diumenge, 3 de febrer de 2008

Historias Para No Dormir


Feia tant de temps que no actualitzava que ja fins i tot se m'havia esborrat la contrasenya de la memòria del navegador! Han estat unes setmanes una mica estressants, afegides a aquest constipat que tampoc acaba de morir del tot.... En fi, que senzillament he pogut anar fent, i no donar gaire més de mi.
Avui titulo així aquest post tot i que aquesta nit m'he fotut 12 hores al llit (quan una es queda adormida dissabte de carnaval al sofà a les 11 de la  nit és que ja es fa gran...). I ho faig per explicar un dels episodis més surrealistes d'aquesta setmana que, a més, va passar en un dels dies més estressants de la meva setmana laboral. Resulta que els dilluns i dimecres jo, al migdia, vaig literalment de cul, ja que surto de la feina a les 13.45h aprox (quan he entrat abans de les deu del matí...), arribo passades les dues, i he de fer el dinar i menjar i encarregar-me d'altres activitats de la llar (recollir plats, doblegar roba, preparar berenar) en un temps rècord, ja que a les 3 he de sortir pitant cap a classe d'àrab.
Doncs aquest dimecres ja vaig arribar més tard del normal perquè em vaig entretenir parlant amb una companya que just aquell dia m'havia dit que deixava la feina (snif!) per tornar a Barcelona. Arribo a casa a les 14.10h, el que ja vol dir amb certa intranquil·litat... I no he pogut ni ficar la clau al pany de la meva porta que la meva veïna del 2n 2a surt de casa seva amb la seva bata mig rosa (color de la tela) mig marró (color de les taques de.. no vull saber de què...). A veure, al meu edifici som només 6 pisos i tan sols 5 "famílies" que hi visquin habitualment, pel que trobar-se amb un veí és poc habitual. I la meva veïna és una dona... diguem que peculiar. És gran, baixeta, gorda, i està totalment com un llum. Així que imagineu-vos-la a contrallum i tota despentinada, i amb aquella bata...
"Que pots entrar, nena?". Jo entro, perquè em penso que es troba malament i necessita ajuda o alguna cosa. Ella em guia per casa seva fins a l'habitació i es fica a la finestra. "Mira, mira per aquí, que des d'ahir que sembla que veig un CADÀVER al solar del costat" (casa meva està envoltada de solars sense edificar... en ple centre de Tarragona). Jo em quedo ?????!!!!!???? , l'estòmac se'm regira i m'hi poso a mirar. No veig res. Ella m'assenyala, tira pedres i m'explica fins i tot que el presumpte cadàver ha canviat de posició entre ahir i avui!!!!! Li torno a dir que no veig res, però que truqui la policia si no està tranquil·la i s'ho mirin. I se'm posa a plorar! I són les 14.20, i encara ni he pogut entrar a casa!!!
I vinga a mirar i buscar el cadàver, i jo que només veig una bossa de color blau. En aquestes arriba el Jordi, i li passo a ell el marrón mentre em poso a cuinar en mode "ipso facto". Ell arriba a la conclusió que només són les bosses de plàstic, que són de color blau i la meva veïna pren per tela texana (en fi...). I la cosa va quedar així, tot i que vam estar un dia preocupats perquè feia massa que no veiem ni sentíem el marit de la meva veïna (acostumen a passar-se l'estona cridant-se i fotent òsties als mobles entre les 12 de la nit i les 2 de la matinada). Potser tot havia estat una estratègia per encobrir el crim? Per veure si havia amagat convenientment el cadàver? Al final, però, el meu veí va reaparéixer i, de moment, no han hagut d'acordonar el solar del costat ni hem notat cap olor sospitosa...  Quan vinguin els del CSI, ja avisaré!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada