Star Wars VII: El Despertar de la Fuerza

Feia temps que no parlava de cinema per aquí, i és que no us exagero si us dic que feia gairebé tres anys que no trepitjava un cinema. Falta de temps, de cangurs i de pel·lícules que de veritat em fessin moure el cul han provocat aquest buit. El canvi, però, havia d'arribar amb l'esperada estrena del nou capítol de Star Wars, en aquest cas la continuació després dels fets de la trilogia original, que es van concloure el 1983 (l'any que jo vaig néixer, per cert!) amb El Retorno del Jedi.

Per començar i que ningú s'espanti, parlaré primer de la pel·lícula sense spoilers. Tot i que també us dic que, malgrat aquesta obsessió perquè no es difonguin els detalls del que passa al film, tot i ser agraït, no és pas tan important com us poden fer pensar. Vaja, jo vaig anar amb por que seria una d'aquelles pel·lícules que no valen res si saps la revelació final, però no, ni molt menys.

Tot i que no en faci gala, sóc molt fan de Star Wars. Potser influenciada perquè el meu germà n'és molt fan, i d'adolescents ens acompanyàvem molt en les nostres obsessions frikis. Vaig veure tota la trilogia original als cinemes quan es va reestrenar amb les versions remasteritzades (i la vaig disfrutar moltíssim!), també vaig veure la segona trilogia (la preqüela dels episodis I, II i III) al cinema, tot i que amb resultats un pèl més decepcionants. Una de les meves possessions més preuades són dos ninots de goma de C3P0 i R2D2 que em van comprar de petita a canvi de no plorar en successives visites al metge (per cert, el meu C3PO va perdre un braç molt d'acord amb el to de la saga!). I he arribat a l'estrena de El Despertar de la Fuerza en plena febre Star Wars gràcies al canal temàtic que hem tingut fins fa poc a Movistar Plus, i que emetia exclusivament les sis pel·lícules i documentals. Les hem tornat a veure totes, així que arribàvem amb les referències ben fresques.

Recuperar l'esperança

El millor d'aquest episodi VII de Star Wars és que recuperem l'esperança que amb la nova trilogia podrem tornar a disfrutar d'Star Wars. He notat que entre els que l'han vist hi ha dues escoles irreconciliables: o l'adoren o l'odien, i jo em situo en el primer grup, amb algunes reticiències, clar. El film dóna mostres d'una història ben explicada i sap mantenir el ritme: t'enganxa des del principi i no es fa llarga tot i superar les dues hores de metratge. I això ja és un gran mèrit que la trilogia de la preqüela va ser incapaç d'aconseguir, donant mostres de com no s'ha d'explicar una història.

L'odi visceral de part del públic trobo que està relacionada amb les expectatives que genera una seqüela que arriba 32 (!) anys després de tancar-se la trilogia original. Els fans més acèrrims han pogut imaginar-se milers d'escenaris, hi ha molta literatura generada al seu voltant, i és molt díficil assumir que els escenaris que desitges acabin per no complir-se. Tot i aquesta frustració, aquest film és objectivament millor que els Episodis I, II i III, així que, per mi, això com a mínim és una  notícia excel·lent.

El que més em va agradar, i em provocava reticències abans de veure-la, és com encaixarien els nous personatges de la saga, que són bàsicament la misteriosa Rey, el soldat imperial penedit Finn, el pilot Poe, el "dolent" Kylo Ren i el robot BB-8. Per exemple, just abans d'apagar-se les llums m'enrecordo que vaig comentar que tenia els meus dubtes que BB-8 em fes oblidar el meu adorat R2D2 (si mai reviseu la saga original, veureu que R2D2 és el veritable heroi de les pel·lícules i el deus ex-machina de pràcticament totes les escenes clau). La primera escena de BB-8 i tres bips després, ja n'estava enamorada.

I una cosa similar succeeix amb tots aquests nous personatges: amb tan sols unes poques escenes, fan que vulguis saber més d'ells i estiguis encantada d'acompanyar-los al viatge. I potser els  qui ho tenien més difícil, la protagonista Rey i el paper fosc de Kylo Ren, ho superen amb nota intentant omplir els buits de Luke Skywalker i Darth Vader, respectivament. Cosa que, recordem, la preqüela va ser incapaç d'aconseguir per culpa, sobretot, d'un guió dolent.

Les referències fan gràcia, però...
Com que venia d'haver vist fa poc les pel·lícules de la trilogia original i de la preqüela, vaig poder caçar moltíssimes de les referències,sobretot a la saga original i, especialment, a la primera pel·lícula (Episodi IV A New Hope). I no són sols petites escenes que ho recorden, sinó que El Despertar de la Fuerza fins i tot copia estructures narratives i seqüències. Cosa que està bé (les dues trilogies anteriors de fet també segueixen un cert paral·lelisme matisat en els esdeveniments que expliquen), que em va fer molta gràcia i que m'anima a seguir veient-la per trobar  més sorpreses, però que també té un perill. És potser tan homenatge que acaba sent un remake? La resposta la tindrem al següent episodi, que s'ha d'estrenar la primavera de 2017, tot i que la força i la connexió creada amb els nous personatges crec que em dóna esperances que se sabrà superar aquest risc. Digueu-me optimista. Si es mantenen els paral·lelismes, però, l'Episodi VIII haurà de ser el millor film dels tres i el més fosc, i aquest sí que és un repte difícil d'acomplir.

Una de les referències més clares és el retorn dels tres personatges protagonistes de la trilogia original: Harrison Ford (Han Solo), Carrie Fisher (Leia) i Mark Hamill (Luke). I tot i que em fa molta il·lusió que hi siguin, he de dir que les interpretacions deixen molt a desitjar (a excepció de Chewbacca. Ell sempre està sublim). De Hamill hauré d'esperar al següent episodi per decidir-me (també estic cegada perquè Luke Skywalker és un dels meus personatges preferits del cinema així en general), però Fisher i, sobretot, Ford, no actuen gens bé. Vaig poder veure-la en versió original i hi ha moments molt al límit. I cap dels dos actua de forma excel·lent a la trilogia original (opinió impopular, però vegeu Han Solo en versió original i us adonareu que Harrison Ford no és gaire bon actor), però aquí estan encara més encarcarats.

En definitiva, un film entretingut, de crispetes, sí, però no és això del que va Star Wars? El pas a les mans de Disney no suposa un to infantil gaire exagerat (el que hi ha també hi era a la trilogia original), i el diàleg és força decent. Continua sense agradar-me aquests comentaris "divertits", els chascarrillos tan de moda al cinema de Hollywood últimament (es veu que les seqüències de tensió estan prohibides sense comentaris humorístics), però encara s'encaixa prou bé.

I ara, si m'ho permeteu, parlaré amb alguns spoilers d'alguns elements del film que trobo destacables. Feu el tomb si no voleu saber res més...

Preparats?

Repeteixo que em sorprèn l'obsessió per mantenir en secret els spoilers del film després de descobrir que, per mi, no són pas claus. El principal fet de la pel·lícula, la mort de Han Solo, no em va sorprendre. Esperava la mort d'un personatge clau de la trilogia original, i crec que era previsible que fos aquesta. I amb el mal paper de Ford, gairebé desitjable.

La relació de Kylo Ren i la família Skywalker (és fill de Leia i Han Solo) també és un altre dels secrets, però es rebela ben aviat al film.  A la primera seqüència ja ens donen pistes, i abans de l'equador ja tenim clara quina és la seva família. Era esperable també.

R2D2! :)

Tanta expectativa per als spoilers em va fer "enfadar-me" relativament perquè el gran misteri del film, de qui és filla la protagonista Rey, no arriba a rebelar-se. Però al mateix temps és l'element que em fa venir més ganes de poder veure l'Episodi VIII. Trobo que el film deixa moltes pistes i paral·lelismes per poder relacionar-la amb Luke Skywalker. Personalment, desitjo que sigui la seva filla, com tot sembla apuntar, ja que encara em permetria simpatitzar més amb ella. Però caldrà veure com es resol, tot i que espero que no esperin massa per fer-ho.

Del següent episodi tinc ganes de veure com es desenvolupa el paper de Luke (que no diu ni una sola paraula en tot el film, apareixent sols a l'escena final i funcionant com una absència inquietant durant tota la resta del metratge) i si Hamill serà l'excepció i actuarà una mica millor que els seus companys de la trilogia original. També com evoluciona el Costat Fosc, amb els dubtes de Kylo Ren (adoro el treball que fa Adam Driver) i el seu líder suprem, Snoke, que no veig gaire clar que s'hagi hagut de generar per ordinador. I també espero veure el costat fosc de Rey, perquè precisament els dubtes i aquest fràgil equilibri entre la llum i la foscor són la gràcia dels Skywalker, i el motiu que els protagonistes siguin ells i no els immaculats Ken Obi. Això si ella és una Skywalker, clar. Que si no ho és, espero que també hagi d'assumir el mateix repte o ens avorrirem massa aviat d'ella!

