¡Llama a la Comadrona! (Jennifer Worth)

Lluint una panxeta de quatre mesos el passat Sant Jordi em va ser impossible resisitir-me a comprar aquesta novel·la, la primera d'una sèrie de llibres en què Jennifer Worth relata la seva experiència com a llevadora a l'Anglaterra dels anys cinquanta, i molt popular ara per l'adaptació televisiva que se n'ha fet i que també es pot veure al nostre país (diria que a Telecinco, tot i que amb les bondats de Movistar TV ara me l'he trobat a múltiples canals). Per sort, la realitat de les dones que parim en ple segle XXI és molt diferent de la que relaten a aquesta novel·la (tot i que he de dir que alguns dels avenços que s'hi plantegen em van sorprendre pel fet que ja s'apliquessin fa 60 anys), però la curiositat de futura mare em va fer devorar aquest llibre.

El primer avantatge d'aquesta novel·la és la seva estructura: la història s'explica en capítols breus, generalment amb principi i final propi, en què se'ns relata la història d'una dona en concret i el seu embaràs i part, tot i que de vegades les històries segueixen altres fils, com el perfil d'alguna de les seves companyes llevadores o de les monges amb les quals conviu la protagonista i que són les propietàries de l'hospital que ofereix l'atenció domiciliària a les dones en part. I el millor és sens dubte aquests capítols amb principi i fi propi, que ens endinsen en històries curioses com la del matrimoni amb una quinzena de fills que ni són capaços d'entendre's ja que parlen idiomes diferents, la del bebé prematur que sobreviu gràcies al pit de la seva mare, etc.

D'altra banda, però, se'm va fer menys interessant les històries més llargues que apareixen al llarg de la novel·la, com el d'una prostituta que ocupa diferents capítols, i que trobo que acaben avorrint a l'allargar-se massa i a l'allunyar-se de l'activitat diària d'una llevadora, que és el que a mi em cridava l'atenció. Això sumat a què l'estil literari no em va acabar de fer el pes; potser és la meva mandra, però trobo més interessant seguir la sèrie que no llegir la novel·la, tot i que això sigui una cosa que potser canviï en els següents volums. Uns llibres, però, que de moment no em criden tant l'atenció com per buscar-los i llegir-los. Ni tan sols amb aquesta mania de l'autora d'anar deixant anar petites gotes de la seva història personal prèvia i rerefons romàntic sense concretar-nos res (aquell home que va estimar i que va haver de deixar traumatitzant-la tant...). Detalls que, de fet, durant la lectura em van molestar una mica: és un recurs més de sèrie televisiva que no de novel·la, sincerament.

Tot i això, si teniu ganes d'una lectura ràpida, agradable i de to molt femení, i especialment si teniu un bebé en camí i no sou d'aquelles que ni volen sentir la paraula "part", és una bona recomanació. Ni que sigui per donar gràcies per la invenció de l'epidural...