Death comes to Pemberley (P.D. James)

No sóc gaire fan de llegir seqüeles de novel·les de Jane Austen, i generalment tan sols cedeixo a la curiositat un o dos cops cada any, amb algun dels llibres gratuïts que vaig aconseguir en la promoció d'una editorial, i quan necessito llegir alguna cosa lleugereta per evadir-me. Però enguany hi va haver un títol que no em vaig poder resistir a llegir immediatament: Death Comes to Pemberley (publicat també en castellà com La muerte llega a Pemberley de Ediciones B), de l'escriptora britànica de misteri P.D. James.

El que més em va cridar l'atenció d'aquesta obra és que no es tracta d'una seqüela escrita per un escriptor desconegut o per un especialista en aquest subgènere de les seqüeles / preqüeles, sinó que estem davant d'una novel·la escrita per una escriptora prestigiosa, amb un catàleg immens de novel·les de crim i misteri al seu darrere, i que als 90 anys no va poder resistir la temptació d'homenatjar un llibre favorit. No havia llegit res de P.D. James abans (no sóc gaire seguidora tampoc del gènere del misteri), però l'emboltori em feia irresistible donar-li una oportunitat, a més que la seva publicitat gairebé em va perseguir de forma obsessiva durant tot el viatge a Londres del mes de desembre passat.

L'acció ens situa uns anys després del matrimoni dels dos protagonistes d'Orgull i Prejudici, Elizabeth  i Mr. Darcy, el dia abans de la celebració del ball anual de la gran mansió de Pemberley. L'aparent tranquil·litat es veu trencada per l'arribada de la germana petita d'Elizabeth, Lydia Bennett, que apareix a l'escena histèrica declarant que acaben d'assassinar el seu marit, George Wickham.

No us explicaré res més de l'argument per no xafar-li la història a ningú, però ja us avanço que en el desenvolupament de la història us trobareu algun petit gir que fa canviar les coses respecte aquest resum que t'expliquen a la sinopsis pública de la novel·la. A partir d'aquí, P.D. James se centra en allò que ella sap fer, que és explicar una història de misteri, però amb un petit problema, que crec que és el que fa que li falti una mica de salsa a l'obra: en l'època d'Orgull i Prejudici no tenim policies ni detectius privats, i tota la investigació recau en uns magistrats (entre ells, Darcy) que probablement no podrien estar més lluny de les tasques que associem amb un investigador.

Tot i això, aquesta és una novel·la entretinguda, que es pot llegir com una seqüela sense que us avergonyiu del seu estil o dels seus girs argumentals, i en què destaca especialment el creixement que P.D. James dóna al personatge de Darcy, amb una interpretació personal de la creació d'Austen. Malauradament, el millor personatge de l'obra original, Elizabeth, veu molt retallat el seu protagonisme i fins i tot esdevé un personatge certament avorrit i gris en aquesta obra.

Tot i que he de reconèixer que m'esperava més d'aquesta combinació d'Austen i P.D. James, probablement aquesta lectura em permeti avançar l'escenari que viurem l'any vinent, en què Orgull i Prejudici celebrarà els 200 anys de la seva publicació, i estic segura que ens trobarem a les llibreries amb moltes obres associades als seus personatges i context.