divendres, 16 de juliol del 2010

Miss Austen Regrets


El passat Nadal, els Reis Mags es van passar per sota del meu arbre per deixar-me una col·lecció de DVD’s sobre la vida de la Jane Austen. No documentals, sinó tres pel·lícules que estaven inspirades d’una forma o altra en la vida de l’autora. He de dir que em va sorprendre al decisió de Ses Majestats, ja que tot i que procuro rastrejar tota adaptació que es faci (per després poder barrinar amb tot allò que no m’ha satisfet), mai no  m’havia plantejat veure cap film inspirat en la biografia de l’autora, de la qual, per cert, se’n sap ben poca cosa a ciència certa.
Part de la meva sorpresa va venir perquè entre les tres pel·lícules hi havia una de la qual no n’havia sentit més que horrors: Becoming Jane. En què Anne Hathaway es posa en la pell de l’autora en la seva joventut, i perdoneu-me els seus fans (trobo que està encantadora al Diablo Viste de Prada, que és un film que trobo molt divertit), però l’actriu en qüestió era una mica justeta. Però el pitjor, evidentment, era el guió que jo ja mig coneixia, i que es basa en inventar-se tota una història d’amor impossible que, vés per on, és la que acaba inspirant Orgull i Prejudici. No tornaré a entrar en l’obsessió de la gent per provar que les dones escriptores tan sols saben escriure novel·les autobiogràfiques (els homes, ja se sap, són capaços en canvi d’inventar ficció), però és que quan arriba el cas de Mr Darcy l’obsessió arriba a límits insospitats i insoportables.
Doncs bé, com que al pack hi havia aquest petit càstig en forma de film, evidentment jo vaig castigar al meu torn a l’home darrere de Ses Majestats amb un visionat de Becoming Jane un dissabte a la nit. Només diré que és molt pitjor del que em pensava, perquè esperava com a mínim poder riure’m de tot plegat, i l’únic que vaig aconseguir va ser indignar-me i avorrir-me. Seriosament, no perdeu el temps amb això.
Però si us sobra una hora i mitja, sí que us recomano que els dediqueu a un altre dels films inclosos a la col·lecció, Miss Austen Regrets, un telefilm produït per la BBC i on Olivia Williams és qui interpreta l’autora. El llibre se centra en la maduresa de l’escriptora, poc abans de l’inici de la malaltia que acabaria amb la seva vida el 1817, poc abans de la publicació d’Emma i mentre escriu Persuasion. L’argument parteix de la relació entre l’escriptora i una neboda, que està a punt de comprometre’s i demana consell a la seva tieta. A partir d’aquí, es desenvolupen tot un seguit de situacions quotidianes que donen peu a retratar l’autora i el seu entorn.
En aquesta adaptació, el poc que se sap de la vida de l’autora s’interpreta amb seriositat, es respecta la seva biografia i, el que s’inventa, s’ajusta a com un podria imaginar-se com era l’autora. I, fins i tot, alguns moments del guió fan burla de l’obsessió de la gent per trobar una història irresistiblement romàntica en la seva vida. I sí, la mateixa Austen del film ens diu que Mr Darcy és inventat.
Així que, per fi, aquell dia vaig poder apagar la televisió satisfeta després d’haver trobar que, com a mínim, algú es pren seriosament a Jane Austen. Diuen que ara s’ha acabat la moda de les adaptacions de les seves obres i vida i que començarà la moda de les Brontë (prepareu-vos!), així que potser a algú més se li acudeix d’estudiar aquesta autora amb un interès que vagi més enllà dels vestits de la Regència i els Mr Darcy inventats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada