també la primera novel·la que va escriure): Sense & Sensibility. Com que cada any estic disposada a rellegir-me alguna de les novel·les d'Austen, em va semblar que l'efemèride era l'excusa ideal per tornar a endinsar-me en la vida de les dues germanes protagonistes, Elinor i Marianne.

Tot i que la meva passió per Jane Austen ve d'uns quants anys enrere, sempre m'ha costat enrecordar-me de quina va ser la novel·la que per a mi ho va començar tot. Sé del cert que no va ser Pride & Prejudice, com sí passa en la majoria de casos, i sempe em queda el dubte de si va ser Emma (que és generalment la que m'inclino a creure com a certa) o Sense & Sensibility . Una llàstima que llavors no mantingués aquest blog perquè així podria sortir de dubtes d'un cop. El que sí sé del cert és que tots dos llibres rondaven per casa quan em vaig interessar per Jane Austen (era el moment del boom cinematogràfic d'adaptacions, amb l'Emma de Gwyneth Paltrow i la Sense & Sensibility d'Emma Thompson) , i que van caure un darrere de l'altre força seguits.

És cert que Sense & Sensibility no és segurament la seva novel·la més rodona. Sobretot perquè no és gaire matisada. Els personatges, especialment les protagonistes, no ens presenten els matisos que trobem a d'altres novel·les de Jane Austen, i que van creixent progressivament a mida que una va avançant per les seves obres en l'ordre en què aproximadament van ser escrites. Tot i així, jo li tinc una estima especial: m'encanta el personatge d'Elinor i el d'Edward Ferrars (que, tal i com són les coses, no puc desvincular mai de la cara de Hugh Grant) i m'agrada aquesta idea general que envolta el llibre d'una família acostumada a uns estàndards de riquesa i que ha d'aprendre a ser feliç amb menys.

Jane Austen va concebre aquest llibre, en els seus inicis, com una novel·la epistolar que avançava exclusivament a través de les cartes que les dues germanes s'anaven enviant. Per tant, la història s'anava desenvolupament amb les dues germanes sempre separades, una situació força curiosa ja que, a la novel·la definitiva, les protagonistes no se separen més que durant unes hores en tota la trama. Suposo que Jane Austen va haver de fer tota una tasca de reconstrucció de la història per adaptar-la a aquest canvi de format, i, a canvi, els lectors vam guanyar una de les relacions entre germanes més emblemàtiques de la literatura.

Curiosament, aquesta és l'única novel·la de Jane Austen que he vist abans en cinema (gràcies a l'adaptació que va protagonitzar Emma Thompson i dirigir Ang Lee) que llegida. Potser per això els meus records de la trama sempre estan contaminats per les adaptacions que se n'han fet i em fan creure com a certs episodis que, de fet, no existeixen a la novel·la. Em refereixo, per exemple, al "segon rescat" de Marianne sota la pluja a mans del Coronel Brandon cap al final de la novel·la, que tot i que tant l'adaptació de Lee i la que es va fer el 2008 per a la BBC ho van reproduir, no existeix en la trama escrita d'Austen.

Tot i la multitud d'adaptacions que existeixen ara i el filó d'or per al cinema i la televisió que ha estat en els darrers anys Jane Austen, l'autora no es va fer gaire rica amb aquesta primera novel·la. Tot i això, sí que es va vendre bé i en va aconseguir uns beneficis que va celebrar amb orgull. Segons el número especial que la revista Jane Austen's Regency World va publicar a principis d'aquest any, la primera edició (que es va esgotar en vida d'Austen) li va reportar 250 lliures, que després creixerien amb les vendes de la segona. La novel·la, però, es va publicar amb la mateixa Austen costejant el paper, el preu de la impremta i la publicitat, i, després de la seva mort, la seva edició es va acabar venent per només 42 lliures. Avui en dia, segurament no serà gaire difícil trobar alguna edició de Sense & Sensibility que sigui més cara que aquestes 42 lliures.

No vull acabar aquest post sense abans recordar un dels moments vinculats amb la trajectòria d'aquesta novel·la que trobo més interessants: el discurs d'Emma Thompson en guanyar un Globus d'Or el 1996 gràcies a l'adaptació que en va fer del guió, i on fa un hipotètic discurs d'agraïment a l'estil Austen.



(També hi ha la seva versió segons la Blasa, tot i que aquest ja és un altre tema molt diferent...)

La propera novel·la de Jane Austen en arribar al 200 aniversari serà Pride & Prejudice l'any 2013, una commemoració que em sembla que provocarà una mica més de soroll.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada