Una versió humil dels e-books

Aquest Nadal s’ha començat a parlar dels e-books per Espanya, bàsicament perquè la casa Happy Books ha posat a la venda un lector electrònic espectacular que, malgrat costar 600 euros, ens ha posat les dents llargues a més d’un: permet variar la mida de la lletra, fer marques amb un "boli" tàctil i un munt de funcions més. A més que, amb el format e-book, els llibres baixen espectacularment de preu, és molt més fàcil aconseguir exemplars en altres idiomes (i no has de pregar per noves incorporacions a la biblioteca local o tornar-te boja regirant llibres de butxaca a l’FNAC) i, el que és encara millor, pots portar un munt de llibres a sobre i tan sols carregar-ne el pes de mig. S’ha acabat, per exemple, manipular de qualsevol forma a un metro en hora punta un exemplar d’aquells contundents de Harry Potter: ara podràs dur els set exemplars al bolso. S’ha acabat també deixar-se la vista amb l’edició butxaca-lletra minúscula de Grandes Esperanzas que ara em tortura: en l’era electrònica, jo m’ho adapto tot a la mida que més em convé.
El món del llibre electrònic, però, encara està lluny d’estar implantat. A banda que el lector és exageradament car, ara per ara és difícil adquirir llibres electrònics, i l’oferta està força limitada, almenys fins on jo sé. Per això, em va fer especial il·lusió enterar-me que Nintendo treia el passat 26 de desembre un "joc" ben literari a la Gran Bretanya: 100 Classic Book Collection,amb el qual pots transformar la teva Nintendo DS en un lector d’e-books per clàssics de la literatura anglesa, i algun de la francesa traduït a la llengua britànica (si cliqueu a l’enllaç i aneu al final de la pàgina, teniu la llista de llibres inclosos).
Ahir, mentre regirava per internet buscant informació sobre aquest producte, em vaig entusiasmar tant que no vaig parar fins poder tenir-lo instal·lat a la meva DS (a Espanya no es pot comprar ni sembla que ningú es plantegi una versió espanyola ara per ara). Em va costar barallar-me amb el sistema de gravació de partides durant una hora, però ara ja tinc tot aquest fons a la meva tarjeta de la DS, i amb moltíssim d’espai encara per d’altres jocs. Tot un luxe.
És cert que la DS no et dóna tantes possibilitats com un lector d’e-books: res d’adaptar gaire la lletra (tan sols pots escollir entre dos mides) i la pantalla evidentment no es va pensar per aquest ús. Però aquesta col·lecció et dóna múltiples opcions, com, per exemple, oblidar-se durant molt de temps d’anar a comprar llibres en anglès a la secció clàssics de butxaca en oferta de l’FNAC. Ara els tinc tots: Jane Austen, les Brontë, Dickens, Shakespeare... i un munt més. Gràficament, tots aquests exemplars t’apareixen en una mena de biblioteca digital, entre la qual pots regirar amb ajuda del llapis òptic, i escollir-ne un. I, evidentment, començar a llegir. A cada llibre pots col·locar fins a 3 punts de lectura, passar de capítol en capítol amb total facilitat, trobar una plana tan sols movent una barra petita, i anar saltant de drama a comèdia en tan sols dos segons, estiguis on estiguis.
A banda de la quantitat de llibres que això m’estalviarà comprar o buscar desesperada per la biblioteca, el "joc" té un parell d’extres força divertits. El primer, pots acompanyar la lectura de música clàssica, relaxant, o sons d’ambient d’una habitació amb llar de foc, una platja, una nit d’estiu... A més que cada cop que passes una plana en sents el soroll, per compensar-te així una mica de l’enyorança del paper. I el segon, si un dia no saps per on tirar ni què llegir, un simpàtic mussol et fa un ràpid test a partir del qual et fa quatre recomanacions tenint en compte l’estat d’ànim o els teus gustos.
Així que us recomano molt l’experiment com a preparació per l’era del llibre digital. Que consti que em continuen agradant els llibres de paper real, que no necessiten bateria ni electricitat per funcionar, però us asseguro que aquesta via obre moltíssimes possibilitats que es poden seguir combinant amb l’existència de l’edició tradicional.

