Wicked (Gregory Maguire)

Aclarir per tots aquells que arribin a aquest post que en aquesta entrada parlaré de Wicked, el llibre en què es va basar el famós musical (del qual ja en vaig parlar, en la seva actual versió londinenca, aquí) i que va escriure Gregory Maguire, escriptor especialitzat en reinterpretar els contes clàssics des d'una perspectiva diferent. Ara, per exemple, hi ha a punt d'estrenar-se un film, protagonitzat per Julia Roberts, basat en un altre dels seus llibres, Mirror mirror, en aquest cas dedicat a Blancaneus.

Com va arribar aquesta novel·la a les meves mans va ser força curiós. Allà per l'any 2010, quan vaig viatjar a Japó, matava el temps esperant l'avió de tornada (i amb un constipat considerable) mirant les botigues de l'aeroport de Tòquio. I després d'haver-me fet amb totes les varietats de kit-kat que allà hi havia disponibles, vaig decidir atacar la secció de llibres, ja que estava a punt d'acabar el que m'havia endut des de casa pel viatge. I de la selecció de llibres en anglès de l'aeroport (molt minsa), aquest va ser l'únic que em va cridar l'atenció. He de dir que fins aquell moment jo desconeixia totalment que el musical Wicked s'hagués basat en una novel·la, i, fins i tot, durant força temps vaig pensar que era possible que la novel·la fos posterior al musical (de vegades es fa amb guions de pel·lícules, per què no amb musicals?).

Però el cas és que, entre una cosa i una altra, no vaig ni obrir el llibre durant el llarguíssim viatge de tornada de Tòquio, i no va ser fins la tardor passada, amb les entrades pel musical Wicked a Londres comprades, que em vaig animar a llegir-me'l.

Per si hi ha algú despistat, la novel·la de Gregory Maguire reprèn el clàssic El Mag d'Oz explicant-nos la història darrere del veritable dolent de la trama original: la bruixa de l'Oest. Així, l'autor ens explica la seva vida des del seu naixement i fins al final de novel·la original de L. Frank Baum, però encaixant-hi també molts elements presos de la famosa adaptació al cinema del 1939. Amb aquest procés, la bruixa dolenta (que pren el nom d'Elphaba, en homenatge a les tres inicials de L. Frank Baum) es converteix en l'arquetip de l'antiheroi i en tot un personatge fascinant que aguanta per si sol la trama de més de 500 planes.

Aquells que arribin al llibre després d'haver vist el musical o simplement coneixent la trama de l'adaptació teatral s'enduran una sorpresa (com la que em vaig dur jo). L'adaptació de Broadway se centra en la relació entre Elphaba i Glinda, és a dir, la bruixa bona del Nord que és tan important també a la trama d'El Mag d'Oz. Puc entendre, sota el punt de vista dels productors, aquesta opció; es una relació molt llaminera per no explotar-la així. Però el cert és que a la novel·la de Maguire aquesta relació no és més que un apunt important durant un terç de la trama, i tot i alguna referència més tardana, sense res a veure amb el caràcter central que li dóna el musical.

El que la novel·la busca és una reflexió sobre la maldat, sobre quin és l'origen de la maldat, quina part prové de com ens veuen els altres, quina de les nostres intencions. Per què, unes accions poden deixar de ser malvades si s'han fet amb bones intencions? Aquestes són les reflexions que es plantegen a través de la duríssima evolució del personatge d'Elphaba, que sembla predestinada a fer el mal i que, de fet, es veu obligada a conviure amb uns sentiments de culpa i necessitat frustrada de ser perdonada que l'acaben convertint en aquesta caricatura de la maldat que veiem a El Mag d'Oz.

Tots aquests elements són de llarg el més interessant de llarg de la novel·la. L'obra, després, té alguns punts negatius, com que l'acció deixa d'interessar el lector a partir del terç final i deixa massa preguntes obertes, cosa lògica d'altra banda perquè de fet Wicked va ser la primera d'una trilogia dedicada al món d'El Mag d'Oz. Personalment, també em vaig perdre una mica en el seu món d'Oz imaginari, però això és probablement perquè per aquí no tenim tan clar com en el món anglosaxó tot el món relatiu al conte clàssic de Frank L. Baum.

Tot i que ja vaig dir que el musical em va agradar molt, no em deixa de resultar curiós que precisament allò que més em va agradar, la profunditat del personatge d'Elphaba i el seu destí patètic quan ella només intenta fer el bé, quedi tant desdibuixat en la versió teatral (més centrada en aquella baralla de bruixes, amb un tema amorós de pel mig que, per cert, per res surt a la novel·la original). Potser per això la meva cançó preferida del musical Wicked sigui aquella que fa un apunt (pràcticament l'únic) a tots aquests elements: