The Wizard of Oz (El Màgic d'oz) va ser el darrer llibre que vaig poder afegir a la llista de llibres llegits el 2015, i un pas més endavant en el meu repte de The Classics Club (si no saps de què parlo, pots llegir de què va aquest repte aquí). Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre ja que el film del mateix nom, estrenat el 1939, és una pel·lícula que va marcar la meva infància, però, a més, l'univers creat al seu voltant en la cultura popular també m'atreu molt, com demostro a les meves crítiques del musical Wicked i del llibre en què es basa, de Gregory Maguire.
El primer que sorprèn en llegir la novel·la és que la història és molt diferent de la que s'explica a la pel·lícula. I tot i que hi ha elements que potser tenen més sentit en el format novel·la (la història dels tres personatges que acompanyen a Dorothy pel país d'Oz, és a dir, l'home de llautó, l'espantaocells i el lleó, és el principal exemple), en general, he de dir que trobo més rodona la interpretació de la història que fa la pel·lícula. Potser és el costum, o potser és que el llibre crec que és massa infantil per descobrir-ho en etapa adulta (un altre tema és tornar-hi si el vas llegir de petit). O potser senzillament no el vaig llegir en el millor moment mental.
Les aventures de Dorothy per trobar el Màgic d'Oz i aconseguir que aquest l'ajudi a tornar a casa seva a Kansas són molt més variades que a la pel·lícula. El principal és el fet que el principal antagonista a la versió per la pantalla gran (la Bruixa Dolenta de l'Oest) aquí no és més que un personatge secundari que protagonitza una petita part de l'acció. Cosa que trobo trista perquè aquest és el millor personatge del llibre i, com a mínim en aquesta història, no es desenvolupa gens (no sé si en la dotzena de llibres més que va escriure Baum sobre l'univers d'Oz hi té més protagonisme). Així, de fet, la pel·lícula se centra en una de les peripècies que han de viure els protagonistes per aconseguir que el màgic els doni el que volen, mentre que a la novel·la es troben moltes més dificultats, i algunes fins i tot amb resultats més cruents que els que apareixen a la gran pantalla.
Mentre que a la pel·lícula tota l'aventura acaba sent un somni de la petita Dorothy (per tal de deixar-nos ben clar a tots que hem d'obeir als adults que ens cuiden i no fugir de casa, ja que, al cap i a la fi, there's no place like home), a la novel·la totes les aventures a Oz formen part de la "realitat" i, de fet, Dorothy hi torna a les novel·les que Baum va escriure com a seqüeles (com a mínim, a la següent). I igual que el personatge de la Bruixa Dolenta de l'Oest (batejada com Elphaba per Maguire) creix al film, també ho fa la bruixa bona, Glinda, que a la novel·la tan sols apareix al final de la història, i no actua com a protectora perpètua de la protagonista com passa a la pel·lícula. Cosa que evita la situació com a mínim estranya del film, en què Glinda envia a Dorothy a tot un seguit d'aventures que li poden costar la vida per dir-li al final.... que la capacitat de tornar a casa la tenia ella soleta des del principi (Gràcies, Glinda).
I la diferència més important i més icònica de totes: les sabates que Dorothy hereta de la Bruixa Dolenta de l'Est no són vermelles, sinó platejades!!! Reconec que aquesta és la diferència que més em va costar acceptar. I entenc que en plena exhibició del color a pantala, al Màgic d'Oz les canviessin de color. I perquè són més maques, això també.
Malgrat que no deixa de ser un llibre infantil, crec que El Màgic d'Oz és un llibre imprescindible en tota repassada de clàssics, així que us recomano que el poseu a la vostra llista. Jo continuo preferint la pel·lícula, però va ser interessant descobrir l'origen d'un fenomen cultural com el creat per aquesta història.