Autoregal de Reis (I): una nit amb el Musical Més Petit

El Musical Més Petit van formar part  de la meva vida durant molt de temps. Cada diumenge, quan estudiava batxillerat, a les onze de la nit encenia la ràdio al meu walkman (sí, d’aquells que anaven amb cinta...) i escoltava La Quarta Paret, el programa que la companyia feia fins la una de la matinada. I encara que m’hagués d’aixecar a quarts de vuit del matí (quan vaig començar la carrera, a quarts de set) jo aguantava estoicament amb el meu walkman entre els llençols (sovint, amb el llum apagat i tot per no guanyar-me reprimendes familiars).
Del programa m’agradava especialment que, cada dia, s’escollia una cançó, i durant les dues hores, anaven emetent diferents versions. Després, al final, cantaven ells mateixos la seva versió al piano. I és que tot el programa es feia amb música de piano en directe, i incloïa reflexions, una entrevista sobre un espectacle, i, sobretot participació de l’audiència. Els oients podien trucar, i, durant la darrera mitja hora de programa, sortien en antena sota un pseudònim i es feien un propòsit per la setmana que tot just s’havia començat. El programa, per la seva banda, et regalava invitacions per anar al teatre i veure l’obra sobre la qual s’havia parlat abans. I la setmana següent, es trucava als mateixos oients, poc abans de la dotze de la nit, perquè expliquessin l’opinió sobre l’obra i com havia anat el seu propòsit.
A més de La Quarta Paret, també vaig seguir un programa d’estiu que van dirigir, Faunes, la senyal del qual m’arribava in extremis al nostre lloc d’estiueig. I tot plegat adobat d’obres de la companyia, o en què hi participaven els actors. Del Musical Més Petit vaig poder veure Casta Diva, Jugant a Rodgers (el meu favorit encara), i en la versió juvenil de la companyia, Molt soroll per Shakespeare. A més, vam anar a veure miniconcerts a l’FNAC i un concert especial un estiu a la Ciutadella.
I, de sobte, la meva vida va canviar i vaig perdre el rastre de la companyia. Van deixar de fer ràdio, o ho feien amb una periodicitat que mai vaig arribar a comprendre, i tan sols de tant en tant m’arribaven notícies aïllades sobre una obra que feien, o que ja havien deixat de fer.
Així estaven les coses fins el passat dia d’Any Nou, quan, tot mirant mandrosament el Telenotícies de TV3, vam veure que la companyia muntava Aquests Cinc Anys a la sala petita del Palau de la Música. I immediatament em vaig dir: "hi hem d’anar!". L’obra tan sols es feia del 2 al 6 de gener, i aprofitant que jo el dia 5 no treballava, vam comprar aquella mateixa nit les entrades i vam muntar una excursió nocturna a Barcelona, que també van aprofitar per veure la gran cavalcada de Reis i menjar uns deliciosos xurros al Cafè de l’Òpera de la Rambla.
El musical és dels que a mi m’agraden: una obra nua, amb música, bones veus, bones interpretacions i un escenari i una trama senzilla i sense pretensions de grans espectacle. I és que pocs musicals de gran format m’han agradat tant com aquest format. A Aquests Cinc Anys s’explica la història d’amor i desamor d’una parella a NY, des de la perspectiva dels dos protagonistes: el Jamie, un jove escriptor d’èxit que ens explica la seva relació des que es coneixen fins que es separen, i la Cathie, una cambrera de l’Strabucks i aspirant a actriu de musical, que ens relata la història des del trencament fins a la primera cita. L’obra, procedent de l’off-Broadway, està escrita per Jason Robert Brown, va tenir un gran èxit a Estats Units, on va guanyar diferents premis.
La trama s’expressa a través de catorze cançons, un únic duet a l’equador de l’obra (quan es troben les dues línies temporals, en un banc de Central Park) i quinze ambients diferents en un escenari simple, amb cinc músics i el protagonisme ineludible del piano. El resultat en conjunt em va encantar, però sí que hi reconec un gran però: l’espai no és ni molt menys l’adequat. Crec que aquesta obra hagués lluït molt més en un espai com el Versus Teatre, més petit, recollit i íntim, però que una sala més gran com la del Palau, a més mig buida, no hi ajudava gaire.
Al principi, costa una mica entrar a l’obra i entendre com es desenvolupen les trames temporals. Però a partir de la quarta cançó tot remunta i l’obra t’absorbeix completament. He llegit per algun lloc gent que diu que no s’entenien les lletres de les cançons i que les interpretacions eren massa estàtiques. Al primer he de dir que jo ho vaig entendre tot perfectament (potser perquè estic més acostumada a mesos de sentir-los per la ràdio, no ho sé) i que he tingut molts més problemes per seguir lletres de cançons a grans musicals (Rent, Notre-dame de Paris, Maricel o Spamalot). I sobre les interpretacions, sí, no són gaire expressives, però és que jo trobo que el treball és interior. El Daniel Anglès (Jamie) pot semblar un estaquirot, però amb la veu (que no li falla ni una nota!) ho expressa tot. I la Pili Capellades (que sé que té una veu particular) és l’actriu de musicals que més em transmet de totes, i m’és igual que algun dels seus aguts sigui dubtós: per mi és perfecte, i especialment a algunes peces de to més còmic, on literalment se surt.
La llàstima és que l’obra ha tingut un pas tant fugaç per la cartellera que ja és impossible recomenar-la. Això sí, la companyia ha anunciat que farà una gira per Catalunya, així que caldrà estar atent per veure on torna a aparèixer aquesta petita joia del musical.

Wuthering Heights (Emily Brontë)

De vegades, un llibre se’ns atravessa i ens és impossible acabar-ho. Fins i tot, ho podem arribar a provar un, dos, tres cops, i no aconseguir tenir èxit. I de sobte, un dia, aquell mateix llibre que havíem deixat per impossible a la prestatgeria ens captura d’una forma que ens és impossible entendre com el nostre jo passat va ser capaç de rebutjar aquella obra mestra!
Això és el que m’ha passat amb Wuthering Heights (Cims Borrascosos) d’Emily Brontë. Me’l vaig comprar ara fa tres anys a l’FNAC en un rampell, perquè era barat i estava en anglès, i així podria practicar. I per moltes vegades que ho vaig provar, sempre en desistia, perquè el llenguatge se’m feia farragós, la història lenta i pesada, i hi havia altres llibres que m’atreien més aquells dies. No sé si aquest hivern, després de la pràctica d’haver llegit Dracula i Frankenstein en anglès, se m’ha fet més fàcil la lectura, o si simplement ha arribat el moment de la meva vida perquè descobreixi l’univers literari de les Brontë, però puc dir que aquesta obra m’ha marcat moltíssim, i que s’ha convertit des que vaig arribar a la pàgina 100 en un dels meus preferits de sempre.
Com pot un negar-se davant l’evidència de frases com aquesta?:

What were the use of my creation if I were entirely contained here? My great miseries in this world have been Heathcliff’s miseries, and I watched and felt each from the beginning; my great thought in living is himself. If all else perished, and he remained, I should still continue to be and, if all remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not seem a part of it.

