dilluns, 13 d’octubre de 2008

Nous experiments culinaris


A la meva mini-cuina he establert la norma d’intentar provar alguna cosa nova almenys cada cap de setmana que tingui lliure; és a dir, que estigui per Tarragona i que no treballi. Aquesta setmana no ha estat un, sinó dos els experiments que hem posat en marxa, i tots dos han sortit força bé. Un millor que l’altre, però com a mínim no ha calgut recórrer a les truites d’emergència.
A la foto teniu el meu primer rissotto. No l’he fet a la forma tradicional, sinó amb una recepta simplificada que he trobat al llibre Deixa’m Cuinar a Mi, del qual ja en vaig parlar a l’hora de descriure els meus paquetets de carn. Bé, reconec que quan vaig treure aquella pasta blanca de la cassola estava convençuda que tots els grans d’arròs havien esclatat i que allò era una massa inmenjable. Però, vés per on, tampoc va quedar tan malament, i ens ho vam menjar de forma força agradable. A veure, no és un rissotto de restaurant, però és un començament. I potser més endavant m’atreveixi a anar experimentant amb la recepta original. Per cert, que em va costar 15 minuts de peu davant de la inmensa nevera de formatges del supermercat per trobar un paquet de parmesà ratllat...
L’altre experiment de la setmana va ser molt i molt més bo. Com que és Santa Teresa (bé, crec que és el 15, però és igual...) hem fet Torradetes de Santa Teresa. He de reconéixer que jo a aquest plat li he dit tota la meva vida "torrijas", i que en móns de parla castellana (llegeixi’s casa de mons pares, per començar...) és un plat típic de Setmana Santa. És més, encara recordo el meu viatge en època "santa" a Madrid i tots els bars amb el cartellet de "tenemos torrijas".
Doncs no! Resulta que els catalans de pura cepa les fan per Santa Teresa. I com que el plat és boníssim, tampoc ens calien gaire excuses per intentar-ho (de fet, el vaig planificar sense ni saber que era Santa Teresa...). Va haver-hi algun que altre incident durant l’elaboració: vaig cometre el tan típic error de novata de deixar que la llet se’m surti de l’olla quan l’estic bullint, i la cuina encara fa olor a llet cremada cada cop que l’encenc. Però malgrat el desastre que vaig muntar en els meus pocs centímetres quadrats de marbre, i l’aniquil·lació de forquilles i plats (gairebé no en van quedar per sopar!), després van quedar boníssimes! És impressionat el fàcils de fer que són, i com de bones després estan. Molt recomanable aquesta recepta, tot i que és una bomba de calories... Ideal pels que hem perdut una mica de pes les darreres setmanes!
Ah, i investigarem la recepta d’un dels grans descobriments del cap de setmana: el tallat de l’Argenteria de Vilanova!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada