dimarts, 20 de desembre de 2011

Londres: odissea a l'aeroport i Wicked

Suposo que quan un es dedica a viatjar força sovint, és una qüestió de probabilitats que algun cop li toqui viure una odissea a l'aeroport per culpa de vagues, endarreriments o cancel·lacions. I a nosaltres ens va tocar pagar la nostra quota de mala sort el passat cap de setmana amb l'inici de la nostra mini-escapada a Londres. Esperem, però, que amb això ja haguem restablert l'equilibri còsmic i la bona sort pel que fa a aeroports i sortides de vols es recuperi de cara a la segona part del nostre Nadal viatger.

Divendres al matí havíem d'agafar el nostre vol cap a Londres, on vam estar fins diumenge a la tarda. En principi, havíem de volar fins a Luton (la tornada era des de Gatwick), però, tal i com ja deien les previsions dies abans, la neu va fer acte de presència a Anglaterra de bon matí i aquest aeroport va ser un dels damnificats. Resultat: el nostre vol, que havia de sortir a les 11.30h de Barcelona, a l'hora d'embarcar encara ni havia sortit de Londres per venir-nos a recollir. En principi, quan només es preveia un retard d'un parell d'hores, ens ho vam prendre amb filosofia: esmorzar en una cafeteria (tot i que a la Terminal 2 cada cop és més complicat trobar un lloc on menjar que estigui obert!), esperar pacientment a la sala d'espera, consultar l'estat dels aeroports a través del Twitter... A les 12h, però, ens avisen que la cosa va per llarg, i ni tan sols ens garanteixen que el vol hagi de sortir. Propera informació, a les 15h. Horror, perquè just per aquella nit tenim entrades comprades per veure el musical Wicked, i l'obra comença a les 19.30h. Si la cosa s'allarga molt, perdem les entrades i els diners.

Quan anem a recollir els vals per dinar a l'aeroport amb què et compensen les companyies aèries el retard, una viatgera que parla nerviosa amb la treballadora de la companyia (Easyjet) ens dóna una idea: els vols a Gatwick estan sortint a l'hora, i n'hi ha un a les 14h. Si hi ha places lliures, potser ens canviaran els bitllets. Així que agafem les maletes de cabina amb què carregàvem i sortim corrents: sortim del mòdul C de la T2, recorrem tota l'àrea de sortida del mòdul B, de nou anem pel carrer fins al check-in d'Easyjet, i, oh meravella, queden llocs lliures al vol de Gatwick i ens els canvien sense cap cost. A més, els vals del dinar ens continuen servint, així que els tres quarts d'hora que ara ens queden per poder embarcar els dediquem a menjar una mica més tranquils, tot i que amb l'ull posat al Twitter per veure si els retards es contagien finalment també a Gatwick.

Per sort, el vol surt bé i ens enlairem per fi de Barcelona rumb a Londres. En aquell moment, el nostre vol inicial a Luton està previst que surti, com molt aviat, a les 17.30h. Quina sort que hem tingut! Tres hores després de l'inicialment previst arribem a l'aeroport de Gatwick. Tenim temps d'arribar al teatre, però més val no encantar-se, així que ens deixem una petita part del nostre ronyó als trens del Gatwick Express, que ja comprem a l'avió per estalviar temps, i sortim corrents cap a l'hotel. Portem les  Oyster card ja de casa (no les vam retornar ara fa cinc anys, i oh sorpresa, encara funcionen), així que hi afegim noves lliures per reactivar-les i agafem el metro fins el nostre hotel. Aquest cop hem de dir que estem força contents de l'hotel escollit, The Euro Hotel: tot i que car, era una de les les millors ofertes de Booking, i està molt cèntric (cinc minuts caminant des de Kings Cross), però en una zona tranquil·la i sense trànsit. Amb esmorzar anglès inclòs (no el millor que he pres mai, però sí correcte) i habitacions netes.