La novel·la explica l’apassionada, a la vegada que asexual, i excessivament tempestuosa (igual que el temps que envolta la casa de Wuthering Heights, a uns abruptes terrenys de Yorkshire) de Catherine i Heathcliff, dos germanastres que creixen junts, i que la vida, i sobretot, els seus propis errors, acaben separant. No us penseu que és una novel·leta romàntica: hi ha una força psicològica dels personatges impressionant, d’aquelles que et deixen sense alè mentre llegeixes, i un simbolisme d’allò més cuidat. La societat i els seus convencionalismes estan al marge d’una història que després continua a partir de la següent generació, i que ens ofereix moments de tendresa, bogeria i fins i tot de por i fantasmes d’ambient gòtic.
Del llibre recordaré sempre el personatge de Heathcliff, un dels més interessants que he descobert fins ara. Perquè és bo i és dolent al mateix temps, racional i irracional. I en una pàgina simpatitzes amb ell, i a la següent l’enviaries precipici avall. I el mateix, tot i que en una escala menor, passa amb la resta de personatges.
Un altre dels punts d’interès del llibre és l’estructura, que va provocar més d’un maldecap als crítics contemporanis a Emily Brontë. Tota la història s’explica a través de flashbacks, amb tres narradors diferents i diferents plans temporals en marxa. I, tot i això, la lectura no es fa gens complicada, sinó que flueix amb una facilitat impressionant.
Per cert, els que sigueu fans de Harry Potter, us recomano que feu una lectura d’aquest llibre, perquè trobareu molts paral·lelismes amb certa línia argumental que apareix al darrer volum de la sèrie... I és que la J.K. Rowling no s’ha inventat res...

You said I killed you - haunt me, then! The murdered do haunt their murderers. I believe - I know that ghosts have wandered on earth. Be with me always -take any form- drive me mad! only do not leave me in this abyss, where I cannot find you! Oh, God! it is unutterable! I cannot live without my life! I cannot live without my soul!

Com que m'he portat molt bé...

Doncs això, com que he estat molt bona nena, els Reis i el Pare Noel m’han portat aquest Nadal tots aquests regalets!! A banda de la DS, que ja havia comentat fa uns dies, ahir em van obsequiar amb un pijama xulíssim amb un dibuix d’una granota tímida, la bata que podeu veure per darrere, una capsa de bombons que encara espera per ser estrenada, i dos packs de DVD’s, que m’han encantat. El primer ha estat les dues primeres temporades de Bob Esponja, que és tot un mite per mi (totes les tardes que vaig passar aquest estiu a l’hotel de NY, on la tele sintonitzava Nickelodeon, havia de ser a l’habitació a les 19h per veure la marató diària de Bobsponge!) i la col·lecció completa de capítols de Monty Python’s Flying Circus!! Aquesta sèrie la vaig descobrir un estiu que el Canal 33 la va emetre, en versió original, durant les nits, i tenia moltes ganes de poder gaudir-ne quan vulgués. Ahir ja vam veure el primer capítol, amb aquell gag imprescindible de l’Acudit més Divertit del Món:

Australia (Baz Luhrmann)