;-)

Landline (Rainbow Rowell)

Tenia moltes ganes de llegir alguna novel·la de Rainbow Rowell, una autora nord-americana molt coneguda pels seus treballs per a literatura juvenil (allò que en anglès se li diu Young Adults). Landline, però, és una novel·la dirigida al públic adult, i que se centra en la crisi de parella de la protagonista, una guionista televisiva que ha viscut tota la vida a l'ombra del seu company de feina i millor amic/amor platònic des de la universitat, i el seu marit, un home reservat que va optar per deixar la vida professional de banda per cuidar dels dos fills de la parella.

La història parteix d'una premissa força realista, però que relliga amb un element fantàstic. Per una banda, els protagonistes (Georgie i Neal) es veuen a la vora del divorci després que la feina d'ella l'obligui a quedar-se a Los Angeles per Nadal i no anar a casa dels pares de Neal, a Omaha, com tenien planejat. Ell, en un esclat de crisi matrimonial amb el pas de la vida professional com a catalitzador (situació que crec que moltes parelles, per desgràcia, s'hi poden sentir identificades), decideix marxar sol amb els nens a Omaha. Sola a Los Angeles, Georgie entra en una espiral depressiva, i no sabem si per un element fantàstic o pura alucinació seva, a través d'un telèfon a casa dels seus pares aconsegueix posar-se en contacte amb en Neal. Però no amb el Neal del seu temps present, sinó amb el Neal de quinze anys enrere, també desplaçat a Omaha en una crisi de parella que, llavors, va acabar amb la decisió de demanar-li matrimoni.

A través d'aquest enllaç amb el passat, Georgie reavalua tota la seva relació de parella, com va conèixer en Neal i el paper que ha jugat en la seva vida el seu company de feina, Seth, que sembla el convidat platònic en el triangle amorós que envolta com una ombra la protagonista. De fet, les trucades amb el passat no funcionen tant com a catalitzador de l'acció, sinó que són l'excusa original de l'autora per fer fluir les reflexions de la protagonista que, segurament, sense aquest telèfon màgic també haguessin tingut lloc. Tot fins que Georgie pren una decisió final sobre què vol fer amb el seu matrimoni.

La història de Landline és, deixant de banda l'element fantàstic del "viatge" al passat, poc original. Però si una cosa està clar és que Rainbow Rowell sap explicar històries, fer-les entretingudes i enganxar l'espectador. Armes, totes elles, indispensables si ets una estrella de la literatura juvenil. I tot i que hi ha coses de la història que m'acaben grinyolant (el procés emocional de Georgie no s'acaba d'entendre, igual que costa simpatitzar amb la parella protagonista, i molt menys amb el sediciós Seth), la novel·la es llegeix molt bé i resulta molt entretinguda. En aquests temps en què em costa més acabar els llibres, aquesta em va durar un sospir, cosa que segurament em farà repetir amb l'autora. I m'agrada, també, com plasma alguns dels problemes de la vida de parella que sembla que les novel·les, i més les de consum massiu, no volen tocar. Està clar que en una parella sempre es fan sacrificis, un ha de recordar de tant en tant la necessitat de lluitar per l'altre, i, sobretot, cal saber comunicar, cosa que, telèfons màgics i tot, és un dels grans problemes dels protagonistes.

Quines reserves hi mantinc? No m'agrada, i menys venint d'una dona escriptora, que sigui precisament la vida professional de la dona la que fa saltar l'espurna de la crisi matrimonial. Que passa també en la vida i que en aquest cas hi ha altres coses de fons en la crisi, sí, però amb la situació al revés i protagonitzada per un home, seria difícil imaginar aquest plantejament. I m'agrada menys perquè, al final, l'autora sembla que menyspreï aquella feina per la qual Georgie sacrifica un Nadal amb la seva família. Potser hi hauria hagut altres formes de fer patent el conflicte? Segurament sí, i si el protagonista hagués estat Neal, el més probable és que s'hagués fet.