North and South (Elizabeth Gaskell)

Aquí us presento el que ha estat oficialment el "llibre-agonies" d’aquest any: North and South d’Elizabeth Gaskell. Curiós que ho sigui, perquè és un llibre que tenia moltes ganes de llegir i que em vaig comprar després de llegir tantes recomanacions elogioses per internet que em pensava que aquí faria un descobriment. I el cas és que el llibre en general m’ha agradat i al final l’he disfrutat, però m’ha costat horrors avançar: potser per culpa de l’anglès (sempre que hi ha personatges en anglès que parlen l’argot de les classes baixes em costa moltíssim entendre’ls) o potser perquè la història no m’ha acabat d’enganxar.
Anem, però, cap a l’argument. Tal i com el títol indica, aquest llibre relata el xoc entre el sud rural i aristocràtic d’Anglaterra amb un nord que a mitjans del segle XIX ja era urbà i industrialitzat, amb una configuració social del tot diferent. La protagonista, Margaret Hale, és una espècie de personatge de novel·la de Jane Austen (jove bondadosa, que viu al camp al sud d’Anglaterra) que, de sobte, es troba llençada enmig del nord industrial. I allà (en un paral·lelisme amb Orgull i Prejudici d’Austen) es topa amb el protagonista masculí, l’industrial Mr Thornton, que, evidentment, s’enamora gairebé sense adonar-se’n d’ella, però que, evidentment, no és gaire el "cavaller" amb què somiaria la Margaret.
Enmig d’aquest conflicte de personatges, veiem com la protagonista va descobrint aquesta ciutat industrial (la ciutat fictícia de Milton, que tothom associa a Manchester) i les injustícies socials que la Revolució Industrial ha comportat. I aquí comença allò que sembla que tant li agrada a la Gaskell (i ho dic més que res perquè a la biografia de Charlotte Brontë fa una cosa similar): la pobra protagonista comença a passar tot un seguit de penúries, una darrera de l’altra, que, paral·lelament amb el calvari del pobre Mr Thornton, l’acabarà convertint en la dona mereixedora del final feliç. I quan dic penúries, ho dic en majúscules: hi ha un moment de la novel·la que em vaig arribar a plantejar que la pobra Margaret fos veritablement l’àngel de la mort.
De fet, un dels problemes que més he llegit comentats sobre aquesta autora és la poca simpatia que generen els seus personatges femenins, i és cert  que costa força poder empatitzar amb la protagonista d’aquesta novel·la. No passa el mateix amb Mr Thornton, que és el paradigma de l’heroi en paper, i que té l’únic inconvenient de tolerar una mare d’aquelles que fan veritable por a qualsevol candidata a ser la seva parella. Això sí, com a contrapartida tenim un personatge masculí força més pla que la gran evolució que resseguim amb la Margaret, i que és, de fet, el tema principal de la novel·la.
Tot i l’interès del tema del llibre i el ben dibuixats que estan els personatges, potser el gran problema sigui la seva estructura. North and South es va editar com una història per capítols que es publicava periòdicament a una revista dirigida per Charles Dickens, i això té una part bona, i és que cada capítol té quelcom interessant. Però també una de dolenta: que l’estructura no acaba de crear el suspens que a mi em calia per enganxar-me, i, sobretot, que el gran conflicte es resol en el mateix espai que la decisió sobre el color del paper de les habitacions de la nova casa de Milton.
Tot i això, ha estat interessant descobrir que pel món anglès aquesta novel·la és tot un fenomen gràcies sobretot a la darrera minisèrie que va emetre la BBC sobre ella, protagonitzada per Richard Armitage. I bé, suposo que per aquelles que li posen la seva cara i ulls al personatge Mr Thornton, les penúries de la pobra Margaret es deuen fer una mica més agradables.

Invisible (Paul Auster)

Durant el viatge del passat mes de juny, vaig començar a llegir-me el darrer llibre de Paul Auster publicat, Invisible (l’edició en català), seguint el costum darrerament implantat d’estar al dia amb les obres d’aquest autor nord-americà. Curiós que hagi agafat aquest costum quan molta gent coincideix que el millor Auster és el de fa uns anys, una època de la qual tan sols he llegit El Palacio de la Luna i la Trilogia de Nova York, que va ser la que em va acabar interessant per l’autor. En qualsevol cas, demanar-te un llibre d’Auster és sempre un valor segur i, si com aquest, és gairebé una novel·la breu, tampoc no et costarà gaire barallar-te amb ell.
He de dir que aquest no és el llibre que més m’ha agradat dels darrers que ha publicat, i, potser, fins i tot el situï per darrere dels tres últims editats (Bogeries de Brooklyn, Viatges per l’Scriptorium i Un home a les fosques). El més interessant d’aquesta obra és sens dubte la seva estructura: el que ens sembla el narrador principal, no és més que el secundari vist a través dels ulls del principal, i aquesta és només la primera volta d’efecta als punts de vista de la novel·la. La història es deconstrueix en tres parts en què el passat i el present es van entrecreuant gràcies als fils de l’escriptor protagonista (el clàssic personatge escriptor d’Auster).
La història en si és el retrat d’un any, durant la dècada dels seixanta, en què un jove estudiant a Columbia, resident a Nova York (com no) i aspirant a poeta viu un esdeveniment que el marcarà de per vida, i decideix, per tant, explicar-lo al món quan veu que se li acaben les oportunitats de fer-ho. A partir d’aquí intervé el seu amic de la universitat escriptor que serà qui l’ajudarà a donar forma a un llibre on el joc entre ficció i realitat està sobre la taula en tot moment.
Tot i que la novel·la té punts que absorbeix completament el lector i et fa impossible desempallegar-te del llibre, potser sigui més una obra pels incondicionals d’Auster que no pas una novel·la que li ajudarà a guanyar nous adeptes. No trobareu el millor Auster, però sí un llibre que us farà pensar.

27 anys (de Barceló i d'altres)

Aquest cap de setmana tocava, com és costum cada any, celebrar el meu aniversari amb la família a l’entorn de la capital, així que vaig aprofitar l’ocasió per autoregalar-me un matí d’exposicions en solitari. Bé, de regal n’hi va haver més ben poc, ja que vaig anar al Caixafòrum de Barcelona, un lloc que mai em cansaré d’agrair que mai s’arribés a obrir. I és que per molt que hagi tallat els meus llaços bancaris amb la Caixa, s’ha de reconèixer que aquest edifici és un dels racons més macos de Barcelona i hi fan moltes de les exposicions més llamineres, i sense haver de pagar.
El meu esquer per apropar-me era l’exposició sobre Barceló que van obrir-hi fa poc. És una de les dues que actualment es poden veure a Barcelona: al Centre d’Arts Santa Mònica en teniu una altra sobre els seus primers anys (que encara tinc pendent de visitar) i al Caixafòrum podeu repassar la seva trajectòria des de l’any 1983 fins a l’actualitat. He de dir que em va fer força gràcia el detall de la data, que coincideix amb el meu any de naixement, cosa per la qual era encara més divertit fer coincidir la visita amb el meu aniversari.
De la visita, a banda que em va encantar i la recomana a tothom (us agradi o no Barceló, segur que us hi reconcilieu quan veieu els seus diaris d’aquareles), he de dir que estava repleta de gent! Potser perquè era diumenge, i les temperatures (tot i que càlides) no conviden tant a fer un peregrinatge a la platja, però em va impressionar que un artista que ha estat tan popularment criticat amb obres com el sostre de la sala que va inaugurar fa poc a la ONU de Ginebra, atregui a tanta gent. I tothom tenia una cara d’estar encantadíssims amb les seves obres, i fins i tot hi havia cues per veure el vídeo de la seva performance Pasodoble. O  l’art contemporani té més fans dels que em pensava, o és que quan és gratis, la gent hi va sigui el que sigui.
Com que anar al Caixafòrum i veure una única exposició és molt complicat, vaig aprofitar per colar-me en altres dues sales. La primera, una exposició sorprenent sobre el fotògraf J.H. Lartigue. Aquest artista francès, dedicat a la fotografia des de ben menut, es dedicava a captar amb la seva càmera allò que la seva memòria no era capaç de retenir, els moments de felicitat, les mirades, la velocitat i els salts en suspens. Us asseguro que és impossible passejar entre les seves imatges sense un somriure perenne als ulls.

Per acabar el recorregut, i aprofitant que l’Avinguda Maria Cristina tenia ja ahir al matí  ambient de Campionat d’Europa d’Atletisme, em vaig passar per la petita mostra dedicada al món de l’atletisme en motiu, precisament, de la cita que comença avui. En una petita sala, amb una pista d’atletisme reproduïda al terra  i uns panells sobre els valors de l’atletisme, es pot veure un audiovisual força interessant sobre aquest esport. La veritat, si posessin a la sortida algú venent entrades pels Campionats, segurament omplirien cada dia, ja que fan venir unes ganes terribles d’anar-hi... Com a mínim, a mi em servirà de consol després que s’hagi vist frustrat el meu intent d’anar-hi ni que fos una tarda.

Jane y Prudence (Barbara Pym)

Avui fa exactament 193 anys des que Jane Austen va morir, el 18 de juliol de 1817. Així que he pensat que era un bon dia per parlar d’una autora que vaig descobrir personalment fa poc i que és considerada una de les escriptores hereves de l’estil d’Austen.
Em refereixo a Barbara Pym, una autora anglesa que darrerament havia vist tantes vegades lloada a blocs i pàgines web que no em podia resistir a tastar-la literàriament. Suposo que la fama internauta de Pym (que va morir ara fa trenta anys) està relacionada amb el fet que l’editorial Lumen estigui editant diversos dels seus llibres en castellà, tot i que a la Gran Bretanya i els Estats Units és una autora força coneguda de fa temps i molt llegida. La història de Pym és, de fet, molt curiosa: va escriure una sèrie de llibres de força èxit en els anys de la posguerra britànica, però als seixanta, veient que el món l’havia oblidat, es va allunyar de la ploma i el paper. I no va ser fins el 1977 que un article del Times (que la considerava l’autora més infravalorada de l’època) la va animar a reprendre l’escriptura, arribant a ser candidata al prestigiós premi Booker. Malauradament, poc després va morir.
El llibre amb què la senyora Pym i jo ens hem conegut ha estat Jane y Prudence, en traducció espanyola publicada a Lumen. És un dels llibres que vaig ficar a la meva pesada bossa per Sant Jordi, i no vaig poder resistir gaire temps per començar a passar els seus fulls. De fet, és una novel·la que vaig devorar en pocs dies.
En aquesta novel·la (i, pel que tinc entès, en la seva obra en general) dóna la impressió que no passa res important: és la història de l’amistat entre dues dones molt diferents (la Jane i la Prudence del títol), fins i tot en edat, i les seves trifulques sentimentals (especialment en el cas de la Prudence) durant uns mesos de la seva vida, coincidint amb el trasllat de la Jane a un nou poble als afores de Londres. El millor del llibre és sens dubte la ironia que es troba darrere de cada frase i diàleg, una ironia refrescant fins i tot en un dia d’estiu agobiant com avui. M’encanta, a més, la descripció del dia a dia en aquesta Gran Bretanya que surt poc a poc de la crisi postbèl·lica, de la societat entorn les parroquies en petits municipis i de totes aquelles situacions i expressions tan absolutament britàniques. Com també el divertídissim retrat de la Jane, una dona que sembla tenir encara el cap en una novel·la sobre religiosos en l’època de Jane Austen però a qui han deixat abandonada en una societat molt i molt diferent.
En definitiva, a mi em va semblar un llibre deliciós i que vaig devorar amb fruïció i amb rapidesa. Tant, que ja tinc un segon llibre de Pym esperant el seu torn a la meva prestatgeria: Excellent Women, en una edició preciosa de la col·lecció Virago Modern Classics que vaig comprar al Waterstones de Cardiff. Suposo que no li tocarà esperar gaire.

Miss Austen Regrets

El passat Nadal, els Reis Mags es van passar per sota del meu arbre per deixar-me una col·lecció de DVD’s sobre la vida de la Jane Austen. No documentals, sinó tres pel·lícules que estaven inspirades d’una forma o altra en la vida de l’autora. He de dir que em va sorprendre al decisió de Ses Majestats, ja que tot i que procuro rastrejar tota adaptació que es faci (per després poder barrinar amb tot allò que no m’ha satisfet), mai no  m’havia plantejat veure cap film inspirat en la biografia de l’autora, de la qual, per cert, se’n sap ben poca cosa a ciència certa.
Part de la meva sorpresa va venir perquè entre les tres pel·lícules hi havia una de la qual no n’havia sentit més que horrors: Becoming Jane. En què Anne Hathaway es posa en la pell de l’autora en la seva joventut, i perdoneu-me els seus fans (trobo que està encantadora al Diablo Viste de Prada, que és un film que trobo molt divertit), però l’actriu en qüestió era una mica justeta. Però el pitjor, evidentment, era el guió que jo ja mig coneixia, i que es basa en inventar-se tota una història d’amor impossible que, vés per on, és la que acaba inspirant Orgull i Prejudici. No tornaré a entrar en l’obsessió de la gent per provar que les dones escriptores tan sols saben escriure novel·les autobiogràfiques (els homes, ja se sap, són capaços en canvi d’inventar ficció), però és que quan arriba el cas de Mr Darcy l’obsessió arriba a límits insospitats i insoportables.
Doncs bé, com que al pack hi havia aquest petit càstig en forma de film, evidentment jo vaig castigar al meu torn a l’home darrere de Ses Majestats amb un visionat de Becoming Jane un dissabte a la nit. Només diré que és molt pitjor del que em pensava, perquè esperava com a mínim poder riure’m de tot plegat, i l’únic que vaig aconseguir va ser indignar-me i avorrir-me. Seriosament, no perdeu el temps amb això.
Però si us sobra una hora i mitja, sí que us recomano que els dediqueu a un altre dels films inclosos a la col·lecció, Miss Austen Regrets, un telefilm produït per la BBC i on Olivia Williams és qui interpreta l’autora. El llibre se centra en la maduresa de l’escriptora, poc abans de l’inici de la malaltia que acabaria amb la seva vida el 1817, poc abans de la publicació d’Emma i mentre escriu Persuasion. L’argument parteix de la relació entre l’escriptora i una neboda, que està a punt de comprometre’s i demana consell a la seva tieta. A partir d’aquí, es desenvolupen tot un seguit de situacions quotidianes que donen peu a retratar l’autora i el seu entorn.
En aquesta adaptació, el poc que se sap de la vida de l’autora s’interpreta amb seriositat, es respecta la seva biografia i, el que s’inventa, s’ajusta a com un podria imaginar-se com era l’autora. I, fins i tot, alguns moments del guió fan burla de l’obsessió de la gent per trobar una història irresistiblement romàntica en la seva vida. I sí, la mateixa Austen del film ens diu que Mr Darcy és inventat.
Així que, per fi, aquell dia vaig poder apagar la televisió satisfeta després d’haver trobar que, com a mínim, algú es pren seriosament a Jane Austen. Diuen que ara s’ha acabat la moda de les adaptacions de les seves obres i vida i que començarà la moda de les Brontë (prepareu-vos!), així que potser a algú més se li acudeix d’estudiar aquesta autora amb un interès que vagi més enllà dels vestits de la Regència i els Mr Darcy inventats.

El tiempo entre costuras (María Dueñas)

Tinc una mica de descontrol a l’hora de comentar els llibres llegits en les darreres setmanes, però com que per algun lloc hem de començar, ho farem per aquest, que ha estat d’aquests llibres d’estada molt limitada a la meva prestatgeria. Es tracta del llibre revelació de l’any al país, escrit per una escriptora novel, María Dueñas, y que s’ha convertit en tot un èxit gràcies a allò del boca-orella, acompanyat de l’imprescindible màrqueting, és clar.
Resulta que la gent que som socis d’una biblioteca de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Girona tenim des de fa uns mesos un sistema de catàleg digital nou, que es diu Argos, i que té un munt de serveis afegits. Entre ells, per fi permet fer reserves on-line de llibres, cosa que abans no podíem fer els tercermundistes de les biblioteques. Jo reconec que sóc d’aquelles que tot allò que puc demanar a una biblioteca per internet ho faig encantada, però si he d’anar a la bibliotecària en persona a reservar un llibre, ja em costarà més.
En fi, que tenia ganes d’estrenar aquest nou servei digital, i com feia poc que havia vist l’entrevista a l’autora a La 2, em vaig animar a demanar-me’l. Evidentment, vaig haver d’esperar com cinc mesos fins que em van trucar. I, evidentment, em va arribar en el pitjor moment: enmig dels exàmens i a dues setmanes de marxar de vacances durant 15 dies. I, amb llibres tan sol·licitats, o el llegeixes en el mes de termini o no hi ha possibilitat de pròrroga, ja que tens 15 persones darrere que també han pitjat el botó "Reservar".
Així que us podeu imaginar la meva cara de terror quan vaig anar a recollir el llibre a la biblioteca i em van lliurar aquell totxo de més de 600 planes. I allò m’ho havia de llegir jo en tant poc temps!! Doncs no hi havia més remei, perquè no hi ha un ridícul més gran que reservar un llibre, esperar-lo mig any i després no llegir-se’l sencer! Així que vaig deixar de banda a la pobra Elizabeth Gaskell que des de fa mesos espera que acabi North & South i m’hi vaig posar amb la història de Sira, la costurera.
He de dir per començar que no sóc gaire de bestsellers, i que si em va intrigar aquest era perquè tothom deia que era "tan bo", "tan ben escrit". És a dir, un bestseller que no és bestseller! Tenia curiositat. I he de reconèixer que el llibre està molt ben escrit, que els personatges estan més o menys ben perfilats, que la història sap avançar i que la novel·la t’enganxa i fa miracles com que una servidora pogués devorar tot el totxo en tan sols 15 dies i sense patir. De la història (les aventures i desventures d’una jove costurera de Madrid que per afers del cor acaba abandonada al protectorat espanyol al Marroc just en el moment que esclata la Guerra Civil), em va encantar la part del Marroc. La creació del taller a Tetuan, els personatges de la ciutat, la tràgica història dels primers capítols...
Els meus problemes amb la història de Dueñas és quan comença allò que sembla que hagi de ser el nus central de la història (ho dic perquè és el que es destaca a la contraportada, i com que diuen que són els propis escriptors qui l’escriuen, doncs m’ho hauré de creure). De sobte, una història que es podia considerar més o menys creïble es transforma en una espècie de pel·lícula de Hollywood d’espies glamourosos al tan poc glamourós Madrid de la postguerra. I és que es veu que als serveis d’intel·ligència no se’ls acudeix res millor que transformar una costurera en espia i, clar, la protagonista és taaan booona, que es transforma en la millor de la seva espècie.
No és que cregui que aquesta trama estigui mal escrita, però, en primer lloc, no em sembla creïble aquella carambola d’esdeveniments que porten a aquest punt àlgid de la història. I, segon, si realment allò és el nucli de la història, perquè comença a passar quan ja portem 400 planes i tan sols queden 200 per acabar? Unes 400 planes que, a més, són les millors del llibre de llarg. Més que res, perquè a les darreres 100 sembla com si algú anés amenaçant l’autora d’acabar ja d’una vegada. Conclusió: la història es resol d’una forma una mica precipitada. I, a més, pel camí l’autora s’oblida totalment dels personatges secundaris tan meravellosos del Marroc espanyol. Un desperdici total. Segons sembla, hi ha molts indicis que el llibre acabarà al cinema, així que m’imagino que a la gran pantalla les 400 primeres planes se les poliran en mitja hora, i la resta serà per explicar les 200 darreres.
En qualsevol cas, si us voleu posar al dia amb el llibre de moda al país (mai millor dit), és imprescindible que passeu per ell. Us entretindrà i a moltes estones us agradarà, i segurament sigui un llibre ideal per llegir-lo a l’estiu, que hi ha més temps lliure. Llàstima, però, del seu pes, que segurament farà tirar enrere més d’un a l’hora de posar-lo dins de la bossa de la platja...

Un viatge literari

Ja sabeu que és un clàssic les meves disculpes per passar massa temps sense actualitzar, tot i que en aquest darrer cas el fet d’haver empalmat l’època d’exàmens amb les vacances estan darrere del silenci en aquest espai d’internet. Ara que ja he tingut temps definitivament de retrobar-me a casa i amb la feina, tinc per fi un raconet per tornar a donar vida al bloc.
Tot i que els meus viatges en principi (amb un o dos anys d’endarreriment) van apareixent explicats al bloc corresponent (teniu aquí l’enllaç), en aquest cas sí que volia fer-vos una petita prèvia per la dimensió literària de part de la visita, que ha consistit en un tour per Anglaterra i Gal·les. Tot i que em va costar compensar el meu acompanyant amb una visita a l’estadi de futbol d’Anfield a Liverpool, per mi dos dels grans moments del viatge han estat poder visitar la casa on van viure les germanes Brontë a Haworth (a la part oest de Yorkshire, al nord d’Anglaterra) i el centre sobre Jane Austen a Bath (al sud d’Anglaterra).
He de dir que la meva gran il·lusió era poder conèixer Haworth, passejar per aquella casa (on encara conserven l’escriptori d’Emily Brontë tal i com el va deixar, un vestit de Charlotte Brontë i un miler més de coses parafernàlia) i, sobretot, deixar-me portar pel paisatge dels ermassos (allò que en castellà se li diu "páramos") que tant van influir les seves històries, especialment la impressionant Cims Borrascosos. No em va decebre l’experiència, perquè si una cosa vaig descobrir és que la Brontë Society sí que es pren seriosament la qualitat literària de la producció de les tres germanes, i no es deixa portar tant pel dramatisme de la seva vida, que tant li agradava a l’Elizabeth Gaskell. La visita a la casa, on hi ha una petita exposició sobre el paper de les germanes en la història literària anglesa, es pot complementar amb una ruta per l’ermàs de Haworth, que pots fer arribar fins a la granja en què se suposa que Emily Brontë es va inspirar per Cims Borrascosos, o, si com jo, no ets un gran caminant, et pots conformar amb recórrer només vuit quilòmetres (per mi no seria "només", però en fi...) i arribar fins a la catarata Brontë, on se suposa que les germanes anaven a passejar. I dic se suposa perquè ja no m’acaba de quedar clar què s’inventen pels turistes i què és real i comprovat.
Sí que em va sorprendre moltíssim descobrir que Haworth és tot un municipi turístic, molt més que ho poden ser York o Scarborough (on, per cert, vam visitar la tomba d’Anne Brontë enmig d’un temporal de vent impressionant), i amb una abundància especialment sorprenent de turistes japonesos. Després de llegir Jasper Fforde no és que em sorprengués especialment, però tot i així té la seva gràcia que tota aquesta gent creuï el planeta només per anar a aquell poblet d’un sol carrer que fa pujada fins arribar al Brontë Parsonage.
Abans deia que la Brontë Society sí que es prenia seriosament el llegat de les Brontë perque, en el cas de la Jane Austen (que és la meva autora preferida), no tinc una sensació similar. No és pas que cregui que no s’ho prenguin seriosament, però sí que em sembla que no tant com caldria. Això ve arran de la nostra visita a Bath, on vam acabar 16 dies de ruta pel Regne Unit. Allà vam visitar el Jane Austen Center, que està dedicat a l’estada de l’autora a la ciutat, i que és l’impulsor original de la revista sobre l’autora que cada dos mesos rebo puntualment a la meva bústia. Què no ens va acabar d’agradar? Doncs tot i que és molt interessant l’estudi de l’estada d’Austen a Bath, com va influenciar dues de les seves obres (Northanger Abbey i Persuasion) i en quines adreces va viure exactament l’autora, vam trobar a faltar una anàlisi més acurada del valor literari de Jane Austen. Sí que ens recorden que ara està de moda amb tot de pel·lícules, minisèries i continuacions pseudoliteràries, però potser no ens ressalten la part important per la que encara avui en dia es continua llegint. Això, i que a la botiga trobis més exemplars de Pride & Prejudice & Zombies que no pas de biografies de l’autora o de recopilatoris de les seves cartes, que a mi em sembla insultant...
Això sí, com a mínim en vaig sortir amb una edició ben maca de les cartes de l’autora, que espero poder començar a fullejar aviat. Tant de bo algun cop pugui anar a al cabanya de Chawton, on Austen va escriure les seves obres principals, per veure si em puc reconciliar amb els seus "estudiosos".