Les pel·lícules de Baz Luzhrmann generalment provoquen sensacions enfrontades: o les odies o t’encanten. Almenys això és el que ha passat amb les seves dues obres més populars: Romeo + Juliet i Moulin Rouge!. Jo generalment he estat de les segones: crec que actualment molts pocs directors s’atreveixen a provar coses noves amb les càmeres, a rendir-se a l’estil pop-videoclip, a experimentar amb el cinema digital. La seva versió del clàssic de Shakespeare em va semblar molt interessant, i he idolatrat la revisió de la Dama de les Camèlies + París Bohemi que va ser el seu darrer èxit.
Per tot plegat, em va sorprendre que Australia fos una pel·lícula formalment tan convencional: càmera que funciona a l’estil hollywodià, grans paisatges, història d’amor i de guerra de tota la vida... En total, una espècie d’homenatge a la pel·lícula d’aventures de tota la vida, amb un homenatge al subcontinent de les Antípodes darrere,  i alguna pinzellada de crítica històrica. Després de veure el film, puc dir que estilísticament no he sabut reconéixer res del Luhrmann dels seus primers èxits darrere de la càmera.
Sí que es manté, però, en l’habilitat per explicar històries: Australia dura gairebé tres hores, i tot i això, no es fa gens pesada. Fins i tot en sortir del cinema em pensava que era una hora més aviat del que veritablement era! Crec que aquesta capacitat té un especial mèrit quan, narrativament, el guió té un problema de consistència. Com va dir una amiga meva, semblen diferents capítols d’una sèrie enganxats en una pel·lícula. Perquè hi ha diferents trames i conflictes, i diferents desenllaços que et desconcerten una mica. I la millor trama, la inicial, es desaprofita just en el moment que es posa més interessant, per bombardejar-nos (i mai millor dit) amb la irrupció de la segona guerra mundial a Austràlia que, sincerament, m’importa molt menys que com s’ho van fer els protagonistes per arribar des del desert fins a la ciutat de Darwin. Qui sap, potser els extres del DVD ens aclariran aquest capítol crucial...
A banda dels meravellosos paisatges australians (que et fan venir ganes de creuar el món per fer un viatget per les Antípodes), la pel·lícula té un altre atractiu a nivell estilístic. Hugh Jackman apareix com la paròdia de tot galant de pel·lícula d’aventures, exageradament guapo i musculat, provocant la hilaritat entre el públic femení de la sala més d’una vegada durant el metratge. I la protagonista femenina, Nicole Kidman, no en surt gaire ben parada: algú sap què li passa a aquesta dona que cada cop es va enlletgint més?
En definitiva, és una pel·lícula que agrada, però que no omple igual que les dues obres anteriors de Luhrmann. Que ningú esperi que es converteixi en obra de culte. Per això, encara caldrà recórrer al DVD de Moulin Rouge!

Benvinguts al 2009!!!

La nit de Cap d’Any no és la meva favorita de les festes nadalenques, perquè sempre em fa molta mandra sortir, i acostumem a quedar-nos  a casa tranquils. I va encara pitjor si estàs morta de son perquè has començat a treballar massa aviat!!
De totes formes, ara enfilo el 2009 amb moltes il·lusions, especialment després dels bons records d’aquest 2008 que hem acabat. Perquè aquest ha estat sens dubte l’any dels viatges: primer vam fer la meva primera incursió a les Terres de l’Ebre amb la ruta de la Batalla de l’Ebre, però el veritable plat fort va venir al mes de juny amb un vol a NY, un cotxe i 6.000 quilòmetres per creuar els Estats Units de l’Atlàntic al Pacífic. El viatge de les nostres vides! (de moment, és clar...). I a la tardor, un epíleg també inoblidable: el viatge a Egipte, un país que m’ha fascinat com cap d’altre i que manté viva la flama de la passió per la història.
En l’apartat de la lectura, també estic força satisfeta, ja que aquest 2008 he llegit 15 llibres, que, tot i no ser una xifra espaterrant, sí que denota una recuperació respecte dels pobres resultats d’anys anteriors. Destaco especialment la grata sorpresa de Dracula i, sobretot, Frankenstein, i haver estat capaç també d’acabar amb la lectura de les grans obres de Jane Austen, que ara mateix em veuria incapaç de classificar per ordre de preferència.
L’any 2009 arriba també carregat de projectes de viatges i llibres. En el camp de les lletres, estic totalment capbussada en Wuthering Heights, que no crec que duri gaire a les meves mans... I tinc preparat un altre clàssic: Grandes Esperanzas, de Charles Dickens (que he aconseguit malgrat que la biblioteca continua en estat d’assetjament...). I sobre els viatges, de moment ja tenim del tot muntada una escapadeta a Paris per veure un concert de Depeche Mode!! Com que en aquesta gira no vindran a Barcelona ni Madrid, i les opcions de Bilbao-Sevilla-Valladolid no ens convencien (a més que els preus eren prohibitius)... Ara ja tenim muntada la nostra expedició a la capital francesa amb tres dies d’estada, i com a mínim mig dissabte dedicat íntegrament a anar de compres pel Forum Des Halles!!
I per les setmanes que segueixin aquesta excursió, ja estem començant a bastir tota una expedició per Suïssa, que espero que puguem anar concretant en els propers mesos. Així que, benvingut 2009!!!