Australia (Baz Luhrmann)

Les pel·lícules de Baz Luzhrmann generalment provoquen sensacions enfrontades: o les odies o t’encanten. Almenys això és el que ha passat amb les seves dues obres més populars: Romeo + Juliet i Moulin Rouge!. Jo generalment he estat de les segones: crec que actualment molts pocs directors s’atreveixen a provar coses noves amb les càmeres, a rendir-se a l’estil pop-videoclip, a experimentar amb el cinema digital. La seva versió del clàssic de Shakespeare em va semblar molt interessant, i he idolatrat la revisió de la Dama de les Camèlies + París Bohemi que va ser el seu darrer èxit.
Per tot plegat, em va sorprendre que Australia fos una pel·lícula formalment tan convencional: càmera que funciona a l’estil hollywodià, grans paisatges, història d’amor i de guerra de tota la vida... En total, una espècie d’homenatge a la pel·lícula d’aventures de tota la vida, amb un homenatge al subcontinent de les Antípodes darrere,  i alguna pinzellada de crítica històrica. Després de veure el film, puc dir que estilísticament no he sabut reconéixer res del Luhrmann dels seus primers èxits darrere de la càmera.
Sí que es manté, però, en l’habilitat per explicar històries: Australia dura gairebé tres hores, i tot i això, no es fa gens pesada. Fins i tot en sortir del cinema em pensava que era una hora més aviat del que veritablement era! Crec que aquesta capacitat té un especial mèrit quan, narrativament, el guió té un problema de consistència. Com va dir una amiga meva, semblen diferents capítols d’una sèrie enganxats en una pel·lícula. Perquè hi ha diferents trames i conflictes, i diferents desenllaços que et desconcerten una mica. I la millor trama, la inicial, es desaprofita just en el moment que es posa més interessant, per bombardejar-nos (i mai millor dit) amb la irrupció de la segona guerra mundial a Austràlia que, sincerament, m’importa molt menys que com s’ho van fer els protagonistes per arribar des del desert fins a la ciutat de Darwin. Qui sap, potser els extres del DVD ens aclariran aquest capítol crucial...
A banda dels meravellosos paisatges australians (que et fan venir ganes de creuar el món per fer un viatget per les Antípodes), la pel·lícula té un altre atractiu a nivell estilístic. Hugh Jackman apareix com la paròdia de tot galant de pel·lícula d’aventures, exageradament guapo i musculat, provocant la hilaritat entre el públic femení de la sala més d’una vegada durant el metratge. I la protagonista femenina, Nicole Kidman, no en surt gaire ben parada: algú sap què li passa a aquesta dona que cada cop es va enlletgint més?
En definitiva, és una pel·lícula que agrada, però que no omple igual que les dues obres anteriors de Luhrmann. Que ningú esperi que es converteixi en obra de culte. Per això, encara caldrà recórrer al DVD de Moulin Rouge!