Sense gaire més temps que per fer una ullada ràpida a l'habitació, tornem a enfilar cap a l'Apollo Theatre, on aquella nit tenim entrades per Wicked. Tot i la crisi del matí, de fet a Londres no neva i tan sols ha caigut una mica d'aigua-neu al matí. Això sí, fa força fred, vent i plovisqueja; de fet, es va passar tot el cap de setmana plovisquejant. Tot l'estrès i incomoditat del dia, però, se m'oblida quan ens plantem davant de la façana del teatre, tota tenyida de verd en honor a la protagonista de Wicked.

Encara ens queda, però, un pas previ abans de poder entrar: sopar alguna cosa, ja que estem absolutament famèlics després de tot el dia voltant. Amb els pubs de la zona absolutament a rebentar, acabem refugiant-nos en un restaurant Giraffe (ja havíem provat aquesta cadena en algun aeroport, tot i que no recordo exactament ni quin ni quan). És una mica més car que menjar en un pub, però el menjar és força bo i el servei ràpid.

Tant d'estrès, i finalment podem seure a les nostres butaques al teatre deu minuts abans que comenci l'obra. Fa anys que tinc moltíssimes ganes de veure Wicked, i sempre que havia tingut oportunitat física de fer-ho no ho havia fet per algun motiu, així que per fi puc deixar enrere l'estrès i disfrutar.



Per qui no la conegui, Wicked és una especìe de precuela de El Mago de Oz en què explica la vida de les dues bruixes que apareixen a la mítica pel·lícula: Elphaba, la bruixa dolenta de l'Oest (que m'agrada molt més en l'embarbussament del seu nom en anglès, Wicked Witch of the West) i la bruixa bona del Nord, Glinda. Bàsicament, intenta explicar perquè la bruixa dolenta ha arribat a ser tan malvada, i, en certa forma, rehabilitar-la respecte de la seva maldat sense fi de la pel·lícula. De l'argument no en parlaré gaire en aquest post, ja que fa poc em vaig acabar la novel·la en què es basa (molt lliurement, aviso) el musical, i quan en faci el preceptiu comentari abans d'acabar l'any ja en parlaré amb més detall.

He de dir que el musical em va agradar molt més del que m'esperava; coneixia algunes cançons (les més populars, Defying Gravity o Popular), però com a espectacle és molt divertit i espectacular. L'escenografia és preciosa, la història és senzilla de seguir (tot i que quan un en llegeix el resum a la wikipedia pensi el contrari) i les dues actrius protagonistes, especialment Rachel Tucker (que fa el paper d'Elphaba a Londres) em van agradar moltíssim. No és que Wicked sigui una obra mestra, sinó simplement un musical que funciona molt bé com a tal, tot i que sigui a costa de deixar de banda molts dels elements més interesants de la novel·la en què es basa.

L'experiència, evidentment, va acompanyada dels costums dels anglesos a l'hora d'assistir al teatre. Sempre em fa molta gràcia veure'ls amb les tasses de cafè per emportar, els gots de vi o cervesa o les capses de pastissets asseguts a la seva butaca. I és que dubto que a Barcelona et deixin passar a dins d'un teatre ni que sigui un got de l'Starbucks a la mà! I no em deixa de sorprendre que la gent s'aixequi a mitja obra per anar fins al bar a aconseguir més beguda, o, fins i tot, fer-ho en el moment culminant del musical, al final del primer acte. Nosaltres ens vam moderar durant l'obra, però en l'entreacte vam cedir a la temptació de comprar-nos els tradicionals gelats que es venen a platea i que, tot i el fred que feia fora, ens van sentar de meravella.

Satisfets de l'obra, vam dirigir-nos finalment cap a l'hotel amb la intenció, ara sí, d'estar-hi com a mínim vuit hores sense presses ni estrès. Evidentment, quan ens vam estirar vam caure morts de son després d'un dia amb un principi complicat, però amb un final d'allò més bo.

Properament, la crònica del segon dia de la mini-escapada a Londres...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada