dilluns, 3 de setembre de 2012

Nunca me abandones (Kazuo Ishiguro)

Diuen que tots els blogs passen per una crisi de tant en tant, i suposo que després d'un any realment complicat laboralment parlant, és normal que a aquest li toqués passar la seva part d'hivernació. I tot i que hagi hagut d'esperar-me a què els percentatges d'humitat en l'ambient baixin a nivells tolerables per a les meves connexions neuronals, he de reconèixer que aquest petit descans m'ha vingut bé per tornar a trobar les ganes d'escriure, tornar a ser la somiadora desperta que sempre m'ha definit i, en definitiva, reprendre aquest raconet amb encara més ganes.

Només hi ha una cosa que m'ha fet especialment pena d'aquest llarg parèntesi: i és que el llibre que va quedar pendent de ser comentat aquí és un dels que més m'ha agradat en tot el que portem d'any, i un dels que tenia més ganes d'analitzar. Malauradament, amb tants mesos de pel mig, ara el meu comentari no serà ni de bon tros tan fidel al que vaig sentir en arribar a la seva última plana, però espero com a mínim fer-li una miqueta de justícia.

Nunca me abandones (que vaig llegir en castellà per circumstàncies; m'encanta com sona el seu títol original en anglès, Never Let Me Go....) és la segona novel·la de Kazuo Ishiguro que llegeixo. Aquest autor d'origen japonès però britànic de nacionalitat ja s'havia creuat en el meu camí fa força anys amb Los Restos del Día, la seva obra mestra i la que li va fer aconseguir el prestigiós premi Booker. Recordo ben poca cosa d'aquesta primera trobada (quan parlo de força anys, probablement m'estic referint a la meva època d'estudiant a  l'institut, tot i que caldria revisar els arxius de certa biblioteca municipal per poder fixar-lo clarament), però sí que recordo que el to, la vida dels personatges, les seves converses.... em van impactar força.

Tot això ho vaig tornar a trobar a Nunca me Abandones, un llibre que és, però, radicalment diferent pel que fa a la seva temàtica a Los Restos del Dia. O potser no tan radicalment diferent. El cas és que jo em vaig apropar a aquesta obra pensant-me que es tractava d'una novel·la relativament realista, de personatges, de maduració d'aquests personatges.... I de fet ho és. Però també és cert que hi ha moltes possibilitats que us trobeu aquest llibre sota l'etiqueta de ciència-ficció.

No entraré, però, a detallar el perquè d'aquesta etiqueta que a mi certament em va impactar. Perquè jo no tenia ni idea d'aquest gir argumental (tot i que des del principi saps que alguna cosa no encaixa en un univers realista), i una de les coses que més em van agradar de la seva lectura és com ho vaig anar descobrint, poc a poc. Així és que el meu consell és que us enfronteu a l'obra amb aquesta mateixa innocència, deixant que Ishiguro us porti al seu terreny; per algun motiu no us desvetlla el secret fins ben avançada la narració, i us intenta situar en la mateixa confusió en què viuen els personatges principals.

La història se centra en un triangle d'amics, que evoluciona fàcilment cap a l'amorós, entre Kathy (la narradora), Ruth i Tommy. Tots tres viuen en un estrany internat a una Anglaterra que sembla real, però que alguna cosa ens indica que es troba en un univers paral·lel al nostre. Reben una educació centrada en explotar la seva creativitat, aïllats del món real, amb un futur ben estrany al seu davant...

A partir d'aquí, i amb uns elements de ciència-ficció com a excusa, la novel·la el que fa és parlar-nos dels humans: Què ens fa humans? Com es manifesta la nostra ànima? Pot l'amor salvar-nos del sofriment? Preguntes totes elles que es van instal·lant en la nostra ment gairebé sense adonar-nos, a través d'aquesta mirada tan aparentment passiva de la Kathy...

Nunca me Abandones és un llibre que aconsegueix impactar també perquè, igual que ja em va passar a Moon Tiger, és extremadament trist. Curiós que últimament els llibres que més m'agraden són els que tenen aquest to. Seran símptomes de fer-se gran...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada