dijous, 8 de setembre de 2011

Una mica de cinema

Els que es passen habitualment per aquest blog ja deuen saber, ni que sigui pel costum, que setembre és un mes complicat per a una servidora entre preparar les festes i adaptar-se de nou al ritme feina (enguany més multiplicada de l'habitual) més estudis. Tot i que això no significa que ho estigui passant malament, ja que estic disfrutant com una nena petita amb el nou temari de l'art del Renaixement, preparar les festes locals és sempre un gran moment de l'any i, a més, tinc la companyia d'un dels llibres que m'està fent passant alguns dels millors moments d'aquest any lector: At Home de Bill Bryson.

Però avui no vinc a parlar de llibres, sinó de cinema. I és que tot i que jo em faci creus de la meva agenda tan apretada, el cert és que aquests dies sí que estic tenint les meves dosis de sofà i cinema intensiu a la televisió (gràcies a la mai prou valorada Sexta 3) i també alguna que altra escapada al cinema de veritat. Així que és hora de posar-se al dia.

Per començar, la darrera pel·lícula que hem pogut veure al cinema ha estat La boda de mi mejor amiga (no confondre amb la mítica La Boda de mi mejor amigo) o Bridesmaids en la seva versió original. Reconec que és un film que vaig anar a veure sense refiar-me'n gaire; bàsicament, va ser una proposta de l'acompanyant, i crec que després de la confusió a què el vaig sotmetre amb la darrera pel·lícula de Harry Potter, li dec uns quantes encara que realment no estigui convençuda.

El que em feia por d'aquesta pel·lícula és que fos la típica pel·lícula americana o bé ensucrada o bé barroera i que a mi no em fa gràcia. Perquè reconec que sóc de les poques persones al món que no li va fer gens de gràcia Algo pasa con Mary, així que em temia alguna cosa així. Però la veritat és que em va sorprendre gratamanet: tot i que el film té els seus tòpics (i un moment escatològic que és millor no combinar amb les crispetes, però que resulta divertit al cap i a la fi), trobo que també és original en molts dels seus plantejaments i que, a més, està ben fet i interpretat. A més, sempre em fa gràcia uns americans que es foten una mica de la típica boda, que sembla un sacrament absolutament institucionalitzat en la ficció nord-americana. D'altra banda, el film té la curiositat que em va permetre retrobar-me amb l'actriu que interpreta a Sookie a la sèrie Gilmore Girls, Melissa McCarthy en un paper força diferent, cosa que em va fer certa gràcia.

Passant a les meves llargues tardes de cinema intensiu a La Sexta 3, he de parlar de tres d'aquells títols que portava pendents tota la vida i que mai havia acabat de veure. El primer d'ells és Amadeus, dirigida per Milos Forman i que adapta el musical en què s'explica la vida de Mozart i, sobretot, la seva rivalitat amb Salieri (tot i que el pobre Salieri no va ser pas l'enverinador que aquí pinten, però vés per on, així van quedar les coses en el món de la ficció...). M'agrada molt la forma de dirigir de Milos Forman (de fet, la seva versió de Hair és una de les meves pel·lícules preferides). Crec que té una forma de explicar la trama que fa accessible i entretingut qualsevol tema, i trobo que amb aquest film ho aconsegueix amb escreix. Amb l'afegit, és clar, de la seva banda sonora, que és evidentment magnífica.

Un altre clàssic pendent va ser L'apartament de Billy Wilder. Sí, no l'havia vist mai, i aprofitant un cicle de Billy Wilder que hi ha hagut aquest estiu a La Sexta 3 vaig poder expiar els meus pecats. Em va semblar una pel·lícula divertidíssima, i en què sobretot em va encantar la Shirley McLaine. No puc dir més que si algú com jo encara no l'ha vista, que corri a fer-ho!

I el tercer clàssic pendent: Vacaciones en Roma, de William Wyler, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Em va agradar molt, i crec que recordaré la seqüència final molt de temps. Però és aquí on he de fer la confessió freak. I és que probablement un dels meus films preferits de tota la vida (ja anireu veient que en tinc una llista llarga d'aquests) sigui Only You, una pel·lícula amb Marisa Tomei i el meu adorat Robert Downey Jr que té lloc a diferents escenaris d'Itàlia, entre ells Roma. En aquest film, de fet, ja sabia que fan alguna referència literal  a Vacaciones en Roma, però veient el clàssic em vaig adonar que entre els dos films hi ha molts gestos de complicitat. Hi ha (i aquesta ja la coneixia) la famosa escena de la Bocca della Verità (a Vacaciones en Roma és on creen el mite turístic, a Only You simplement el recreen), però descobrint el film de Wyler en vaig anar descobrint més. Per exemple, els dos protagonistes comparteixen cognom (Bradley, tot i que aquest no sigui el real del personatge de Robert Downey Jr, és bàsic per a la trama). Però on veritablement em vaig espantar del meu nivell de freakisme (i em va fer pensar que potser havia vist certa pel·lícula massa vegades) va ser quan vaig descobrir que en tots dos films les dues parelles discuteixen sobre l'autor d'un poema: a Vacaciones en Roma entre Keats i Shelley, i a Only You entre Goethe i Rilke (si cliqueu a l'enllaç, és a partir del minut 1:02, i si aneu cap al 3:50, vereu també la seva versió de la Bocca della Verità).

Deixant de banda els apunts mentals, Vacaciones en Roma és un film que val molt la pena veure. A mi, personalment, em va fer venir moltissimes ganes de tornar a veure Only You, però això probablement només sigui algun virus personal meu que m'hauré de tractar algun dia...

3 comentaris:

  1. Nenaa!! Veig que no pares!! I quina enveja això d'obrir llibres nous! Jo crec que sóc un bitxo raro perquè m'encantava anar a comprar els llibres nous a principis de setembre i mirar-me què faríem en el nou curs i forrar-los... :P
    Jo no rebré llibres, però també començaré curs aquest any ^^
    I volem veure fotos dels trabucaires, eh? Jo, en quant les rebi, posaré les que m'han fet avui portant el kimono per a l'actuació de tsuzumi ^^

    ResponElimina
  2. Ai, i jo que sempre he odiat forrar els llibres!! Comprar-los i fullejar-los, mai, però!

    Fotos dels trabucaires ja et dic jo que per aquí no n'hi haurà. Les hauràs de negociar per una altra banda :P (i t'asseguro que no són tan glamouroses com les que et fas tu amb un kimono).

    ResponElimina
  3. Jo, glamourosa?! Però tu has vist les que em fan quan toco els timbals?! QUines pintes, per l'amor de Déu!! I bé, ja negociaré per l'Skype (^_-)

    ResponElimina