Dracula

Sempre havia pensat que la pel·lícula de Ford Coppola sobre Dracula era molt fidel al llibre original. Per això, quan em vaig començar a llegir el llibre de Bram Stoker, en anglès, pràcticament cada escena em recordava coses que havia vist al film, i pensava, què bé que hi hagi directors que no hagin d’inventar-se coses per adaptar grans novel·les!
Doncs bé, el passat diumenge vaig acabar el llibre (crec que és el primer amb més de 100 pàgines que en molt de temps aconsegueixo acabar sense haver de renovar el préstec a la biblioteca) i  la meva impressió va canviar radicalment. A l’encapçalament d’aquest article us recordo la primera escena de la pel·lícula de Coppola, aquella en què ens expliquen perquè el protagonista va cedir al vampirisme i el perquè de la seva obsessió amb Elizabeta/Mina.  És el tema que a tothom que li agrada la pel·lícula l’acaba captivant: la vessant romàntica del monstre, igual que a Frankenstein. És una escena genial, no en tinc cap dubte.
Però la cosa és que el senyor Bram Stoker no va incloure res d’això a la novel·la, és a dir, el director s’ho va inventar tot per apropar el film al públic contemporani. Al llibre (tot i que sí que és cert que està obert a interpretacions) l’únic romanticisme de Dracula és una certa preferència per les noies maques com a víctimes. No es parla de cap Elizabeta ni de cap amor de Dracula cap a Mina. El Dracula de paper és dolent, i s’aprofita de Mina per venjança perquè Van Helsing and co. el volen aniquilar per tot el que va passar amb la pobra Lucy (que, per cert, no és tan "putón" com a la pel·lícula).
El més curiós de tot plegat és que ambdues propostes m’han agradat. La pel·lícula, perquè está ben construïda i sap aprofitar-se de la base escrita per crear un univers que no desencaixa i que atreu l’espectador modern (la Nemui em diu que al final les coses desvarien una mica respecte de la novel·la, però jo no me’n recordo com acabava el film). I la novel·la, perquè és entretinguda, ben escrita i sap mantenir el suspens i el misteri com ningú. Fins i tot ara quan ja tots tenim ben clar que quan un entra al castell de Dracula es trobarà un vampir allà dins. El pobre Jonathan Harker no en té ni idea i ho passa bastant malament averiguant-lo.
Crec que pocs llibres m’han fet passar tanta por com, precisament, aquestes primeres escenes al castell de Dracula. És el punt més àlgid del llibre, que després manté un bon ritme, però mai a un nivell tan alt. L’estructura és també curiosa: tot s’explica a través de cartes, diaris personals i notícies fictícies als diaris. Al principi es fa una mica complicat potser entrar dins de la dinàmica de la novel·la, però a les 50 planes ja ni te n’adones d’això i tot simplement flueix de la pàgina 100 a la 300.
Aquesta lectura, a més, m’ha servit d’introducció a la temporada de Halloween. Perquè sí, jo sóc una partidària de la fusió entre Halloween  i la castanyada, i defenso que podem menjar panellets il·luminats per una carabassa amb una cara mal·lèvola i una espelma a dins. De fet, des d’ahir tinc col·locada a casa la meva "pumpking" de plàstic, i a més, em vaig quedar fascinada amb les decoracions de Halloween que vaig trobar pel carrer. Si algú va al Vendrell, que no s’estigui de mirar les pastisseries i supermercats del nucli antic, que són tota una mostra de com la fusió de cultures catalana i anglòfona poden ser bones!